Cartes per a qui les vulgui llegir

Amics i amigues: aquest I ara què? no és pas escèptic, sinó que dinàmic. És e l’i ara què? que es diu quan ja s’ha cobert una etapa d’un camí incert, i es planteja quina i com ha de ser la propera etapa, parant compte amb l’experiència, i errors, d’altres ja cobertes.

Amics i amigues:
    estic arribant al final d’aquesta sèrie. I ho faig no pas amb conclusions que són conseqüència de tot el que he anat escrivint en ella, sinó que fent una cosa que a partir del que podria definir-se com conclusions prèvies. Paradoxa sols que aparent, ja que el que a aquesta carta i la propera apuntaré, no són pas unes conclusions derivades del que he anat escrivint, sinó que són tot just les intencions primeres. El que volia dia abans de la Diada, preveient que seria un èxit, sí. Però també intentant reflexionar sobre el fet que no és prou un moment diguem-ne que de glòria. I que l’objectiu no era pas, no podia se sortir al Guinness. I perdoneu l’aparent frivolitat.
    I és que l’objectiu de tot aquest procés —tal i com el veig jo, esclar—, hauria de ser no sols aconseguir tenir un país sobirà, més o menys com els altres cent noranta tres que tenen seient a l’ONU, sinó com construir-lo. Com construir un país, una nació amb estat propi, no pas partint d’ideals somnis de futur, sinó que de dures realitats de present. Una nació que sigui com qualsevol altre nació objectivament existent: es digui República Togolesa o República Federal Alemanya. No pas mirant i basant-se en justificacions històriques, sempre subjectives i discutibles —tant les favorables com les desfavorables—, perquè el passat sols es pot analitzar correctament que amb eines que tinguin en compte la realitat, l’estructura i la superestructura de la societat en la que va succeir l’esdeveniment, ja que és aleshores quan sí que podem començar a entendre el present. Perquè és el present el que de debò ens cal entendre, i el que de debò podem modificar. Intentar-ho, si més no.
    Per tant el que cal no és tant comptar els assistents, les baules de la cadena, com plantejar-se seriosament com se’ls incorpora, a ells i als qui es van quedar a casa, per mil i una raons diferents —incloent la mandra i fins i tot l’escepticisme— a construir un futur. Tant nacional com també social, i fins i tot personal. No pas aprovant o no en referèndeum el que altres havien acordat, sinó que sent part activa, amb veu i vot, a l’hora de començar a construir un possible estrucutura de país, d’estat, ja abans d’aquest referèndum. O sigui, sent agents actius del seu futur, des d’abans del primer dia d’aquest futur. I torno a fer una paradoxa que sols és que aparent.
    Dit tot això, el que em va dur a fer una mena de proemi de tres primeres cartes, va ser que després d’una reflexió, i d’un intercanvi d’opinions amb la Mercè —la meva senyora, ja sabeu— que no estava massa d’acord amb les idees tal i com se les presentava, amb la forma que se les presentava, vaig adonar-me’n que calia fer una mena de plantejaments previs. No forçats, que quedi clar, sinó que clarificadores del que volia dir. A fi que aquest aparentment desafiador I ara què? no quedés com una simple expressió d’escepticisme. Ja que, ben al contrari, intenta ser expressió de què estem davant una extraordinària possibilitat de canviar moltes més coses, i a fons, del que sembla.
    I no de, com diu Lampedusa per boca del nebot del príncep de Salina, canviar alguna cosa a fi que tot segueixi igual. La qual cosa té sentit en el moment de l’ascensió de les burgesies i el seu model social i econòmic, més just i que el senyorial del seu oncle, que reflecteix la novel·la. Però no pas en aquest moment de declivi d’aquella burgesia que va ser dinàmica i ara sols és que depredadora, i en conseqüècia del seu model social i econòmic.
    Fer-ho així, seria una pèssima acció, per no dir error, en els moments actuals. Uns moments, uns temps. en els que per més que no ho sembli, massa coses que semblaven definitives, fa temps que trontollen. I nosaltres, i la nostra aventura diguem-ne que nacional, forma part, està immersa, en aquesta inestabilitat general.

A qui representen els polítics de debò?
    Havent arribat aquí, penso que sobre els diferents temes que he anat apuntat a les tres anteriors cartes, i molt especialment en aquesta, cal un debat obert, públic. Amb intervencions i aclariments per banda de gent amb més domini dels diferents temes que no pas jo. Però no pas aquells “tècnics”, “especialistes” i “polítics” que s’arroguen una representativitat que no tenen en absolut, si parlem en termes veritablement democràtics.
    I no la tenen —parlem clar—, perquè per començar, uns han estat votats en unes llistes tancades. Decidides per unes petites cúpules, gairebé sanedrins. Sovint designats en el lloc que han ocupat a la llista més per la seva docilitat, per la seva obediència al pope de torn, que no per les seves virtuts i capacitats. Sols cal que veure la colla d’estomacs agraïts votant als parlaments si, no o abstenció. Seguint disciplinadament les indicacions que aixecant un, dos o tres ditets, assenyala el seu regidor d’escena. Davant la qual cosa cal preguntyar-se ¿de debò tenen sentit els llargs debats parlamentaris, si el final de la comèdia, comèdia per a uns, drama o tragèdia per altres, ja ha estat decidit en els despatxos?
    Siguem seriosos. Una de les grans tragèdies del model polític actual és que ha dut a confondre la política, necessària i imprescindible, amb els polítics. Amb la conseqüència del descrèdit de la primera per causa dels segons. I no m’estenc més, però penseu quin polític o quin partit haurien pogut mobilitzar la gentada, els centenars de milers de ciutadans que vam estar a la Via. Com sí que ho van fer, i per dos anys consecutius, dues organitzacions de la dita societat civil. Dirigides per dones per cert. Dues dones que en les seves intervencions públiques no llancen arengues èpiques ni emocionals, sinó que idees dirigides a la raó.
    I tot això amigues i amics que més o menys heu seguit aquestes cartes —que el proper novembre compliran sis anys—, haureu pogut veure que a banda de segons quines qüestions, que no venen al cas, encaixa amb idees que més o menys he vingut de sempre expressant en elles. Idees d’un vell i recalcitrant creient, si se’m permet l’expressió, en què no estem al final de la història. I que aquesta és dialèctica. Que el model social, polític i econòmic que ara tenim a occident no ve de sempre, sinó que es va anar conformant al llarg del segle XIX. I de manera gens fàcil, perquè a molts llocs les burgesies liberals van haver de lluitar de valent contra les reaccions del seu temps, abans d’imposar els seu model econòmic i social. Com tampoc no serà fàcil donar pas a altres models que ja fa temps que comencen a apuntar.
    Perquè, ¿aquest nostre model actual és ja definitiu? És absurd pensar-ho, encara més creure-s’ho. I a més, perquè aquest model està dins d’una gran crisi de la que no sols no se’n surt, sinó que tot apunta a que va estenent-se. Una crisi econòmica i social que si bé sols té una expressió violenta a Grècia i Portugal —que són membres de l’UE, recorde-m’ho—, està arribant a llocs fins ara aparents illes de tranquil·litat, com Holanda, on la passada setmana el rei va obrir el curs polític amb un missatge ben ombrívol: adéu a l’estat de benestar, a partir d’ara haureu de començar a apanyar-vos-les vosaltres mateixos…

Preguntes
    Arribat aquí ¿la formació d’un estat, un nou estat, nostre, és possible dins les coordenades i formes dels vells estats democràtico-burgesos europeus? Sent a més una mena de còpia més o menys modificada de l’espanyol, que es vulgui o no és el nostre referent ja que vivim immersos en ell? Com ho és al capdavall la Generalitat en el seu disseny organitzatiu i de funcionament? O bé han de plantejar-se formes i alternatives més noves, més d’acord amb uns nous temps i unes noves societats? 
    Estem d’acord que son moltes les coses que estan canviant? Que els models polítics i institucionals vigents fins ara, estan sotmesos en el més gran descrèdit? Aleshores, si som conscients que és així, potser que aquells que han sabut mobilitzar milers de voluntaris, i centenars de milers de baules d’una gran i alegre cadena, tinguin a les seves mans alguna cosa més important que demanar a Mas que convoqui un pebliscit, referèndum, consulta o com es vulgui, dir.
    Per altra banda, l’enemic de què alguna cosa canvïi, ja està actuant. I no parlo dels grups feixistes, que tot just poden crear anticossos com a reacció.  El que ha començat és la batalla de la por. Subtilment, que la fa més perillosa. Mireu les assenyades opinions que surten de dirigents de l’UE, de gent que domina els mecanismes de ingressar a l’ONU. Llegiu les assenyades, quan no falsament esporugides, cartes que publica diàriament La Vanguardia i altres diaris sobre un més que incert futur si ens independitzem. I aquells articles també en la mateixa direcció. Doncs bé, aquesta batalla penso que no es pot, no s’ha de lliurar, en el camp escollit per ells. Ni tampoc fent unes rèpliques que acabin fatigant, ja que els seus mitjans són infinitament més nombrosos i poderosos que els de la nostra societat civil.
    Tot just d’això tractarà la carta de la propera setmana, que això, amigues i amics, s’allarga sense remei
    Al mentres tant rebeu, com sempre, una cordial salutació del vostre amic
                                                                        Francesc Font