Cartes per a qui les vulgui llegir

Amics i amigues: anema avui a fer un exercici d’utopia. Utopia, recordo, és el lloc que no existeix, no que no pugui existir. El govern espanyol, accepta una consulta, aquesta es favorable a la separació, i el govern espanyol assumeix el resultat. Aleshores hi ha dues qüestions a resoldre, Unió Europea i com ens repartirem els mobles. D’això parlarem ara.

Amics i amigues, dues qüestions prèvies:
    la setmana passada feia un breu balanç, més o menys objectiu, del context concret en el que s’està desenvolupant l’actual procés d’avenç del procés sobiranista català. No feia cap referència, però, a l’actitud que cal esperar del govern espanyol —aquest sí que és nacionalista, i agressiu!—, tot just perquè és més que esperable.
    Doncs bé, la primera qüestió és que aquesta carta d’avui parteix de la situació ideal, utòpica —Utopia, la ciutat que no existeix, la qual cosa no vol dir que no pugui existir—, mot que no ens ha d’espantar ja que bona part del mode de relacions socials i humanes actuals, eren utòpiques pels meus avis, rebesavis per mols de nosaltres, si és que eren avançats, i absolutament impensables pels qui no ho eren.
    Parteixo, doncs, de la utopia que el govern espanyol, Espanya, accepta un plebiscit, referèndum o com es vulgui dir, disposat a acceptar democràticament el resultat. Que aquest resultat té el nombre suficient de participants i de vots afirmatius per iniciar un procés de separació. I que el govern espanyol, estant evidentment en desacord amb aquest resultat, l’acata i en conseqüència s’obren converses de formes i termes d’aquesta separació.
    L’altra qüestió és que en aquesta carta, per més que com tota carta té un to personal, no l’escric pas des de la meva personal posició ideològica, sinó que d’acord, intentant estar d’acord, amb la definició que feia Lenin del marxisme: anàlisi objectiva de la realitat concreta (per més que parteixi d’una utopia, una bonica contradicció). Definició, diguem-ho de pas, que massa vegades ha estat ignorada dins del que es deia moviment comunista, i així ha acabat la cosa. Deixeu-m’ho aquí.
    En el cas de la situació ideal que he descrit: referèndum, victòria del sí a la separació, acceptació pel govern espanyol d’aquest resultat. Arribat aquí, apareixen dues noves qüestions, que penso són molt importants, i que pel que veig no estan sent tractades amb un mínim de rigor. Fins i tot d’interès. Quina seria la actuació d’Espanya davant l’Unió Europea, i com ens repartiríem els mobles amb Espanya, arribat el moment del divorci. Més o menys amistós. Amb inevitables friccions, però.

Unió Europea   
    És aquesta una qüestió que s’ha d’abordar amb rigor. Per una banda, perquè en la situació ideal de la creació d’un estat, el català, que seria el 194è de l’ONU, les dues úniques fronteres terrestres seran amb dos països membres de l’UE. I per l’altre, perquè una bona part de les nostres relacions comercials seran amb països de l’UE, especialment amb Espanya. I també sense falses il·lusions. La convocatòria de l’any passat tenia una referència ben clara. Un nou estat d’Europa. No a l’ONU, que seria fàcil, sinó que a Europa. La lectura era òbvia. És igual de fàcil, però?
    És ben cert que tant la Constitució com els paràmetres legislatius que previsiblement s’adoptaran en el cas d’una independència aconseguida pacíficament —recordeu que parteixo d’una situació ideal, de gairebé flors i violes—, permetran demanar l’incorporació a l’UE quasi que l’endemà mateix d’haver-se signat els acords amb Espanya. Ja que per lògica històrica, estaran dins dels paràmetres que demana l’UE.
    Ara bé, no fem volar coloms. En el món de la realitat, per demanar l’entrada hauria de passar un temps. Elegir un Parlament constitutiu, discutir una Constitució, aprovar-la, elegir un govern, possiblement que un nou parlament, establir nous codis legislatius… I aleshores esperar que l’UE discutís i aprovés la nostra incorporació. En una situació ideal en la que tot anés de forma més que planera, parlem de tres o quatre anys com a mínim.
    Ara bé, i seguint dins del món de les realitats reals, és evident que l’ingrés d’una Catalunya independent a l’UE és més que problemàtic en una termini força llarg. Deixant de banda que per més amigablement ens repartim el mobles, és del tot evident que Espanya hi posarà pegues. I que França, que té problemes a Còrsega, el País Basc, Bretanya, i cal no descartar que la Catalunya Nord, li farà costat. I també Itàlia que té Sicília com una qüestió adormida, més la Padània, la Vall d’Aosta i l’Alto Adigio o Tirol del Sud. I Grècia la qüestió de Macedònia… No. Passar a ser part de l’UE, en aquest moment, no és una qüestió a la vista.

Ens interessa estar a l’UE, però?
    Ara bé, i aquesta és la qüestió sobre la que sembla voler-se passar de puntetes: ¿és imprescindible aquest ingrés? És més, ¿és una bona alternativa en aquests moments? Més encara ¿és una bona alternativa en el model d’Unió Europa actual?
    Prou sé que una part de la idea que rau en l’inconscient de molts catalans, és en el tètric 8è títol de la Constitució Espanyola. O sigui, no la por a la brunete mediàtica, sinó que a la Brunete cuirassada. Cosa que penso altament improbable… tot just gràcies a que Espanya sí que estaria a l’UE.
    Descartant els factor Brunete, i partint de la base que el procés serà pacífic i pactat, és evident que Espanya pot establir fronteres de debò. Fronteres en les que hi hagi lliure circulació de persones, però no de mercaderies, que haurien de passar per la duana pagant els impostos corresponent. Naturalment que pot passar així, la qual cosa fa preveure que també passaria a la frontera amb França. Un problema seriós. I aleshores, passaria el mateix amb les mercaderies que provinents d’Espanya, o d’arreu d’Europa entressin a Catalunya. Encarint-les. Situació dramàtica que serà utilitzada pels contraris a la consulta. Ara bé… Parlem primer d’Espanya.   
    Parlem primer d’Espanya. A banda que Catalunya és un bon mercat pels productes espanyols, també hi ha un altre element al que parar compte. Les dues úniques sortides ferroviàries que té la Península, incloent Portugal, a la resta d’Europa, són a Catalunya i al País Basc —allò del corredor central, més que una bestiesa és un estupidesa— I els dos únics punts transitables per camions de gran tonatge, també són a Catalunya i al País Basc. I esclar, sí Espanya posa impostos al pas de mercaderies catalanes per les seves fonteres, la cosa serà a la inversa. I no sols els productes espanyols, començant pels agrícoles, que consumim aquí, sinó que també els que entressin a Catalunya en trànsit. Aleshores, el cotxes de la Ford d’Almusafes, les taronges valencianes, els productes murcians i fins i tot de bona part d’Andalusia, ¿aniran fins Irún, per després en bona part baixar cap a Lió o Dijon camí d’Alemanya o Itàlia? Seria cosa de bojos. 
    Però a més, les grans empreses estrangeres radicades a Catalunya: penso en Basf i el complex petrolier de Tarragona, en Nissan i Volkswagen, en HP. etcètera, estan molt més interessats en que el corredor ferroviari del Mediterrani s’acabi d’una punyetera vegada, que no en si estan en territori UE o no. Més encara, possiblement que, en el cas d’independència, Alemanya —Basf i Volkswagen entre altres— sigui la primera interessada en un acord de lliure circulació de mercaderies. Cosa sumada a que Catalunya podria seguir sent un consumidor de productes francesos, italians, etcètera.
    I aquí tenim el cas de quatre països, un pertanyent a la Unió Europea, Noruega, i tres no, Islàndia, Suïssa i Liechtenstein. Tots quatre estan dins l’Associació Europea de Lliure Comerç, per la qual cosa les mercaderies provinents o en direcció a la UE circulen lliurement… Alhora que no estan sotmesos a les agressives polítiques d’austeritat que es dicten des d’Alemanya. I és per això que he dit abans allò de si ens interessaria entrar a formar part de l’UE, o si no ens seria millor ser una bons veïns, i prou. En aquest cas, tindríem un banc públic propi que podria regular algunes coses de l’economia bastant millor que l’inútil Banco de España, etcètera.
    És evident que les qüestions, o reflexions, que he presentat necessiten un desenvolupament més acurat. Per tècnics, per més que la història recent ens diu que en massa àmbits del món real, els tècnics són capaços de cometre unes espifiades descomunals, i ser incapaços d’adonar-se’n que les estan cometent. Anem però per altra reflexió, que torna a basar-se en un punt de partida estrictament pacífic, per més que en un dur, però no crispat, repartiment dels mobles.

El repartiment de mobles
    Ja han sortit veus que assenyalen que en el cas de què Catalunya s’independitzi, haurà de pagar la part d’estructures que ha finançat Espanya al llarg de la història. I també que del deute públic que té l’estat, una part correspon a Catalunya. Una part de la que també s’hauria de fer càrrec. Penso que és just i així ha de ser… en la seva justa proporcionalitat, però.
    M’explicaré. Els darrers balanços assenyalen que en concepte d’IRPF, impostos diversos, Seguretat Social, IVA, etcètera Catalunya contribueix amb un 19,45 per cent al total d’impostos que rep la Hisenda espanyola. No entro en la cançó de l’enfadós de la seva justa o injusta distribució, sinó en que això vol dir que de les obres que l’estat a fet a Catalunya: AVE, carreteres, aeroport i tot el que vulgueu, un 20 per cent dels seu cost l’hem sufragat nosaltres amb els nostres impostos.
    Més encara, també hem sufragat el 20 per cent de tots els AVE, infraestructures, autovies gratuïtes, tots els aeroports començant per Barajas, sous de funcionaris de les mil i una administracions centrals… Fins i tot dels submarins que no floten i dels tancs de la Brunete. I també del Prado i del Reina Sofia. Això també s’ha de valorar a l’hora de valorar les inversions de l’estat en el tros de l’AVE que va des Lleida fins la Jonquera, etcètera. I aquí hi ha un altre tema important, per més que mai no ha important gens ni mica als nostres dirigents, CiU o PSC per um igual: la cultura. Quan ha mort algun pintor famós, posem que Dalí, el costum és pagar drets de transmissió en quadres, que van indefectiblement als museus “nacionals” de Madrid. Per després presumir de què tenen més pintura contemporània catalana que els museus catalans.
    I també el Teatro Real, quaranta anys d’obres, totes elles a càrrec de fons públics, i mai no s’han presentat comptes. I l’altre dia un imbècil parlava de les inversions de l’estat en la recuperació del Liceu, quan pràcticament el cinquanta per cent va ser feta amb diners privats, i amb presentació de comptes al finalitzar les obres. Per cert, aquest tema de santa indignació pel Liceu i d’oblit absolut del Real, va ser recurrent en una esquerranositat catalana. Però aquesta és tota altra història.
     Bé amigues i amics, fins aquí aquestes idees que parteixen, insisteixo, d’una situació ideal, quasi que fantàstica. La setmana vinent abordaré altre element, que penso és fonamental, la participació activa de la ciutadania, no pas com figurants sense frase —i dispenseu el símil teatral— sinó que com actors actius, creadors dels seus propis papers de futur.
    Així que, cordialment com sempre, fins a la setmana vinent.
                                                                               Francesc Font

PD. La Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveras, que proposat una candidatura unitària per un procés constituent, van i s’inventen un encerclament de la seu de la Caixa… a la mateixa hora que és fa la cadena. Galdosa manera de fer coses unitàries Això fa pudor de boicot! I els d’ICV s’apunten perquè, diuen, ells s’apunten a les mobilitzacions socials. Ho sento, però segueix fent pudor. L’Onze de Setembre, en quan a Diada, té unes connotacions absolutament clares i concretes, i hi ha altres 364 dies per encerclar el que es vulgui. Què dirien si el proper 1 de Maig els de l’ANC i Omnium muntessin una xiulada devant la casa de Llanos de Luna a l’hora de la manifestacións?
    No senyors. Si la cadena, o els qui l’organitzen, no agrada, podeu fer una abstenció oberta i pública. Una denúncia del seu caràcter, o coses semblants, però no una coseta que quedarà ridícula davant del fet objectiu que ara mateix més de 400.000 persones pel que ja se sap, segurament que no tots d’acord amb els plantejaments de l’ANC o Òmnium, però sí amb els motius de la convocatòria, s’han, ens, hem mullat el cul donant tota les nostres dades personals deixant constància del nostre suport a l’acció. No obligatòriament als organitzadors.