Cartes per a qui les vulgui llegir

Amigues i amics: avui començo per la concentració de Madrid, d’una gran agressivitat —lògica en una gent a la que el rellotge se li va aturar no el 1975, sinó que el 1939— i que es feia obertament contra els Tribunal Europeu dels Drets Humans, i contra les bases del que és el concepte d’un estat de dret. Per seguir, com és lògic, amb el tema que vinc tractant de fa ja vuit cartes.

Amigues i amics:
    a poc a poc, ens acostem al final d’aquestes digressions. Abans de començar aquesta d’avui, però, vull recordar que la setmana passada deia que el diàleg, no sols que amb el govern, o el PP, i altres forces polítiques, era impossible. Ja que la concepció de què és Espanya que tenen els dirigents espanyols està més que estesa entre la gent normal de ben diferent signe i concepció social i política. Com ho demostra la història.
    Però la cosa va més enllà que el nostre debat particular. Perquè comença a estar viu el problema del caràcter que està prenent la dreta espanyola, i la seva política. Ahir mateix ho vam veure en una concentració no tan massiva com es pretén, però sí que d’una agressivitat i continguts absolutament greus.
    Una concentració avalada pel Govern d’Espanya contra el concepte de l’estat de dret —en el que és l’estat qui ha d’obeir les lleis, no les lleis l’estat, i en el que no es poden fer esmenes retroactives a cap llei—, i contra el Tribunal Europeu dels Drets Humans, part important i determinant d’aquesta Unió Europea amb la que ens amenacen a nosaltres. Una concentració que recordava aquelles contra l’ONU dels anys 40: “Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos”, es podia llegir aleshores a una pancarta. Una manifestació amb un lema inconcebible en un país civilitzat, Justicia para un final con vencedores y vencidos, que ens diu que allà no s’estava ancorat en el 1975, sinó que en el 1939. Una manifestació avalada pel govern, cal insistir, per la que es pot entendre la posició d’esfinx sense secret de Rajoy respecte Catalunya, davant del bestiar que té a casa. I també el paperot de Rubalcaba, ja que tots dos sembla que s’han repartit els tòpics papers de poli bo i poli dolent. Però…
    Per cert el PSOE, dels GAL, i això també és història d’Espanya— va ser el promotor de la “llei Parot” el 2006, amb Zapatero de cap de govern.
    Dit això sobre un marc al que cal parar compte, no per acollonir-se, sinó que per adonar-se’n de què aquells vencedors del 1939 segueixen en les seves posicions, “firme el ademán”, passo a parlar de les coses que ja fa dos mesos em van moure a iniciar aquest seguit de cartes. I ho faig partint de les següents premisses que més o menys recullen part del que hi ha en elles.

Algunes premisses
    • S’han produït tres grans actes de masses. Cada un més massiu que l’anterior. El tercer excepcional. No sols pel nombre de participants, sinó que per la forma. Per l’alegria, la diversitat, la manca de crispació i l’absoluta companyonia dels participants.
    • Ara bé, aquest esperit no es pot mantenir indefinidament. No crec que sigui possible un gran quart acte de masses, simplement que per expressar el que ja s’ha expressat en els tres anteriors. I és aquí un es basa l’actuació del govern espanyol, incloent el poli bo i el poli dolent, esperant que baixi el suflé: assetgem-los econòmicament, i deixem que es cansin.
    • Una cosa és cridar amb tot l’entusiasme d’aquest món “independència!”, i altre és plantejar-se en el món de les coses concretes, i amb totes les conseqüències, el salt al buit que és decidir ser-ho de manera efectiva. Per la qual cosa, igual que és viure fora de la realitat pensar que tots els qui no van anar a formar la cadena estan contra el procés d’independència, no seria menys fora de la realitat creure que a la hora de la veritat, tots els qui van estar a la cadena votaran sí sense dubtar-ho.

La societat es complexa, i fins i tot dispersa
    I dit això, permeteu-me fer una mica de “socioficció”. No menys imaginativa, però de ben segur que una mica més exacta que les enquestes sobre intenció de vot que es fan deu dies abans de les eleccions. Si partim de la base —convencional, aleatòria, però no massa errònia— que un 25 per cent dels ciutadans que tinguin dret a vot votarà sí sense plantejar-se cap altra qüestió. I que un altre 25 per cent votarà no, en un impuls no menys emocional, queda un 50 per cent que tindrà dubtes, elements emocionals contradictoris, voldrà saber què guanya i què perd, que se li pot oferir, etcètera.
    I no fem escarafalls ni retrets. La gent, els ciutadans, no tenen perquè ser abrandats ni heroics d’una manera definitiva i per sempre més. Alguna vegada sí, i es bo i necessari que així sigui, però no sempre, perquè aleshores estem en una societat que és una ficció. Per la qual cosa, les entitats de la societat civil que han encapçalat el moviment ciutadà, i en els que aquest ha confiat, han de començar a dirigir-se tot just a aquest 50 per cent —repeteixo que es tracta d’un nombre aleatori—, que no està en contra ni molt menys d’una independència, que pot simpatitzar amb aquesta possibilitat, però que demana i es demana, amb tot el dret d’aquest món: “i a mi, que em passarà l’endemà”.
    I dirigir-se a ells no sols perquè caldran molts sí, sinó perquè una minsa majoria de sí, amb una elevada abstenció, pot ser una situació fatal. Aquí cal, engrescar el major nombre de gent, tothom si és possible. Incloent, si no és que començant, pels qui passen de la política. I també treballant sobre la base que les societats actuals son complexes i disperses.
    I perquè faig remarca amb les entitats de la societat civil? Doncs perquè, com era de preveure partits polítics i rodals —llegeixis columnistes, tertulians, etcètera— que més o menys estan d’acord amb un plebiscit, ja han pres posicions. La ciutadania a casa, que ja ha fet la seva feina i ja l’avisarem quan li toqui sortir altra vegada. Ara és l’hora de les comissions de notables. Gent seriosa, sense dubte. I honesta, la majoria. Amb alguna figureta popular, cosa que fa patxoca i dóna aire de cosa oberta.
    Però, com es demostra sovint, els components d’aquestes comissions són ens que viuen en un món que ben poc té a veure amb el real. El món, o mons, de la gent real. El dels barris populars amb milers d’aturats d’eterna durada. Els que més pateixen els desnonaments. I també els sectors no ben bé socials que tant poden ser del Sarrià, de Barcelona, que del Bonavista de Tarragona. Els dels addictes a Tele5 i altres coses semblants. Els dels que sols sent que emissores pop-rockeres o alternativíssimes. Que sols té per font d’informació Antena 3 o els diaris gratuïts que encara queden… Un món no marginal, que això és altra cosa, però que sí que viu al marge d’una informació continuada i coherent… I que podria ser qui amb el seu vot, i fins i tot la seva abstenció, el seu passar de tot per mil i ben contradictòries motivacions, decidís moltes coses.

I aquests, també hi són
    I també tenim altra gent, aquesta no pas marginal. I amb una més o menys gran projecció a la societat. Incloent la que sí cal considerar com informada. Comentava ja fa una pila de cartes les barbaritats destil·lades per Jiménez Villarejo, il·lustre membre del sector hispano-esquerranós. Era l’inici d’una campanya que s’ha agreujat, per no dir que s’ha tornat quasi que histèrica, després de la darrera Diada.
    Fa un parell o tres de cartes comentava un article de Manuel Cruz, catedràtic de filosofia a la UB, al que cal afegir Javier Cercas, Elvira Lindo, el sempitern creador de sofismes polític-jurídics Francesc de Carreras, aquell altre individu, Vargas Llosa, que provinent d’un país que es va independitzar d’Espanya, clama fa anys per la indivisible unitat espanyola, Muñoz Molina… Gent que en teoria no formen part de les hordes d’Intereconomia, Cope, 13tv, El Mundo, La Razón, etcètera.
    Pesos pesants, alguns fins i tot amb pedigrí de progressisme, que des de tribunes i púlpits periodístics, televisius i radiofònics, no paren de colpejar una i altra vegada el cervell i la consciència de la gent. No contra la independència de Catalunya, que és una opinió del tot vàlida, sinó que contra el fet de voler que s’exerceixi, amb llibertat i sense coaccions, el democràtic acte pel qual tots els ciutadans de Catalunya, tinguin les conviccions que tinguin, expressin a través del seu vot què volen ser. Simplement.
    I també cal comptar amb el moviment de sí, però… No els enemics frontals de la idea de la separació, als quals al capdavall cal qualificar d’honestos si utilitzen arguments honestos, sinó els qui ni carn ni peix que d’una manera definidament indefinida demanen prudència. Ahir mateix, diumenge 27, La Vanguardia, portaveu —per entendre’s— de la gent i empreses que són la base d’UDC, o sigui, el sector que es presenta com català, però dins d’un ordre, o sigui, regionalistes moderats els més agosarats, feia un llarg i entenimentat editorial, titulat Qui té pot dels moderats?
    Pregunta a la que responc: doncs jo. Que l’11 de Setembre de 1976, el de Sant Boi, Diada de la que ningú en parla, però que organitzar-la, i assistir, va ser un acte de gosadia en aquells moments, vaig sentir Jordi Carbonell dir allò de: “que la prudència no ens faci traïdors”. Per cert. Us he dit alguna vegada que la Mercè i jo ens vam conèixer tot just aquell dia?
    I es que fa dies que ha començat la batalla d’una part de la patronal catalana, de la gran burgesia amb interessos entrelligats als de l’oligarquia financera espanyola. Una burgesia captiva d’un mercat que periòdicament treu l’espantall del boicot. Que clama per la prudència. Pel capteniment. Que ens diu que no es pot matar tot el que es gras. Que té uns interessos que massa sovint són del tot perjudicials pels ciutadans de Catalunya, pels catalans. Alguns noms? Posem que Abertis i els seus peatges, Caixabank o Sabadell que també desnonen, Freixenet, que dicta el preu del raïm als pagesos catalans, els de Fomento del Trabajo, batallant per reduir salaris i eliminar aportacions a la Seguretat Social. La gent de l’Eqüestre, que es pixa de gust sentint l’Aguirre, la del Club de Polo… Gent, dirigents que demanen prudència a una ciutadania molta de la qual són les seves víctimes, incloent moltes Pimes. Encara que no ho sàpiguen.
    I aquí està la qüestió. Davant del que tenim al davant, ¿cal limitar-se a tenir raó? A treballar en silenci i en petit comitè? Amb prudència i seny?
    Deixeu-m’ho per la setmana vinent. Al mentre tant, i com sempre des de fa ja cinc anys, amics i amigues, rebeu un cordial salut.
                            Francesc Font

PD. Com que el món és una mica més gran que el nostre petit país, permeteu-me dir-vos que quasi que a l’inici d’aquestes cartes, i en plena obamania —aquell estrany virus que feia d’Obama quasi que com un enviat diví— una carta d’aquest bloc, concretament la 9a, gener de 2009, duia el títol de: Es pot ser cap de l’imperi, i no ser imperialista? La tesi era que a banda de les intencions més o menys bones que es puguin tenir a l’inici, els imperis acaben per ser més poderosos que els emperadors.
    La resposta la tenim ben a la vista ara mateix.