Cartes per a qui les vulgui llegir

Amics i amigues:
    en aquesta carta d’avui, i per primera vegada des de fa una pila de setmanes, deixaré de banda el capitalisme, la crisi sistèmica, la corrupció, la llei Wert, el senyor Mas… i retornaré al passat. A uns records personals evocats per totes les coses que estan passant a aquest dissortat espai de Barcelona que du el solemne nom de Plaça de les Glòries Catalanes. I dic solemne, per més que vist tot el que passa a aquest espai, això de Glòries Catalanes més aviat sona a conyeta que no pas a orgull patriòtic.
    D’aquests records, els més antics, de cap a meitats dels anys quaranta del segle passat —que corresponen com és lògic a la meva tendra, i no sé si dir ingènua, infantesa–, podria ser que sorprenguessin, i molt, en un temps en els que a les escoles hi ha seriosos equips de psicòlegs, que analitzen seriosament la realització social d’uns infants cada cop més hiperactius, etcètera, etcètera, ja que són d’uns temps als que la qualificació que rebíem els infants no era de si erem o no conflictius, o si patíem o no patíem ves a saber quin trauma psicològic causat per ves a saber quina frustació patida quasi que en la panxa de la mare (perdó, en el claustre matern), sinó que, segons com anaven les coses, érem uns trinxeraires i ja està. Cosa que, en certa manera, ens va servir per afrontar amb normalitat, i sense traumes, la duresa de la vida adulta. Però d’axò ja en parlaré a la carta vinent.
    Ara, en aquesta, aviso que les històries que evocaré al voltant del Camp del Sidral i la Plaça de les Glòries, són com és lògic molt “barcelonines”  I faig aquest avís, perquè cal ser conscients que qualsevol treball a internet tant pot ser llegit a Sants que a era Val d’Aran (la Vall de la Vall, si parem compte que Aran és vall en basc). O ves a saber si a Nova Zelanda. Que és aquell lloc on, des del nostre punt de vista, la gent camina amb les potes cap amunt i el cap cap avall i per això els diem antípodes.
    I altre avís. He escrit barcelonines entre cometes, perquè són històries d’un territori que ja no era ben bé Barcelona, sinó que la frontera si fa no fa del Poble Nou amb el Clot. Dos llocs, dos barris, dos àmbits, on dèiem per un igual “anar a Barcelona” i “venir de Barcelona”. On algú de fora podia, posem per cas, demanar per mi, pel Francesc, i rebre la resposta de: “No hi és. Ha anat a Barcelona”, la qual cosa creava un cert desconcert si qui demanava no era barceloní, i no coneixia aquesta distinció socio-geogràfica.
    I és que Barcelona estava dividida en petits territoris quasi que nacionals. Amb fronteres prou definides. Tant, que alguns casos fins i tot podien ser motiu de guerra. A cops de pedra i tot. Com alguna vegada havia passat entre els trinxeraires del Poble Nou i els del Clot (els del forat, que els dèiem) pels volts del Camp del Sidral. Allà, insisteixo, a la meva tendra infantesa.

La perdurabilitat del que és provisional
    No començaré, però, amb cap record tan llunyà, sinó que de força més tard. De l’any 1966 per ser exactes. Temps en els qual, i dins dels tímids apunts crítics que per aquells temps havien començat a aparèixer a algun diari, encara que sols que dins de l’àmbit municipal, La Vanguardia en va fer un que sempre he recordat. A fi de poder explicar els orígens i motius del comentari crític, permeteu-me, una petita descripció territorial.
    Aleshores, la Gran Via —Avenida de José Antonio Primo de Rivera, llarg nom que donava peu a un divertit acudit— acabava en una via de tren (ara soterrada), que venint de l’Estació de França passava per la banda sud del Camp del Sidral. Un immens espai ple de runa, matolls i tota mena de bestioletes: rates, sargantanes, gats, etcètera.
    Havíem entrat aleshores dins de la més trepidant modernitat —el 600 com a gran símbol, i no rigueu, que totes les modernitats acaben sent arcaiques i ridícules pocs anys després— i l’Ajuntament va projectar obrir la continuació de la Gran Via fins a Badalona. Va ser una de les diverses prebombolles urbanístiques promocionades per Porcioles i el seu equip. Diguem de pas.
    I es va projectar un pas elevat pels cotxes, que passant per damunt la via del trems i del mig selvàtic, encara que sense arbres, Camp del Sidral, empalmaria la Gran Via que travessa Barcelona, amb la seva continuació encara a construir. Havia de ser, es va dir des de l’Ajuntament, un solució provisional mentre que no s’urbanitzava la Plaça de les Glòries fent-la esdevenir una veritable i fantàstica plaça de debó. I va ser aquí on va aparèixer la suau crítica, doncs algú va escriure, recollint la versió oficial de la provisionalitat, va afegir que ja se sabia que les coses provisionals són les que més duren a Barcelona.
    Més que una premonició, quasi que un axioma. No us sembla? Perquè tot just aquesta plaça…
    I ara, deixem enrera el 1966 per tornar a l’actualitat. Perquè per enèsima vegada s’ha previst fer una remodelació, no sé si definitivament provisional o provisionalment definitiva, d’aquest dissortat espai barceloní al que Víctor Balaguer —a qui no li suposo massa capacitat d’ironia—, va batejar el 1868 amb el solemne nom de Plaça de les Glòries Catalanes… I parlo de tornar a l’actualitat, perquè a banda dels estira i arronsa del senyor Trias respecte del nou projecte de remodelació, també ha succeït en aquest espai un episodi d’allò més ridícul —del que Trias no en té cap responsabilitat—, que podríem definir com d’extraordinària expressió de què el treball mal fet és propi d’inútils amb bones connexions. Parlo, com alguns ja haure endevinat, del gran pavelló-espai del Encants.

La superferolìtica història d’una construcció de secà
    Fa uns anys, el superferolític ajuntament Hereu, avergonyit dels massa cutre per a la seva concepció de ciutat Encants de Bellcaire, no es va limitar a voler dignificar-los una miqueta, que ja convenia, mantenint però un cert pintoresquisme propi del seu caràcter històric —amb diversos emplaçaments es remunten al segle XIV— de mercat de coses de segona mà, sinó que obsessionat per deixar edificis emblemàtics —ara hi ha edificis que són emblemàtics abans fins i tot de ser construïts— encomana i aprova un edifici o espai superferolític. Que ha dissenyat un equip no menys superferolític disposat a, per 44 milions d’euros, fer un edifici-espai de disseny trencador. Digne de ser fotografiat per milions de turistes. Fins aquí tot normal. De sempre els mecenes, privats o públics, han protegit els grans creadors. Per més que en aquest cas, que no és únic, no amb diners de la seva butxaca, sinó que públics.
    Dissortadament, pel que sembla els arquitectes o enginyers d’ara, incloent els estrelles —com ho demostren les mil i una pífies de Calatrava—, no estan a l’alçada dels sovint anònims mestres d’obra medievals, ni tan sols d’aquells humils paletes cantats per Salvat-Papasseit. Gent senzilla, però que normalment sabia el seu ofici.
    I dic això, perquè, si ens atenim als resultats aconseguits, podem arribar a la conclusió que els dissenyadors del nous Encants no han fet cap consulta sobre si Barcelona és una ciutat de secà, o una ciutat mediterrània, on periòdicament plou. I de vegades força. No. Encantats per les seves grans i agosarades troballes estètiques pels nous Encants d’objectes de segona mà, quan no decidament rònecs, van passar de la vulgar evidència de què quan plou cau aigua i de què per quan això passa, cal preveure modes d’evacuar-la sobradament. I també de què les fortes pendents d’aquella mena de parapluges invertits —i perdoneu la fàcil  ironia— augmentaria la quantitat i la velocitat de l’aigua que baixaria per elles, per la qual cosa calien brocs i canals de baixada força amples, etcètera, etcètera. “Levantinos, os pierde la estètica!”, havia clamat Unamuno. Que no és tot just sant de la meva devoció, però que en aquest cas ho encertava.
    Ironies a banda. És inconcebible que mestres d’obra i arquitectes que sols disposaven que de llapis i paper per fer els seus càlculs, poguessin bastir la nau central de la catedral de Girona, la més ample de l’estil gòtic, les cúpules renaixentistes, una torre que malgrat cedeixi el terreny segueix aguantant l’estructura, i no parlem ja de les mil i una formes geomètriques que aguanten una estructura com la de la Sagrada Família, mentre que ara que es disposa de tota una extraordinària tecnologia digital, que estalvia hores i hores, setmanes i setmanes, de pesats càlculs, es facin les pífies que es fan. Alguna cosa, i molt de fons, està fallant.
    Bé, amigues i amics, avui arribem fins aquí, i deixo per la setmana vinent l’explicació de què era el Camp del Sidral respecte de la Plaça de les Glòries, i els records d’una època molt dura, anys quaranta, que en alguns aspectes pot enllaçar amb els temps actuals. I també que té a veure tot això amb allò de la creixent hiperactivitat infantil al que he al·ludit abans.
    Fins aleshores, rebeu com sempre una cordial salutació d’en
                                Francesc Font

PD. El PSC ha pres l’acord que a partir d’ara votarà a Espanya en la mateixa direcció i manera que sobre aquell mateix tema hagi votat a Catalunya. És una bona notícia. I tant que ho és… Sempre i quan no voti a Catalunya d’acord amb la manera que ja sap que haurà de votar a Espanya. Que tot podria ser.
    Altra qüestió. Cada cop està més clar que l’ABC i La razón són defensors, peti qui peti i caigui qui caigui, de Rajoy i la fracció ni dreta ni centre sinó que tot el contrari, del PUDE (Partit Únificat de la Dreta Espanyola), mentre que El Mundo, és el portaveu, tonant i altisonant, de la fracció aznarista, o sigui, radicalment carpetovetònica i ultraneoliberal, del mateix PUDE.
    Fins aquí, la cosa està força clara. Ara bé. Algú em pot explicar què és, de què va, la Sexta, més o menys lligada al nostre senyor Roures? Perquè alguns dels seus programes…