Cartes per a qui les vulgui llegir

Amigues i amics, s’ha fet la cadena, i ha estat un èxit absolut, gràcies als organitzadors i també els organitzats, que han demostrat ser una grans massaficada, sinó que conscient de que, un a un, eren part fonamental de l’esdeveniment… I ara ja hi ha que comença a dir que tot ha estat meravellós, extraordinari, però que ara cal fer política de debò… i per tant donar la veu als polítics de debò. És el que va passar a aquella transacció dita transició.

 Amigues i amics:
    ha passat la Diada i s’ha fet la cadena. Una cadena que a banda d’impressionant xifra d’assistents, ha deixat una realitat més que interessant. La dels inscrits. La dels quatre, cinc o sis-cent mil ciutadans de molts i molts diversos cognoms, i fins i tot parles, que com deia a la carta anterior s’han mullat el cul —qui vol passar el mar s’ha de mullar-se el cul, diu una vella dita—, i s’han inscrit donant una mostra de compromís. I també de confiança en els organitzadors.
    Per cert, es parla molt de la cadena bàltica. Heu sentit parlar, però, de La dansa de Castellterçol? Temo que no. No és pas folk nord-americanitzat, ni rumbera, ni… És simplement cultura popular catalana, no deformada ni contrafeta a fi de fer-la païble per segons quines oïdes o mentalitats. Doncs bé, a aquesta dansa se li va posar una lletra, que en el moment en el que es balla una figura de dansa en la que es forma un encadenat, diu: Fem la cadena oidà! Fem la cadena que ens encadena; fem la cadena oidà! Fem la cadena que ens unirà. Oi que n’és, o hauria estat adient? Una cadena feta pels dansaires que els lliga a l’hora que els uneix. Seguim, però, amb les coses serioses.

Diferències entre 2012 i 2013
    Si fem comparances amb l’Onze de Setembre de l’any passat, penso no és exagerat adonar-se’n de què en aquest ha participat encara més gent. I amb un element al que cal parar compte. L’any passat és molt possible que alguna part dels assistents anés de bona fe “a protestar”. Pel problema del finançament, posem per cas. Trobant-se amb un caràcter prou diferent, al que es va afegir. Aquest any cap ni un dels participants —fixeu-vos en el detall, l’any passat es podia ser assistent, aquesta any s’era participant— tenia cap de dubte de quin era el caràcter de la cadena.
    Si l’any passat algú podia pensar que al capdavall havia estat una bonica, però simplement emocional flor d’un dia, la repetició, incrementada, d’aquest any, diu que és tracta d’una planta que ha arrelat, fort i bé. Si ara algú gosa dir que tota aquella gent estava mobilitzada no ja per Convergència sinó que per Mas (ell solet!), cal dir-li que l’abundor d’estelades amb l’estrella roja, desdiu ràpidament aquesta afirmació. I, finalment, si algú es posa gallet amb els drets de les minories que defensen la Catalunya espanyola, que mirin la gent que van aplegar en les seves dues tristes concentracions —cosa que expressa clarament el perquè de la seva oposició frontal a un referèndum—, i que comencin a acceptar que, en democràcia, els drets de les minories han de ser respectats, acceptats i defensats per les majories, i també que no són superiors als de les majories, els quals també han de ser respectats, acceptats i defensats per les minories. Si és que són democràtiques, esclar.
    Dit això que és, hauria de ser, evident, vull parlar d’altre element que va tot just en la direcció d’allò del que està en la intenció final d’aquestes cartes sobre el tema. L’organització i els organitzats, més enllà de la Diada en ella mateixa.

Organitzadors i organitzats
    Sobre la capacitat organitzadora dels promotors de la cadena, la Mercè —la meva senyora, ja sabeu—, i jo estem d’acord en què ha superat, i en molt, allò que hauria pogut fer cap administració o cap govern. Democràtic o populista. El democràtic hauria muntat un fotiment de comissions preparatòries, formades en base a estranys equilibris interns i externs i tècnics tecnificadors. I l’altre hauria convocat, a toc de trompeta, els seus fidels a fer una teatral i dramàtica exhibició de masses massificades, pancartes i consignes. I uns i altres haurien culminat l’acte apuntant-se l’èxit al seu haver personal, i enviant els veritables actuants a casa. Fins la propera crida. I és que per a uns i altres, demòcrates o populistes, la gent de debò, la massa no massificada, la ciutadania en marxa, no els agrada gens ni mica. Més aviat els preocupa.
    Perquè dic això? Doncs ò? Doncs perquè conec la mentalitat, el pa que s’hi dóna en els àmbits del poder i rodals, i ens els seus intel·lectuals orgànics. I ja a l’endemà mateix, els tertulians de can Cuní, més altres tertulians, articulistes de premsa escrita, etcètera, favorables a la consulta —ja sabeu que una consulta sols és això: una consulta— entusiasmats per l’èxit de la Via Catalana  van començar a dir: la ciutadania ja ha parlat. De conya! Ha estat una actuació meravellosa i exemplar. Per seguir dient:  Ara, però… O sigui: ara, però, és l’hora del polítics de debò. Dels qui en saben de com va la cosa. Per més que, vista la realitat, la seva saviesa cal posar-la més que en quarantena.
    Davant la qual cosa potser qye cal dir ¿i perquè no és l’hora dels qui han parlat? Dels ciutadans, i no pas d’uns polítics que s’han demostrat i se segueixen demostrant com francament inútils en el millor del casos? Per què no és tot just l’hora d’uns ciutadans que s’han sabut organitzar amb la màxima perfecció ens dos fronts.
    Uns duent a terme una organització que cal considerar perfecta —algú s’imagina una administració, un govern, tenint cura d’avisar constantment a tots els inscrits en qualsevol esdeveniment, de com s’està desenvolupant la preparació? Preveient quins trams ja estan coberts i quins encara no? Impulsant un voluntariat que ha cobert tota mena d’àrees. L’acció d’un voluntariat que ve d’una llarga tradició catalana de tota mena d’entitats i associacions, que el 1992 va donar una lliçó al món sencer, i que ha estat imitat a molts llocs.
    I finalment, culminant, l’actuació d’una massa no massificada. Anant majoritàriament al seu tram corresponent, i també decidint canviar de tram davant d’una crida a fi de cobrir els que estaven més febles. Mantenint-se en ordre gràcies a una natural i divertida disciplina per la que obeíem, bo i rient, el voluntari d’organització que ens havia tocat. En el cas de la voluntària del nostre tram, el 757, a qui com que l’altaveu no li funcionava ens passàvem les “ordres”, tot fent broma, al llarg de la cadena. I com que hi havia massa gent, els qui ja no hi cabien al primer rengle, van formar un segon. No posant-se al davant dels qui ja hi érem, sinó que darrere. Amb normalitat. Perquè tothom era protagonista i tothom volia que la cadena sortís bé.

Cal aprendre de les experiències
    I aquí entrem, entro, en el que veritablement m’importa a mi, i a la Mercè. I ens importa, perquè seria dolent, molt dolent, per no dir nefast, que es tornés a caure en el gran error de la transició. El desmantellament del moviment popular, un moviment popular que de manera no conscient era genuïnament català, ja que tenia les seves arrels en la tradició de les entitats de barri, moltes d’elles amb caràcter obertament polític, representatives de concrets sectors de la societat, en les que tots s’ho feien tot. I també, ja a les darreries de la dictadura, a les associacions de veïns i l’Assemblea Nacional de Catalunya.
    Dues realitats, aquestes darreres, desmantellades tot just per l’esquerra, PSUC i PSC —la dreta no hi tenia cap presència en les associacions de veïns, i més aviat marginal en l’ANC—, sota la tesi, per no dir pretext, de què ja s’havia aconseguit la democràcia, i ara el que calia era fer política de debò i a les institucions. Us sona la cançó?. Amb la qual cosa, de pas, es desempallegaven dels sempre molestos grupúsculs esquerranosos. Que amb més o menys encert, denunciaven la deriva institucionalista. La qual comportava anar col·locant els fidels a les institucions, marginant i oblidant-se dels qui havien lluitat en ben difícils condicions a les entitats populars i no havien sabut, o volgut, adaptar-se a les noves circumstàncies.
    Ara mateix que s’ha fet la gran festa del Born recuperat, ¿qui s’ha recordat de Prudenci Sánchez, el Prude, i de tots els qui van batallar, i molt, des de l’aleshores recent constituïda AAVV del Casc Antic, a fi d’evitar que l’alcalde Viola l’enderroqués a fi de construir blocs d’habitatges? Ningí, per més que també això és història.
    Atenció, per tant, a que els polítics “de debò”, comencin a suplir la gent que ha pencat: organitzadors, voluntaris de tota mena, i gent que ha respost a la crida tot just perquè s’ha refiat d’ells. O sigui, atenció a que quatre espavilats vulguin enviar a casa centenars de milers de ciutadans.
    Però d’això en parlaré la setmana vinent en la carta en la que espero acabar amb aquest tema… de moment, esclar.
    Fins aleshores, rebeu com sempre una cordial salutació del vostre amic
                                                                            Francesc Font

   
PD recordareu que a la primera carta d’aquesta sèrie, la número 181, deia que en el context concret en el que es desenvolupa tot el procés d’avenç cap un referèndum, cal parar compte amb el creixement del moviment feixista a Espanya. Igual que a la resta d’Europa.
    Un moviment que aquí s’està reorganitzant tenint Catalunya com referent d’enemic a combatre, i que comença a adoptar formes d’unitat que compren entre els seus components la Plataforma per Catalunya. Un moviment que té com intel·lectuals orgànics les intervencions públiques de Mayor Oreja, els editorials i articles d’ABC, El Mundo o La Razón, els debats d’Intereconomia, 13tv i Cope, etcètera. I també algunes organitzacions de militars. Una gamma ultra, que va més enllà de la simple ultradreta.
    Com va escriure Brecht quan acabada la II Guerra Mundial es donava el feixisme per vençut: cal estar estar alertes, perquè: “encara és fèrtil el ventre que va parir la bèstia”.