Amics i amigues: per unes raons que ja explico a la carta, aquesta setmana havia decidit ajornar la meva carta setmanal, però en sols que dos dies hi ha hagut un conjunt d’informacions que expliquen millor que tots els arguments que he estat donant al llarg del temps, la veritable gravetat de la crisi econòmica. I que en cops de superar-se, estem marxant cap el capitalisme salvatge del segle XIX.
Amigues i amics:
finalment, i després d’haver donat voltes i voltes amunt i avall, estava ja a punt d’arribar al final d’una sèrie de cartes, quasi que un fulletó —que es deia abans que s’importés això de culebró— que havia d’acabar, i acabarà la setmana vinent, espero, amb una pregunta sobre una qüestió ben important per molts de nosaltres: Què passa amb l’estat de benestar? Cosa que tocava aquesta setmana, però que no serà així. Explicaré la raó.
- Darrerament, aquestes cartes les preparo, normalment, cap al cap de setmana, i les escric, també normalment, entre dilluns i dimarts al matí. Aquesta setmana, però, per causes físiques que no venen al cas, no estava en condicions òptimes per fer-ho i suposant, amics i amigues, que subsistiríeu sense rebre-la —i perdoneu la meva visió arcaica de què les cartes viatgen dins d’un sobre, el qual va a parar a una bústia dut pel carter, i que el destinatari l’obre a fi d’assabentar-se que dallonses diu el remitent—, per més que ja estava pràcticament escrita, havia deixat totes les notes ja acabades en espera que el proper divendres em retiressin un molest adminicle —ja veieu que us parlo amb tota confiança— que no ajuda gaire a concentrar-se, i tornar a la normalitat.
- En un parell de dies, en sols que quaranta-vuit hores però, s’han esdevingut un conjunt d’informacions que m’han fet deixar de banda la comoditat de malaltó que té en el seu estat una bona excusa per mandrejar una miqueta —us segueixo parlant amb tota confiança— i fer en quatre esgarrapades aquesta carteta que avui us adreço.
- Han estat unes informacions que posades una darrere l’altra, expliciten millor que totes les afirmacions que he vingut fent ja fa temps, anys, sobre la veritable realitat de la crisi i sobre la veritable situació del model social i econòmic en el que estem immersos. Breu, sobre la realitat i situació del capitalisme, tal i com l’hem conegut els darrers temps.
a) l’OCDE —poc sospitosa d’esquerranisme—. ha fet un crit d’alerta: la desigualtat social creix a tots els països considerats com més desenvolupats, una trentena. I amb ella els pobres. En el sentit literal del terme. I això va des de països en greu crisi com Grècia o Portugal, fins els EUA i Japó. b) El conjunt de l’UE segueix en davallada econòmica, ja que es manté la recessió: dos trimestres o més amb el PIB en “creixement negatiu”. Estúpid eufemisme per amagar que el que passa es el que el PIB s’està reduint trimestre rere trimestre. c) França, un dels pilars de l’UE, ha entrat en el club de les economies en recessió. d) notícia presentada com positiva: el PIB alemany ha crescut el darrer trimestre… un 0’10! per cent, Malgrat aquest gran augment, dins un conjunt de països amb economia en franca davallada, Alemanya també presenta grans desigualtats socials i una enorme semiatur mal pal·liat pels minijobs.
- e) Eslovèmia s’afegeix a les economies rescatables. I cada vegada que una economia, per petita que sigui, es rescata, es resenteixen totes les altres.
f) a Espanya ja se l’ha avisat que la seva economia està a l’UVI del sistema sanitari que controlen els “homes de negre de Brussel·les”, i que a finals de més ja se li dirà si rebrà cures pal·liatives, tractament de xoc, o serà ingressada a l’UCI.
- g) i aquest mateix migdia, Rajoy ha anunciat triomfalment que en la trobada feta amb els dits “agents socials”, s’ha arribat a l’acord de baixar salaris per incrementar ocupació. Els de la patronal estaven d’allò més emocionats: carn de canó fresca, barateta i fàcilment renovable.
Tot plegat porta a una conclusió: la crisi generalitzada de tot el sistema econòmic, no sols no comença a cedir, com cada dos per tres ens diuen, sinó que s’incrementa. La qual cosa l’està duent a fer una gran salt, no pas endavant sinó que enrere. Cap el capitalisme salvatge del segle XIX, amb les seves dures acumulacions de capital en unes poques mans a costa d’una gran massa desproveïda. I una certesa: l’estat de benestar, tal i com l’he conegut i gaudit els darrers trenta o quaranta anys, i que era una dels elements bàsics del capitalisme de rostre humà, està ferit de mort.
Però això, que era del que volia parlar aquesta setmana, ho deixo per la propera, en la que penso que ja tot estarà normalitzat. Parlo de mi, no pas de l’economia, esclar
-
Així que amics i amigues, fins aleshores i amicalment com sempre, rebeu una cordial salutació de
Francesc Font