Amics i amigues: un dels trets més curiosos, i clarificadors, de la cerimònia de la confussió del PP, és que mentre que la llei Wert intenta connectar amb el model educatiu que estava vigent el 1975, els hereus ideològics, i devegades també genètics, dels adoradors de Hitler i Mussolini, titllen de fexistes i nazis, la gent de la PAH o els qui defensen el model d’immersió català…
- Amics i amigues:
deia a la carta anterior que ens equivoquem si veiem, si ens limitem a veure, el projecte de la LOMCE —Ley Orgànica para el Mejoramiento de la Comunidad Educativa… projecte que ha tingut la contradictòria particularitat d’emprenyar la més gran part de la comunitat educativa a la que diu vol millorar—, com un atac al model d’immersió lingüística català.
I no és pas que no ho sigui, però el projecte projectat —perpetrat?— . per Wert, és una regressió, amb llenguatge actualitzat, i no gaire, a l’escola de 1975. Ara bé, que es pot esperar d’un individu capaç de pensar que la UNESCO decretaria les curses de braus com patrimoni sangonós de la humanitat. I dic decretaria, perquè Wert pertany a la casta de polítics tan abundosos al PP que, com passava als bons temps hipòcritament dit per alguns pre democràtics, pensen en decrets, no pas en debats.
Sí, és una regressió, amb llenguatge actualitzat, i no gaire, a l’escola de 1975. Perquè el que hi ha en el fons, i no tan en el fons, és una voluntat de reconnectar amb aquella societat. Amb aquell món nascut i conformat a partir de la revolta el 18 de juliol de 1936, dels sectors més reaccionaris, que havia durat quaranta anys, i que a la mort del dictador seguia basant-se en els principis i valors del nacionalcatolicisme. Versió espanyola, missaire i cutre, però no per això menys cruel i criminal, del feixisme europeu derrotat militarment el 1945, però que aquí va seguir sent triomfant.
I aquí ve la part curiosa, i també inquietant, de la qüestió, i a la que correspon el títol genèric d’aquestes cartes. Ara ens trobem amb que els descendents, ideològica i sovint familiarment, dels autors intel·lectuals i materials de les matances que van començar la nit del 17 al 18 de juliol de l936; amb que els descendents d’aquells admiradors de Mussolini i Hitler, del feixisme italià i el nacionalsocialisme alemany; amb que els hereus de les grans fortunes obtingudes gràcies als robatoris i les corrupcions fetes al llarg dels quaranta anys de dictadura pels veritables beneficiaris de la victòria del feixisme —perque robatoris legals i corrupcions consentides, no han estat pas una creació del model democràtic, sinó que una persistència de tot el que hi havia abans— ara els podem sentir i veure com titllen de feixistes i nazis els qui defensen el model d’immersió linguística català, els integrants de la PAH. Entre els que hi ha alguns que sí que es van enfrontar a la dictadura, i van rebre les conseqüències.
Sembla el món al revés, però és que la definició feixista té males connotacions arreu, i pel que sembla, els ideòlegs de la FAES (falange española) han volgut capgirar la situació. Amb la qual cosa, resulta que la gent del PP són els demòcrates, i els feixistes són els altres. Especialment els catalans que no combreguen amb la idea d’una Espanya gran i única des del temps dels celtibers. Aquelles pobres tribus que no eren ben bé celtes ni íbers, que pol·lulaven pel centre de la península i amb que el nacionalisme espanyol va voler justificar una unitat ja preromana. I també els qui al bell mig del carrer, criden els porcs pel seu nom,
Dins d’aquesta cerimònia de la confussió, permeteu-me referir-se a De Cospedal. Una senyora que ja el primer cop que la vam veure per televisió dient molt seriosament una de les seves bestieses, creient que feia ironia, la Mercè —la meva senyora, ja sabeu— i jo vam coincidir que ens havia semblat la reaparició, o reencarnació, de Pilar Primo de Rivera. Els més joves no sabeu qui era, però podeu fer-vos una idea a partir de que Giménez Caballero —ideòleg intel·lectual del feixisme espayol en la seva branca surrealista— va fer maniobres per tal que es casés amb Hitler, i que així és crees una dinastia feixista hispanoalemanya. Per això he dit abans, que el feixisme espanyol de sempre ha tingut una vessant cutre.
Doncs bé, recordareu que quan des del Ministeri de l’Interior es va fer aquella bruta maniobra contra Mas —de la que ningú mai més s’ha sabut res, i de la que el ministre de l’Interior s’ha declarat incapaç d’esbrinar de quin despatx de la policia es va cuinar— la senyora Cospedal, amb aquest posat que té de parlar “firme el ademán”, va dir que Catalunya semblava una república bananera. Afirmació que va merèixer una gran celebració de Sánchez-Camacho, que no sé si us heu fixat que a banda de les dificultats que ha de tenir per respirar amb els vestidets talla 36 que porta, sempre que té a prop seu qualsevol representant del PP anb poder a Madrid, s’enganxa al seu costat d’allò més somrient i satisfeta. Igual que les paparres s’enganxen a la font del seu aliment.
Però, com és ben sabut, la veritable república bananera la tenia a casa seva. Al seu partit, al seu govern, a les seves autonomies… I també a la seva monarquia, embolicada en tripijocs, corrupcions i fosques històries. Conjunt de fets que estan duent el país a l’abisme. I és d’això que toca parlar seriosament.
El PP, aquest partit que va repartint diplomes de feixisme a tort i dret, té dues parts clarament diferenciades. Una la podríem considerar compatible, no homologable, però sí compatible, amb les dretes europees: corrupteles diverses, utilització de l’estat en benefici dels poderosos, etcètera. Amb un tret propi ben espanyol: centralisme estult, estúpid, incapaç d’entendre que Castella ha estat incapaç de crear i vendre un projecte comú a una part de la resta de pobles de la Península.
Però en té altre part, aquesta d’arrel feixista. Feixisme a l’espanyola. També estult, però a més brutal, missaire… Amb necessitat imperiosa d’imposar les seves lleis i les seves regles a tots i tothom costi el que costi. Encara que porti a la gran ensorrada. La llei Wert és un bon exemple, ja que ha aconseguit que s’alci contra ella pràcticament tota la comunitat lingüística espanyola, i malgrat això, la volen tirar endavant —i d’aquí l’error de reduir-la a l’atac a la immersió lingüística. Com també ho és Luna de Llanos… I és aquí on tenim el centre de la qüestió. Davant de la debilitat de les posicions d’algú tan indecís i vacil·lant com Rajoy, el sector ultra del PP s’ha decidit a alçar bandera.
Però això ho deixarem per la propera carta, amb la que clourem aquesta sèrie. Així que, fins la setmana vinent, i cordialment, com sempre
Francesc Font
PD. Parlem ara de coses més divertides. De la xiulada a Felip i Letízia al Liceu, posem per cas. I per començar, permeteu-me una història, o històries, personals.
Tot just aquella mateixa tarda, jo i la Mercè havíem anat a fer un cafè a casa d’una coneixença recent. Una casa on hi ha cap a cinc mil DVD de cinema. Vam parlar de pel·lícules, com és lògic, i també va sortir el tema de l’òpera. Sabien que en sóc un bon aficionat des de sempre —aquest desembre farà seixanta anys que vaig començar a anar al Liceu, al 5è pis, perquè no hi ha 6à, que encara seria més barat— per més que molt selectiu. I va sortir el tema de l’ambient suposadament seriós.
Van quedar sorpresos quan vaig dir que avui dia, sols hi ha que dos llocs on el públic xiula i esbronca si alguna cosa no li agrada. Alguns espectacles esportius, i els teatres d’òpera. Al Liceu concretament, hi ha dos o tres esbroncades per temporada… I tot just un parell d’hores després, hi va haver la xiulada reial. Cap cosa nova a can Liceiu —on fins i tot s’havia esbroncat Caruso—, però que, significativament, ha posat d’allò més nerviosos i desconcertats els tertulians de la capital del centre. Que com és habitual, no han entès res.
Així, els de Al rojo vivo, de La Sexta —emissora que encara no he pogut entendre si és progre, o d’un perillós populisme de dretes, algun dia en parlaré d’això—, tots, dreta i esquerra sense distinció, van clamar al cel contra la manca de respecte a la institució —quan els primers que li manquen al respecte són tot just els membres de la casa reial: pare, filla i gendre, ara cosines…—, i un d’ells, sector moderadament progre, titllava els qui protestaven de facinerosos (sic!). Quasi com de complot preparat per la burgesia nacionalista, quan es xiulava a platea i pisos baixos sí, però també al dos pisos de dalt de tot, on la representació de la burgesia és més aviat minsa. I a més res de complot, sinó que una reacció espontània, possiblement ajudada per la presencia de Luna de Llanos.
Sí, amics i amigues, el problema que tenim amb la capital del centre i rodals, és que al cervell de les seves ments pensants i ha alguna mena de glàndula que el fa confondre l’extens món amb el seu redonet melic. I una bona mostra la tenim en Ortega i Gasset, qui va arribar a escriure que: “Hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”.
I és clar, es xiula el seus principito i principita, i fins i tot els tertulians que es presenten com progres, són incapaços d’entendre que pel públic del Liceu, de l’Scala de Milà o de l’Òpera de Salzburg, expressar oberta i sorollosament el seu rebuig a un cantant que ho fa malament, una orquestra que desafina, un director d’escena que adultera el llibret o un príncep que arriba massa just, fa que la gent, de platea i de cinquè pis per un igual, s’hagi d’esperar, i que a més va amb males companyies, és la cosa més natural del món. A banda d’altres consideracions, esclar.
Aquell dia jo no hi era, perquè Donizetti, Bellini, i tot el belcantisme en general, mai no m’ha interessat gens ni mica. Però hauria estat bo, perquè sí que he estat present a dues protestes de caire polític fetes en àmbits musicals. Les dues el 1960. La contra Galinsoga, també al Liceu, i la d’intent del Cant de la Senyera al Palau. Algun dia us en parlaré d’això.