Cartes per a qui les vulgui llegir

    Per cert, ¿us heu adonat que a hores d’ara ja ningú no parla de Xipre? Del cas de Xipre? És potser que Xipre i xipriotes han deixat d’existir en el món de les coses reals? Un bon tema per parlar algun dia d’aquest fenomen comunicatiu, mediàtic, pel que temes, fets i esdeveniments que apareixen de sobte, durant quaranta vuit hores estan presents a tothora i a tots els mitjans i totes les tertúlies. Per de sobte desaparèixer misteriosament ofegats per noves novetats. I dit això, segueixo.

    Recordareu que ja a la primera carta la tesi, la meva tesi esclar, va ser que l’afer Xipre ha estat anecdòtic… alhora que, paradoxalment important. Anecdòtic, parant compte que, dins de l’UE, l’economia xipriota és petita des del punt de vista productiu, i més aviat modesta des del punt de vista bancari-financer. I a més, la pràctica fallida d’aquest darrer sector, no ha afectat gaire les economies dels veritables evasors, individuals o empresarials, de l’UE. Cosa que no hauria estat igual si la crisi hagués afectat Luxemburg, les illes britàniques del Canal, Gibraltar, Liechtenstein, Andorra o Suïssa. Alhora, i d’aquí la paradoxa, força Important en quan s’ha fet ben palès allò que en bona mesura ja se sabia, però en bona part es callava: el model econòmic de l’UE, i amb ell el polític estava, està, fent aigües. I d’aquí el desconcert, i algun despropòsit, amb que s’hi va reaccionar el primer dia.

 

L’UE, una construcció curta de gambals, matussera

    I com ha estat això? Cal dir que en bona part per una visió capitalista curta de gambals, la construcció de l’UE ha estat matussera, absurda. La idea inicial era interessant. I lògica. En el segle XX, dos grans i destructives guerres en el transcurs de 31 anys, culminaven una història de segles de guerres i més guerres dins d’un territori, l’europeu, francament petit. Sense entrar en consideracions, fàcils consideracions, sobre interessos de classe i altres coses per l’estil, era evident quan el 1945 van callar les armes, que era la nostra, la dels europeus, una història que no podia seguir, ja que una pròxima guerra seria la definitiva.

    En aquest context, la idea d’Schuman i Monnet, oferint a Adenauer que francesos i alemanys, més algun altre país com Luxemburg i Bèlgica, posessin en comú el seu carbó i el seu acer, va ser alguna cosa més que fer una simple acumulació de capital. Perquè la Lorena i el Sarre, les mines de l’una i les foneries de l’altre, havien estat si no la causa, sí el detonant de les dues guerres. I a més, en la darrera guerra hi havia hagut un vencedor amb el qui ningú no comptava, la Unió Soviètica, que els anys cinquanta podia semblar una doble amenaça: territorial i ideològica.

    Però passat l’impuls i entusiasme inicial, el que podia haver estat un nou model d’estat, superador del vell, i com s’havia demostrat perillós, estat-nació, va acabar sent una cosa bastida, que no construïda, amb mentalitat de mercat, que no política. Amb mentalitat de Carrefour o Ikea —avant la lettre, ja ho se. Plantejant les successives ampliacions més en sentit d’arribar a tenir ràpidament més i més consumidors, que no de crear ciutadans potenciant primer al desenvolupament econòmic, per després passar a plantejar-se l’entrada.

 

La gran paradoxa

    És evident que això que estic escrivint és una ingenuïtat absoluta. És pensar que els grups industrials i financers que de seguida van passar a controlar, i segueixen controlant, els grans centres de domini de l’UE, tenien un projecte políticament ambiciós. D’abast fins i tot històric, quan sols tenien com projecte un simple balanç de resultats.

    Fixem-nos que quan el 1992 es liquiden les diferents organitzacions europees existents i es passa de simple Mercat Comú a crear la Comunitat Europea, aquesta té com punt de partida un mercat potencial de més de 400 milions de consumidors. Una bona part dels quals amb un considerable poder adquisitiu, potenciat i incrementat gràcies a un extens estat de benestar que —a diferència dels EUA—fa possible no haver de preocupar-se massa per coses com l’educació dels fills, una operació o malaltia greu o què passarà quan arribi el temps de jubilar-se.

    O sigui, un mercat en el que un ideal capitalisme avançat —deixem de banda aquest eufemisme, bastant imbècil de neocapitalisme— ha arribat a un grau de desenvolupament, fins i tot d’equilibri distributiu si el comparem amb el nord-americà, que justificava que es proclamés que s’havia assolit un alt grau de perfecció social.

    Això, sumat a l’enorme i definitiu fracàs del socialisme real —una definició, aquesta, creada per algun imaginatiu teòric soviètic, que expressava prou bé el grau d’inanitat mental a que s’havia arribat—, ens va deixar als qui sols tenim que un dogma, aquell que diu que el capitalisme no és etern, amb el cul a l’aire. Fins i tot allò d’explicar la història com un procés dialèctic trontollava a fons. Especialment si paràvem comte en allò que Marx va definir de manera sintètica i genial: quan la realitat no confirma la teoria, la que està equivocada és la teoria. I la realitat objectiva, era la que era.

    I tot just quan, el 1989, les bondats i virtuts del model capitalista es van alçar davant nostre com una realitat objectiva, apareix la gran paradoxa. Immediatament —perquè en termes històrics, com cantava Gardel al tango Volver, “veinte años no es nada”— aquell bell món en el que gent més aviat normaleta anava de compres a Nova York, ja que entre el bitllet low cost i la fortalesa de l’euro, comprar a la Cinquena Avinguda era més econòmic que al carrer de Sants, està saltant a trossos.

    I és que, efectivament, el 2009, vint anys després de la simbòlica caiguda d’aquell mur que va arrossegar amb ell tantes coses, que va fer que tanta gent que havia estat entusiasta lluitadora per una societat diferents es reposicionés, el miratge va començar a esvanir-se, i la crua realitat va tornar a estar ben present. Ens alguns llocs, o països, més durament que en altres, però en tots al capdavall. I fins els més recalcitrants defensors del model que havia acabat ser el triomfador de la guerra freda, ja començaven a veure que allò no s’aguantava. I és que a cavall del triomf, el capitalisme triomfant ha esdevingut el gran Leviatan. Un gran monstre que necessitat de més i més aliment ho ha anat devorant tot. Primer dels països dèbils, com correspon a la seva lògica, però ja comença a devorar-se ell mateix.

 

I què ha passat?

    Com ha estat possible aquest canvi tan brusc? Com ha estat que tot just quan el model havia liquidat, pacíficament a més, l’enemic, o teòric enemic, de classe, alhora que competidor en termes estratègics, tot se li desfà en quatre dies? Incomprensible en termes lògics. Potser no en termes històrics, però si en termes socials. Permeteu-me en aquest punt algunes reflexions per acabar.

    Deia a la carta anterior, que no crec en conspiracions tenebroses ni en organitzacions dedicades al mal. Possiblement, perquè en un període de la meva vida vaig ser pel règim imperant —feixisme versió franquista—, un d’aquells conspiradors que tant li preocupaven, i tan obstinadament perseguia. I ara, quan amb la Mercè, la meva senyora ja sabeu, i algun altre antic camarada, recordem les mil i una reunions conspiratives que fèiem dia sí dia no, setmana rere setmana, no podem evitar enriure’ns una miqueta, perquè no van ser tot just les nostres reunions conspiratives les qui van propiciar l’adveniment de la democràcia transaccionada… Aquesta realitat viscuda, m’ha portat a la conclusió de que ni són ben bé els conspiradors els qui fan canviar les coses, ni podem fer els nostres intents d’anàlisi a partir de suposades maldats congènites de gent especialment malvada que s’ho passa bé fotent els altres.

    Però a més, quina necessitat tenien de conspirar tant els de Davos com els de Bilderberg? El 1989, el capitalisme havia demostrat ser més sòlid que mai i que ningú. La socialdemocràcia s’havia passat en pes al model de lliure mercat, i a més col·laborava eficaçment a pal·liar els seus defectes. Els partits comunistes occidentals, alguns històricament tans forts com el francès i l’italià, havien estat derrotats a les urnes i havien esdevingut ectoplasmes que vagaven tristament cercant un cos que ja no existia, que havien deixat perdre. Les masses dels països de capitalisme desenvolupat havien assumit les bondats del sistema, del model, i l’havien fet seu. I Fukuyama havia recollit en part les tesis de Alexandr Kojève —filòsof marxista que havia cercat alguna mena de lligams entre marxisme i capitalisme desenvolupat: “Marx és Déu i Ford el seu profeta”, havia escrit—, en el seu famós article sobre el final de la història…

    El cert, però, i venint a l’actualitat més actual, és que el perfecte edifici de l’estat democràtico-burgès, alçat no sense moltes dificultats i dolors al llarg dels darrers dos-cents anys, s’ha demostrat ple d’esquerdes i minat per termites i rates (animals destructors també coneguts per banquers, financers i especuladors) pròpies del mode de producció. Els think tank del sistema sols fan que llançar idees salvadores, que la realitat desmunta la setmana següent d’haver-se intentat posar-se en pràctica. Els dirigents polítics es veuen obligats a mentir una i altra vegada, no pas dins els cínic paràmetres de la mentida noble de Plató, sinó que de manera erràtica i incoherent… I perdoneu que m’hagi posat apocalíptic, però és que el que ha passat en tan poc temps és digne de ser estudiat per entomòlegs, en pla científic, o per ufòlegs o parafísics, en pla esotèric. No pas dins paràmetres de normalitat

    Ara bé. i deixant-se d’ironies i sarcasmes, aquesta crisi no sols assenyala el fracàs del mode capitalista quan a una societat capaç de desenvolupar-se de manera contínua. Estenent cap a altres societats de manera harmònica els beneficis del seu desenvolupament, sinó que expressa alguna cosa més. Una incapacitat quasi que congènita al desenvolupament harmònic. Una incapacitat reflectida en la famosa paràbola de la granota i l’escurçó…

    I arribat aquí me n’adono que m’estic contradient respecte del que he vingut dient fins aquí, sobre que no podem analitzar el que està passant partint de maldats congènites i coses per l’estil. Però com que d’acord amb que la història és un procés dialèctic, i la dialèctica es basa en les contradiccions, no demanaré pas perdó. El que sí passa és que em veig obligat a fer una darrera part d’aquest culebrot, que ja no serà una quarta part, sinó que una mena d’annex.

    Així que, amigues i amics, amicalment com sempre, fins a la setmana vinent.

                                                     Francesc Font