Cartes per a qui les vulgui llegir

    en les quatre darreres cartes he estat parlant, de manera que pot semblar quasi que monotemàtica del dit problema de Catalunya —en realitat el problema d’Espanya, perquè en bona part és ella qui l’ha creat, i el segueix creant—, com si d’avui per demà m’hagués oblidat de la realitat social d’aquesta mateixa Catalunya, d’Espanya, de la Unió Europea i de força més enllà. De la realitat d’una dura, i en massa casos cruel, crisi que ja vaig definir fa anys —junt amb algú més, que quedi clar— que era sistèmica. Definició que no vol dir gran, ni intensa com es vol fer creure, sinó que de model de producció. I per tant de la societat que aquest model produeix. Per dir-ho en dialecte marxista, tribu a la que ja sabeu que pertanyo.

    Doncs no. Ni m’he oblidat d’això, ni els arbres del debat nacional m’estan amagant el bosc del greu problema social. Que ja era ben viu el 10 de setembre, i ha seguit igual de viu l’endemà de l’11, naturalment. Ara bé, com que ja fa anys que vaig començar a predicar, aleshores en el desert, sobre que el tigre sobre el que estàvem cavalcant s’estava aturant. I que aviat començaria a cruspir-se, un darrere l’altre, tots aquells inconscients que molt feliços de viure en un món en el que, ja per sempre més, es lligaven els gossos amb llonganisses, creien que muntats al damunt de la fera, estaven a estalvi de les seves queixalades —no hi ha res de més segur que cavalcar damunt d’un tigre, els problemes els tens quan has de baixar, diu una dita xinesa—, no tinc perquè fer aquesta operació, força hipòcrita en massa casos si se’m permet dir-ho, d’anar dient que parlar de la qüestió oberta a Catalunya serveix per amagar la realitat de la crisi.

    Brillant frase que ara deixen anar molts d’aquells que als anys daurats en els que s’estava covant la crisi estaven calladets —alguns d’ells, fins i tot ben instal·lats a llocs on calia una bona vena als ulls i uns bons taps a les orelles per no veure el que estava passant—, i que quan aquest Onze de Setembre van veure tantíssima gent al carrer, van començar a cridar tot esverats “Què fa aquesta gent aquí? Amb la crisi que tenim al damunt!”.

    Gent, alguns d’aquests, que de sobte han descobert —o potser recordat?— que el capitalisme és capitalista. I que actua com a tal. I un cop descobert, o recordat això, clamen que el que cal és no deixar-se entabanar per la burgesia catalana —res no diuen, però, de l’espanyola—, perquè el que cal primer que res és esmenar —he escrit, esmenar—, els errors del model. Del capitalisme.

    Errors? Deixem clar que no són pas errors, sinó que actuacions, i resultats, inherents al model social capitalista. Pel que el dit estat del benestar ha estat una necessitat objectiva en un període determinat, però que no és pas un element inherent al seu funcionament ni al seu concepte social, basat en el benefici personal del propietari del capital. I que té l’individualisme com element bàsic de comportament social.

    Dit això, que mereix un treball més acurat, passo a reprendre el tema deixat en suspens a la carta anterior. Tot recordant que la cloïa fent menció a la nació-estat tal i com ha arribat fins nosaltres

 

L’estat-nació, comencem pel començament

    Hi ha un ample consens en els historiadors, fins i tot els més conservadors, que la nació-estat té el seu origen, diguem-ne que la seva acta de naixement, en la Pau de Westfàlia (1648). Pau que ara mateix, més tres-cents anys després, encara ens afecta a tots perquè va representar el final del mode d’estat feudal existent a Europa fins aleshores. Un mode basat en la dependència personal, en un acte de vassallatge que podia ser trencat per deseiximent, etcètera. Un mode en el que diversos vassalls podien tenir un mateix senyor, sense tenir, però, cap mena de llaços entre ells. O que el vassall d’un senyor, podia tenir els seus propis vassalls, dels que era únic senyor… Les formes eren infinites.

    Aquesta Pau, va posar les bases a la creació d’un nou model en el que el vassall esdevé súbdit. Tant del seu senyor natural, com de qui apareix com qui apareix com nou cap de l’estat. I també del mateix estat, que és aquí on comença a consolidar-se, perquè és aquí on apareix un concepte d’unitat que serà el germen de la futura nació-estat. Anem per parts.

    Westfàlia, que en realitat van ser dos tractats, va significar la finalització d’una llarga etapa de guerres i convulsions que havien afectat tota Europa. La Guerra dels Vuitanta anys (1568-1648), entre les Províncies Unides: Flandes i Països Baixos, i la corona espanyola, i la dels Trenta Anys (1618-1648) en la que van estar embolicats pràcticament tots els regnes, principats, ducats, etcètera d’Europa. I també les sagnants guerres de religió, entre catòlics i protestants, que van ser part integrant, i potser que la més cruel i despietada d’aquestes dues guerres. D’aquí que el nom de Pau, i no simplement Tractat, hagi estat el més adient. Moltes dades de tot aquest conjunt de guerres i enfrontaments les podeu trobar a Viquipèdia —a banda de llibres que tracten d’aquesta època, esclar— on em remeto, perquè aquesta carta no pretén ser una lliçó d’història, sinó que una reflexió política de la més rabiosa actualitat.

    I és que, com ja he dit abans, no sols va ser un gran canvi en l’equilibri de l’hegemonia política, i militar, a Europa, —liquidació de les dels Habsburgs, germànics i hispans, i ascens de les de França—, sinó que amb mitja Europa devastada i arruïnada per un conjunt de guerres que van anar des de Suècia al Rosselló, va posar les bases d’una nova concepció del Dret Internacional. I va suposar també la fi dels conflictes bèl·lics apareguts com conseqüència de la Reforma protestant i la Contrareforma catòlica, ja que des dels temps de Martí Luter, les guerres europees es desencadenaven tant per motius geopolítics com religiosos.

    Així, la religió va deixar de ser esgrimida com casus belli, per passar a ser una qüestió interna de cada estat; es va assentar el principi de sobirania territorial; el de no ingerència en assumptes interns, i el del tracte d’igualtat entre els estats, independentment de la seva grandària o força. Tot el qual duia, obligatòriament a la definició de fronteres, etcètera.

    És evident que en la pràctica les coses no van ser tan boniques, com bé ho demostra la història europea dels tres segles següents, però l’important és que el model medieval de mil i un territoris i mil i una jurisdiccions, autònoms els uns dels altres i amb un lligam estrictament personal entre el cap de l’estat, sovint simplement nominal: emperador, rei, duc, etcètera, començava a quedar enrera.

    Havia nascut el concepte de l’estat modern, que portava inherent la necessitat cohesió interna. Una cohesió en la que cal dir que Castella havia estat avançada. Primer en el brutal mètode de cohesió religiosa i ideològica —dit també Santa Inquisició—, i després a través dels intents, fallits, d’esdevenir la primera monarquia absoluta.

Fixem-nos-hi. El 25 de desembre de 1624, el nefast —nefast fins i tot per la mateixa corona espanyola— comte-duc d’Olivares, va adreçar a Felip IV de Castella, Lleó, etcètera —Felip III als territoris de la Corona d’Aragó un llarg document, Memorial en llenguatge burocràtic, en el que es diu:

“Tenga VM por el negocio más importante de su Monarquia, el hacerse Rey de España, quiero decir; que no se contente con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo mudado y secreto pot reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla”.

    Us sona això de “reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla”?. I és que l’estat-nació, o si es vol, el protoestat-nació, tenia com a base la monarquia absoluta, que era l’única garant del model que es venia gestant feia temps, que pren cos a la Pau de Westfàlia, i que es concretarà i consolidarà amb la Revolució Francesa.

    O sigui, que l’estat i la nació-estat actual, nostra, no existeix des de la nit dels temps, ni es va formar per cap voluntat divina, ni és ni serà eterna. Va néixer en unes circumstàncies històriques molt concretes, i esgotat el seu cicle desapareixerà com tantes altres formes de govern que han existit i que han deixat de ser. I per això he escrit abans que els és un tema de rabiosa actualitat

    Però això ho deixarem per la següent carta, que serà si tot va bé el proper dilluns. Així que, amics i amigues, fins aleshores, i amicalment com sempre.

                                                                        Francesc Font

 

PD. Un dels grans arguments esgrimits pels centralistes, incloent el esquerranosos, ha estat que no es pot trencar 500 anys d’unitat. Ara bé, ¿d’on ho treuen això? Vejam.

E