Amics i amigues:
anem avançant en aquesta tirallonga de cartes. I ho fem en un moment força interessant que, i permeteu-me l’aparent presumpció, confirma el que he vingut dient al llarg d’aquestes cartes.
Deixada enrere la brillant flamarada de la cadena, amb la que un cop més hem sorprès el món sencer i part de l’estranger, i amb la gent contenta i satisfeta, ara és l’hora dels polítics professionals. Els de debò. Amb els seus acords i desacords. Els seus equilibris i transaccions. Les seves mitges paraules i els seus quart d’idees escapçades.
I també de les maniobres subterrànies, a càrrec de les forces econòmiques catalanes més lligades al capitalisme espanyol, per una banda, i les més absurdament porugues per altra. Per més que en aquest punt, el sobiranisme té tres grans aliats a Madrid: Montoro, de Guindos i Pastor —aquesta darrera molt admirada i compresa pel conseller Vila, per cert—, els quals es dediquen amb entusiasme a enderrocar sistemàticament qualsevol possibilitat seriosa d’intent des de Catalunya, que les seves decisions siguin lògiques, comprensives de la realitat existent, i fins i tot intel·ligents.
I també és l’hora dels savis i dels experts. Posem per cas aquesta flamant Comissió d’Estudis pel Dret a Decidir, més el Consell Assessor per a la Transició Nacional —a les que proposo s’afegeixi el Comitè Promocionador de l’Eufemisme Abstracte—, ens dels qui la immensa majoria dels qui van construir la Via no tenen punyetera idea ni de qui les composen, ni com treballen, ni quin objectiu concret, palpable, tenen. No perquè la immensa majoria que va fer possible la Diada sigui curteta d’enteniment, sinó perquè molt en la línia que tant agrada a Mas, i no sols a ell, de crear petits comitès per les grans decisions, aquestes comissions fan les seves reunions, en les que se suposa prenen acords; convoquen grans experts sobre això del dret a decidir d’arreu del món, etcètera, etcètera, sense que s’informi oberta i transparentment a la ciutadania. Que és qui ha d’exercir el dret a decidir i, penso jo, protagonitzar la transició nacional. I em queda el dubte si tots aquests assessoraments és fan gratis, per amor a la pàtria, o es cobren dietes. Que com és sabut, quan es tracta d’experts acostumen a ser generoses.
Atenció. I fins i tot s’intenta fer una mena de reedició d’allò de Carod a Perpinyà, que queda molt esquerranós i revolucionari, però gens intel·ligent. A banda de que el fet que ser víctima del nacionalisme totalitari espanyol, fet indiscutible en el cas d’Otegui, no et fa esdevenir expert en trobar camins més o menys transitables cap a la independència. I també que les actuacions basques, autonomistes del PNB i radicals batasunes, respecte de Catalunya, són més que discutibles i massa sovint francament insolidària.
L’antisoberanisme d’esquerres
Ara bé, el que de debò em ja ajornar una setmana més les conclusions a les que vull arribar, ha estat l’aparició d’una quarta o cinquena via. Tan via morta, que els seus creadors no volen que per ella circuli cap tren. Ni tan sols una vagoneta d’aquelles de reparacions que es veuen a les pel·lícules antigues. O sigui, que tot quedí aturat en espera que al Parlament espanyol es voti una Constitució federal, que serà l’endemà mateix que el Vaticà es declari estat laic.
Dic això, perquè junt a allò del duo Forcades-Oliveras, ha aparegut un moviment, o organització, que es declara d’esquerres, Federalistes d’Esquerres és el seu nom. Una organització bàsicament antisobiranista —llegiu el seu Manifest a internet. Un Manifest que després que quatre vaguetats socials que signaria qualsevol partit de dretes, intenta que la defensa de la sagrada unitat d’Espanya —ells no diuen això de sagrada, esclar—, no estigui exclusivament en mans de la dreta pura i dura.
Un moviment o organització que avalen una colla de noms. Alguns amb, efectivament, pedigrí més o menys d’esquerres. Com l’historiador Andreu Mayayo, o altres dos historiadors, Carme Molinero i Pere Ysàs, aquests amb evolucions polítiques més aviat erràtiques pel que sé. Alguna ex progre divina, com Rosa Regàs, a qui li molestava que una simple secretària la tractés de tu, i que a Catalunya encara s’usés el vos en alguna comarca, amb la qual cosa no quedava clar si vosaltres era respectuós o un vulgar tuteig. Això anava en un curiós article seu a El País, ja fa anys. I també l’Enric Sopena, de trajectòria no menys erràtica.
Altres noms em recorden una cosa que ja em va causar algun problema al PCC, fa anys. Gent d’esquerres que defensen enèrgicament el dret a l’autodeterminació… sempre i quan no s’exerceixi, ja que aleshores sempre passa que es fa al servei de la burgesia. La del país petit, la catalana, esclar. Ja que a Espanya, pel que sembla, no hi ha de burgesia.
Però hi ha dos dels signants-convocants que val la pena destacar. I és per això que hi dedico tant d’espai. Un és Jiménez Villarejo. Ja a la 160a carta. Carta oberta al senyor Jiménez Villarejo, em vaig fer ressò d’un article-pamflet d’ell, de títol ¿Independencia? entre el embaucamiento i la insolidaridad, francament dolent, sectari i ple de falsedats. Ple d’afirmacions sobre el dret l’autodeterminació pròpies d’un leguleyo, no pas d’un jurista. Com que la podeu trobar al bloc, a ella i al que ella dic, em remeto.
L’altre és de Manuel Cruz, catedràtic de filosofia de la UB —cosa sèria—, que en un altre treball presenta la filosofia com “tasca” o “feina” —tarea en l’original— de pensar. ¿Una feina o tasca pura, abstracta, sense contaminació de la dura realitat de la vida real? Permeteu-me que jo, modest materialista en aquest àmbit del pensament que en diuen filosofia, pensi que el desenvolupament de la seva tasca, més aviat expressa una “manera” de pensar. Allò que, també modestament, podríem dir mostra o producte d’una ideologia molt concreta.
I perquè dic això? Doncs perquè a El Periòdico del dimecres dia 2 d’aquest mes d’octubre, i en un article titulat Un marc més general per a això, es mostra clarament aquesta manera, o plantejament ideològic, del pensament de Cruz. Francament reaccionari, socialment parlant, per cert.
Vejam. Després d’un seguit de consideracions sobre la utilització que fa el govern Mas de la crisi per accentuar el nefand procés sobiranista, o amagar el seus errors —consideracions que en part podria acceptar, i fins i tot anar més lluny— segueix dient, i reprodueixo literalment, que a ell el que l’interessa, és “cridar l’atenció sobre una qüestió més general i de diferent naturalesa, referida al que passa quan les forces polítiques renuncien a la seva funció de proposar objectius i estratègies i s’abandonen al seguidisme més desenfrenat d’organitzacions socials, assemblees i moviments diversos. Aquest abandonament és probablement l’últim episodi fins al moment del deteriorament de la política i els polítics de què tant s’està parlant des de fa uns anys”.
Queda clar. Els polítics no s’han d’abandonar al desenfrenat seguidisme d’escoltar la veu de la gent i de les seves organitzacions (!). Per més que hagin mostrat una extraordinària capacitat de civisme i capacitat organitzativa. Com es va demostrar l’Onze de Setembre. Ells estan per guiar i il·luminar els ciutadans —que són incapaços de saber trobar el seu propi camí. Per més que la seva actuació, la de massa partits, no és tot just una mostra de saviesa, intel·ligència o honestedat. Ni política, ni econòmica.
I segueix blasmant contra els partits que actuen: “deixant en llibertat els seus militants i quadres per assistir a un determinat acte polític, barrinant la possibilitat de fer un prereferèndum dins de la mateixa organització per decidir quina proposta se li planteja a la societat, o l’involuntari acudit d’un corrent socialista que en un document recent declarava estar a favor que Catalunya fos un Estat independent o no”.
Com poden jutjar això?
Déu meu, quin cant al partit-bunker! Al partit monolític en el que als militants se’ls prohibeix el dret a pensar pel seu compte, i ha fer-ho públicament si cal. Que els condemna a ser zombis obedients a no se sap quines lleis eternes i immodificables. Més eternes i immodificables encara que la Constitució Espanyola.
Algú, que no siguin els companys de la formació del senyor Manuel Cruz —als qui molt temo que se’ls hagi caigut la baba llegint això— pot dir que aquestes idees són d’esquerres? Simplement democràtiques? Es pot demostrar més menyspreu al ciutadà normal. A les organitzacions socials de caràcter ciutadà no subjectes a controls externs? A la llibertat a pensar per compte propi encara que es formi part d’un partit?
És, indiscutiblement, un plantejament fortament carregat d’una ideologia que respon a aquell corrent de l’esquerra conservadora, de l’esquerra de la dreta, pregonament respectuosa amb les formes i modes polítics creats al llarg de dos segles per les burgesies triomfants. De les formes d’organització política i d’estat pròpies de la democràcia burgesa —subsecció democràcia representativa—, que com ja he vingut dient aquestes darreres setmanes, a inicis dels 80 del segle passat va liquidar totes les formes d’organització popular que s’havien anat formant als darrers anys del franquisme. Mentalitats que més enllà de la seva adscripció a la dreta o l’esquerra de l’espectre polític dominant, tenen una santa al·lèrgia a les masses no massificades, amb capacitat d’iniciativa, a les organitzacions socials més o menys espontànies…
I molt especialment, a que se’ls mogui el perfecte món a que estan acostumades. Perquè aleshores s’hi maregen, ja que els sembla no sols l’únic món desitjable, sinó que també l’únic possible. Són els qui, en aquest cas en l’espai de les nacions oficialment existents, estan convençuts de què s’ha arribat al final de la història. Que la història ja s’ha acabat, perquè ja no hi queden seients per omplir a la gran sala general de l’ONU.
I prou per avui, amigues i amics. Així que, com cada setmana, rebeu una cordial abraçada, i fins a la propera. Que serà després d’un dissabte agitat.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!