Cartes per a qui les vulgui llegir

13 de març de 2013

Amigues i amics:

    per raons que no fan el cas, durant un temps aquell ritme de carta setmanal que havia mantingut durant més de tres anys s’ha vingut estroncant. I ara, això és un problema, ja que si quan vaig començar —fa ja quatre anys!— de vegades tenia que donar voltes i més voltes per veure de què podia parlar aquella setmana, ara caldria una carta diària per estar al dia (i dispenseu al mal joc de paraules). I a més, qualsevol cosa que digués avui, demà la realitat, la sempre punyetera realitat, la deixa obsoleta.

    Un exemple d’això, és que a la darrera carta deia que, malgrat totes les teoritzacions teòriques, els polítics són una classe. Amb tots els ets i uts de la formulació marxista de classe, amb interessos comuns diferents dels de les altres classes… per de sobte trobar-me amb que la meva teorització salta a trossos. I és que d’un model de relacions basat en el vell acudit de cal dentista, un model en el que quan s’iniciava una dura discussió entre ells, al capdavall es deien els uns als altres allò de: oi que no es farem mal? I tot acabava amb quatre teatrals escarafalls i poca cosa més.

    Ara, però, ja no és així. Ara tots estan immersos en una crispada situació de tots contra tots. Molt més a Espanya que a Catalunya amb l’excepció del PP, cal dir-ho. Una situació en la que contra l’altre, contra l’adversari, tot s’hi val. Una situació en la que a l’enemic ni aigua. Una situació en la que si cal s’usen les més estúpides i indefensables mentides, i també les més soterrades veritats. I no sols contra l’adversari, l’enemic lògic. L’enemic exterior, per entendre’ns. Sinó que sovint també per segar l’herba sota els peus de l’enemic interior… Més en els partits d’obediència espanyola que en els estrictament d’aquí, cal insistir, per més que la cosa s’està enverinant.

    Un cop escrit tot l’anterior, m’ho rellegeixo i me n’adono que tampoc anava tan errat. Al capdavall, si abans eren acords entre ells, ara són baralles entre ells. Deixant exactament igual de banda els militants, el votants, la societat. Els quals contemplen cada vegada més astorats el que està passant en aquestes paròdies d’Olimp que són les cúpules i els aparells de partit, els parlaments, el senat, els ajuntaments, etcètera. Un astorament, que pot acabar sent perillós.

 

    A què es déu aquest nerviosisme, aquesta crispació, en els dirigents? Potser a què comencen a ser conscients, encara que sigui de manera no conscient, que la festa s’acaba? Que de tant tibar-la, la corda ja està massa esfilagarsada i pot petar en qualsevol moment? A què la lentíssima Justícia no ha deixat de caminar, i encara que ho hagi fet a la velocitat dels cargols, finalment està arribant a alguna banda? Al nucli dur, i bàsic per la seva supervivència, de la corrupció?

    I és que és fàcil entendre la corrupció generalitzada com l’element central de la crisi econòmica, social i política, i quasi diria que moral, existent. Una corrupció que ve de lluny i que ara està aflorant de manera incontenible, quasi una veritable torrentada, aquí i allà. També, també aquí, no ens enganyem. Ara bé, penso que val la pena deixar de banda noms i cognoms concrets. Tota la patuleia de corruptes possibles, sospitosos i indubtables, perquè no són aquests individus el veritable problema. Perquè pels qui pensem, creiem, que sols l’aparició d’un nou concepte de ciutadà. Un ciutadà conscient que decideixi deixar de ser teòric subjecte de drets paradoxalment limitat per una legislació que no li permet exercir-los a l’hora de la veritat, per passar a ser-ho en el món de la realitat, adonant-se que el problema no està en ells, els corruptes, sinó que en nosaltres, les víctimes.

    El problema, les causes, estan en la nostra participació, activa o passiva, en la ideologia dominant, de manera que un conjunt de valors negatius per la societat, nefastos per la majoria, són assumits globalment com normals, com propis de la natura humana. I com que el grau de poder exercir-los depèn bàsicament del grau de poder, acaba sent natural que les classes dominants els exerceixin de manera massiva. I també les dominades, encara que sols sigui que en les poques escletxes on li és permès..

    El problema, deixeu-me parlar clar i català. no és que hi hagi un exagerat conjunt de corruptes dins del món de la política, la qual cosa ens podria dur a la reaccionària i perillosa convicció de què quan algú és compulsivament, quasi que genèticament, corrupte, es fa polític. No. El problema, i perdoneu que sigui tan cru, és que quan una societat és especialment procliu a la corrupció, és col·lectivament corrupta —encara que sols sigui que en aspectes simplement domèstics i quasi que ridículs en comparança— crea les condicions adequades. Una mena d’ecosistema en el que es forma i creix un model polític i social basat en la corrupció. I aquest model troba o tria aquells individus, aquells administradors de la cosa pública, que necessita per funcionar d’acord amb els seus propis paràmetres.

    Sovint hem pogut sentir, en les entrevistes fetes pel Jordi Èvole, amb la seva genial posat d’innocent —es cacen més mosques amb mel que amb fel, oi Jordi?—, com gent molt important, pertanyent a les classes dirigents i que sovint dóna lliçons de moral, deien ben seriosament, convençuts, que utilitzar les escletxes legals —per ells i per a ells creades— per evadir capital, per pagar menys impostos o per treure drets als treballadors a fi de fer més rendible l’empresa, forma part de la naturalesa humana. Res a dir per tant.

    Ara bé, dic jo —i perdoneu aquesta aparent digressió—, si un tauró ataca un banyista imprudent, és un “tauró assassí” i cal que surtin ràpidament patrulles per matar-lo. Però si una entitat financera ha enganyat miserablement una pila de clients, duent-los a la desesperació, o si una empresa deixa un fotiment de gent al carrer, i rebaixa el salari de la resta, a la recerca de millors beneficis, que ningú els digui delinqüents.

    Doncs bé, molt temo que massa gent, víctima de la “natura humana” de gent la lògica de la qual déu considerar com a inhumà, quasi com un error de la natura, el sentit de justícia, de solidaritat, d’honestedat personal i social, en sentir els arguments de mal pagador —en el sentit més literal del terme e massa casos—, d’aquesta gentussa, mou el cap en senyal d’assentiment. Amb la mateixa gravetat que la mouen els ases. Encara que siguin els nostres estimats guarà.

 

    Ja us vaig comentar fa temps a La pesada carga del totxo., cartes 45 a 49, com m’havia adonat, cap l’any 2006, que a banda de la crisi que amb dades força objectives ja estava apuntant al conjunt de la societat capitalista, aquí la cosa a més estava de ben podrida. Va ser, recordareu que explicava, en un sopar familiar. A un poble normal, habitat per bona gent. Gent normal que a banda, possiblement, d’estalviar-se tots els IVA que podien, o oblidar-se d’oblidar-se d’apuntar algun ingrés oblidable a l’hora de fer la declaració de l’IRPF —prou que roben els de dalt!—, eren, són, bons ciutadans. Ara de ben segur que d’allò mes emprenyats per que la corrupció passa de mida.

    En aquell sopar es comentava amb tota normalitat que un simple camp que en els darrers sis-cents anys sols havia produït que bledes, espinacs o raves, de sobte havia estat requalificat. I havia multiplicat, i per molt, el seu valor. No era pas un comentari crític, molt menys indignat, sinó que admiratiu. Elogiós. No sé si fins i tot amb un cert punt de recança pel fet que la requalificació havia passat de llarg del seu propi bledar, espinacar o ravedar.

    I també vaig comentar en una altra carta, el cas que m’havien explicat d’una parelleta. Gent progressista. Residus requalificats del postomodernisme postsociodemòcrata, que comprava pisos sobre pla. Quan sols eren que un projecte. Pagant una petita entrada i deixant la resta per una hipoteca a llarguíssim terme —la qual cosa volia dir que el teòric preu inicial és duplicava gràcies als interessos. Una bona, segura i intel·ligent inversió, perquè quan l’habitatge ja estava acabat i habitable el revenien, traspassant el gep de la hipoteca al nou comprador. I com que en aquells temps feliços el preu de l’habitatge, del totxo, s’incrementava d’any en any, amb una petita inversió original s’obtenia un deu o quinze per cent de benefici sobre el preu total del pis. Per cert, alguns d’aquests intel·ligents ara s’han enganxat els dits, les orelles i els dallonses. D’allò més. I molt temo que ara clamen contra el capitalisme especulatiu i contra les entitats financeres en fallida. No m’estranyaria que fins i tot es manifestessin d’allò més indignats.

    Doncs bé, i seguint parlant clar i català, perquè un humil bledar, quan no un espai protegit, esdevingués edificable, calia requalificar el sòl d’acord amb els interessos d’una immobiliària. I perquè una empresa constructora pogués edificar en ell, calia posar-se d’acord amb las immobiliària que s’havia posat d’acord amb el requalificador. I si la cosa tenia una certa envergadura, calia posar-se d’acord amb una entitat financera que avalés l’operació.

    Si era una petita operació, un alcalde i un regidor d’urbanisme ja estava bé, però si era una gegantina macro urbanització, ja s’havia de pujar més alt. Un govern autònom, quan no tot un ministeri. I tot això tenia, segueix tenint un preu, un cost, unes despeses extres. Evidentment, no reflectida a cap llibre de comptes oficials. Ni de qui pagava, ni de qui rebia.

    Però, i aquí està el veritable nus del problema, tothom estava atrapat en la teranyina. Tant l’amo del bledar, com el president de govern que havia fet la llei que ho permetia. Tant el polític corrupte, com els fabricants de lavabos, aixetes, mobles, pintures i portes i el respectius treballadors. Tant l’alcalde que requalificava, com els veïns que somiaven tenir una sala-teatre municipal més gran i esplendorosa que la del poble veí. Tant els col·legis d’arquitectes que expedien visats de construcció com qui fabrica xurros, com l’empleat de banca que s’afanyava per cobrir la seva quota mensual d’hipoteques.

    I d’aquesta manera, hi ha hagut un fotiment de senzills i honestos ciutadans, que l’única cosa que feien era aprofitar-se, en major o menor grau de les circumstàncies. Unes circumstàncies gràcies a les quals uns feien ràpids i descomunals negocis, amb la indiferència quan no l’admiració d’una gran majoria. Grans negocis, a l’ombra dels quals també se’n feien de petits Recordeu la proliferació de botigues de reforma de cuines i cambres de bany, la meitat “en negre”? I per tot això, i sols estic parlant que del gremi del totxo, calia, era imprescindible, que hi haguessin polítics corruptes. Uns per acció i altres per omissió. Uns fent les lleis adients, altres signant permisos i autoritzacions que se saltaven fins i tot aquelles les lleis més permissives. I altres mirant cap a altra banda.

    I també una ciutadania, seguim parlant clar i català, que ho assumeix tot com normal. Uns traient petits profits de les grans corrupcions —i que duri!—, altres pensant que han arribat a la societat perfecta, perquè els permeten anar a esquiar a Baqueira Beret, on també esquia tota la púrria reial, o fer emocionants vacances a llocs d’allò més exòtics, gràcies al préstec d’una caixa amiga a preu d’amic. Més la fracció social Hola-Telecinco, preocupadíssima per les aventures-desventures d’un zoològic subhumà al costat del qual els habitants del zoològic animal podrien fer quasi que una oposició a notari.

    I entre un sector que plorava per les penes de la Pantoja i coses semblants, sense voler enterar-se de tota la putrefacció social de la que estava formant part, i altre sector que anava fent la seva pels intersticis que deixava el sistema —pregant els més conscient perquè tot seguís igual—, ens trobem amb que igual que una bona merda de vaca és un espai ecològicament perfecte per que visquin i proliferin cucs i mosques, es va acabat formant un gran, gegantina tifa —que no és just carregar-la exclusivament al PP, ja que tot va començar amb la cultura del pelotazo, dels niños bonitos de Felipe González, i amb Carlos Solchaga proclamant que a Espanya fer-se ric és d’allò més fàcil—, que ha acabat sent un espai ecològicament perfecte per la proliferació de corruptors i corruptes. Tots ells en la més perfecta impunitat.

    Perquè aquesta ha estat la mare dels ous. En una de les citades entrevistes de Jordi Èvole, a Jaume Matas, aquest deia amb naturalitat que si el duc de Palma li demanava un favor, ell li ho feia immediatament, no si era un qualsevol. O sigui, potser que no l’hauria fet a Iñaki Urdangarin, ex jugador de handbol, però sí al duc de Palma. I bona part de la bona gent de Mallorca, ara escandalitzada i dolguda, hauria trobat una descortesia impròpia, quasi que un insult al “seu duc”, no fer-ho. I això en segons quins àmbits i individus, ha creat una enorme sensació d’impunitat. El convenciment, l’honest convenciment si se’m permet dir-ho, que jo sí que puc fer això, perquè les lleis que m’ho impedeixen s’han fet pels inferiors, i jo sóc superior. 

    Un convenciment que és tot just una de les premisses del feixisme. El de debò. Aquell que en moments de crisi, va enlluernar milions de persones que, una a una, la gran majoria eren senzills i normals ciutadans.

    Però això ho deixarem per la setmana vinent. Pel dijous, concretament. Aquesta vegada, de debò. Penso. Així que, amics i amigues, cordialment com sempre.

                                                                                                Francesc Font

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!