Cartes per a qui les vulgui llegir

Dimarts, 3 d’abril de 2012

132a carta. Paisatge després de la batalla (1)

Amigues i amics:

    ja ha passat la temuda vaga general. Temuda si fem cas de les desenes de cartes als diaris de gent que clamava pel seu dret —democràtic, esclar— a treballar aquell dia. Quasi que una epidèmia d’activatitis. El curiós és que, si parlem seriosament, més aviat haurien d’haver estat centenars de milers, per no dir milions, les cartes dels qui clamaven pel seu dret —no menys democràtic, i a més constitucional segons l’article 35—, a treballar tant aquest dia 29, com tota la resta de dies. Deixem a banda, però, unes cartes antivaga que feien una densa pudor a patronal, i permeteu-me fer algunes reflexions al voltant d’aquesta vaga general.

    Primera. Quanta gent hi va participar en la vaga i quanta en la mani? És el típic, i absurd, debat quantitatiu. Més encara en aquest cas, en el que no s’ha de confondre mani, a la qual hi podia anar gent que no pot fer vaga per la simple raó de què no té lloc de feina, gent que sols treballa que a temps parcial o jornada intensiva i per tant havia treballat pel matí i va anar a la mani a la tarda, estudiants, jubilats, etcètera. Fins i tot autònoms! O sigui, la mani podia aplegar, de fet aplegava, col·lectius diversos, i en situacions diverses.

    Ara bé, respecte a la vaga en si mateixa, que era el tema central de la jornada, sí que hi ha una dada absolutament fiable i que no es presta a manipulacions: el consum elèctric i de gas. Doncs, segons Francesc Homs —conseller portaveu del govern, i per tant gens sospitós de simpaties pro vaga—, el consum elèctric i de gas va descendir a Catalunya cap un 24%. Interessant dada no basada en impressions o interessos personals o ideològics. I a més. com que és lògic pensar que la vaga va tenir una baixíssima incidència a la Catalunya rural, i petites poblacions, és indiscutible que en els grans centres industrials la baixada de consum va ser força més alt del 24%. O sigui, que en aquests centres, la vaga general no va ser pas cap anècdota,.

    Segona: El paper dels sindicats. A banda de l’opinió que puguem tenir sobre els dos sindicats majoritaris, i la meva no és gens favorable, cal dir —partint de la xifra de consum ja donada i de les manifestacions que han hagut arreu—, que la seva convocatòria ha reeixit. I dic “seva convocatòria”, perquè una vaga general convocada per la CGT, USOC, etcètera, no mouria ningú. Les coses com són.

    Ara bé, ¿el conjunt de la jornada ha estat una mostra de força, dels sindicats convocants? Penso que és aquest un tema complex, i que el que diré pot trepitjar alguns ulls de poll. La veritat és que els sindicats, especialment els dos majoritaris, estan força desacreditats. Burocratisme, actuacions no massa clares en més d’un ERO, dependència de les subvencions del govern, punts foscos en les subvencions a gestions diverses, dos anys fent una misteriosa discussió amb la patronal sobre una hipotètica reforma laboral —sense convocar ni als altres sindicats, ni a les seves pròpies bases!— que ha acabat com ha acabat… Aquesta és la veritat. Ara bé la crida feta, ha estat escoltada, cosa indiscutible.

    Tercera Ha estat la crida dels sindicats, o hi ha altres raons.? . Aquest, penso, que és el punt clau. Que els dos sindicats majoritaris estan força desacreditats entre el conjunt dels treballadors —com ho mostra una afiliació més aviat minsa—, penso que és evident. Que els altres sindicats no tenen força per convocar una acció general con la del dia 29, també.

    I no sols això, contra que aquesta jornada fos un ample moviment, hi havia alguns elements en contra. Un, i per a mi important, és que fa anys que hi ha una evident desmobilització, i fins i tot corporativització, del conjunt de les classes assalariades. Com ho demostra la solitud, quan no oberta insolidaritat —de vegades dins d’un mateix grup d’empreses—, dins la que s’han desenvolupat les lluites contra les reduccions de plantilles, tancament de factories, etcètera. Però malgrat això, aquesta jornada —que havia estat precedida per mobilitzacions de mestres, metges i sanitaris, estudiants i fins i tot mossos d’esquadra—, amb totes les seves contradiccions, ha tingut més èxit del que molts esperaven. Com si alguna cosa nova hagués aparegut damunt la taula.

    Aleshores, i parant compte en aquesta possible cosa nova, penso que ens trobem davant un fet que dóna, podria donar, més importància, més valor del que pot semblar al conjunt de la jornada, ja que expressa no una obediència a cap central sindical, a cap consigna, sinó que l’existència d’una realitat de fons que podria començar a emergir. Que la gent, una part de la gent, comença a ser conscient que això no s’aguanta.

    En uns casos, hi ha força assalariats que comencen a adonar-se que any rere any està minvant el seu poder adquisitiu, i també els seus drets laborals, sota la base de què: si t’agrada, bé, i si no tinc cinquanta a la porta esperant —recordeu el que recollia a la carta anterior del que havia passat a un establiment de Media Markt. En altres casos, són força els qui se n’adonen que sigui quin sigui el model de contracte que tenen, incloent l’indefinit, el seu lloc de feina ha esdevingut precari, i pot ser simple paper mullat gràcies a la reforma laboral. Han entès que és una absoluta canallada que se’l pugui fotre al carrer sols perquè l’empresa ha guanyat menys que l’any anterior, o perquè qualsevol fill de puta al·legui que pensa que en un futur immediat li baixaran els beneficis, o…

    Per tant, possiblement no s’ha tractat tant d’haver escoltat o no la crida dels sindicats, com d’haver començat a veure les orelles del llop. Un llop no pas metafòric, sinó que amb noms i cognoms. Amb sigles comercials.

    Quarta reflexió. Tothom tenia llibertat de fer vaga o no? De ben segur que hi ha hagut gent, treballadors, que per voluntat pròpia no volien fer vaga. Uns perquè no s’han adonat encara de com estan les coses (que els hi ha), o per una mentalitat conservadora, reaccionària (i aquí cal incloure força gent jove), o per caure bé a l’amo, esperant que si s’eliminen llocs de feina, entre ells no estigui pas el seu (l’esquirolatge, producte de la manca de consciència, segueix existint). I és que el món, la realitat, és ample i complexa. De vegades fins i tot confusa.

    Però malgrat alguns hipòcrites escarafalls, aquests esquirols vocacionals podien anar a treballar amb plena llibertat. Matinant més i, ja que tenien tanta vocació, caminant si calia. Com es va fer massivament durant una setmana en l’exemplar vaga dels tramvies de 1951 (vegeu la 90a carta.). Sí, anar a treballar a ningú li estava vedat. Fins i tot podia tenir un bonic premi: un afectuós copet a l’esquena fet per l’amo.

    Parlem clarament, però,  aquesta llibertat que tenien els uns, els estava vedada a molts altres. A milers desenes de milers, que haurien volgut poder decidir, lliurement si feien vaga o no. I no van poder decidir. Perquè, amics i amigues, com en tantes altres coses, la llibertat és de classe. I per tant la controla la classe posseïdora, per la qual cosa, la llibertat de vaga —també proclamada en la Constitució, art. 28.2—, és altra fantasmada. I és que ¿podien fer vaga els milers i milers de treballadors amb contractes més que precaris? Els qui a punt d’acabar el que tenen, esperen, somien, necessiten, que se’ls renovi? Els qui amb contractes fins i tot indefinits, saben que tot just aquesta reforma laboral els ha transformat en inútil paperassa?

    Molts, moltíssims d’aquests potser sí que volien fer vaga, però no la va poder fer. O no van gosar fer-la. I davant d’això, els qui tenim una formació construïda en altres batalles, ben cert que podem clamar, i amb raó, per la recuperació de la consciència de classe i altres coses semblants. Sí, però seria un greu error exigir que d’avui per demà la gent faci heroismes. Aquells que no tothom va fer, tampoc, en aquelles lluites de fa ja una pila d’anys.

    Cinquena reflexió. Els ciutadans. Abans, he citat determinats col·lectius que estan fora del mercat laboral —bonica definició del treball com a mercaderia, i als treballadors com a subproducte d’aquest mercat, que estalvia grans teoritzacions sobre el caràcter del capitalisme—, i malgrat això han participat en la mani. Fins i tot, algun comentarista ha presentat aquest fet com una mostra, negativa: no tots eren treballadors, s’ha dit. Per a mi, ben al contrari, és aquest un fet força positiu.

    I és que aquest conjunt de manifestacions arreu, a Catalunya i fora, i que penso que han desbordat els seus convocants, anaven més enllà del simple refús de la reforma laboral. Eren alguna cosa més que la culminació d’una jornada de vaga general. Han estat, penso, també expressions públiques ciutadanes. En el sentit ample i noble de la definició de ciutadà.

    Eren, han estat, una expressió de què comença a haver gent, ciutadans que fins ara se sentien aliens a moltes coses que han estat passant al seu voltant, que s’estan cansant de ser el boc expiatori de les mil i una corrupcions públiques, dels fraus fiscals i evasions de capitals privats, de les maniobres especulatives tant de particulars com d’entitats financeres de tota mena, de l’absoluta immoralitat d’uns grups que són els que dominen i controlen la societat, i que tenen els polítics al seu servei… Que aquesta expressió és concreti en alguna cosa més sòlida, més coherent, amb objectius més concrets, i és d’esperar que amb altres líders que les encarcarades cúpules sindicals o la barreja de velles patums i joves oportunistes dels partits del sistema —tots sense excepció que estan representats als parlaments—, ja és altra qüestió.

    I queda pendent el tema de la violència de petits grups, que tan útil comença a ser a la gent de tarannà autoritari (per dir-ho finament). Com que és un fet que em preocupa ja fa anys, ho deixo per la setmana vinent.. El dilluns espero.

    Així que, amics i amigues, amicalment, com sempre

                                                                Francesc Font

PD. De fa temps que ens presenten el creixement de l’economia xinesa, i la de l’índia, com el gran problema d’occident. El seu PIB no sols creix desmesuradament, sinó que ja és el segon del món després del dels EUA! clamen alarmats aquells que voldrien implantar aquí el model laboral xinès.

    Recordareu que alguna vegada he qualificat aquestes teories com de tòpica mentida estadística, ja que per començar, comparar les economies dels EUA i de la Xina és una fal·làcia, ja que es tracta de dues magnituds poblacionals absolutament incomparables: 1.343 milions d’habitants, davant 313 milions. I també perquè encara que desconec la balança comercial entre els EUA i la Xina, si sé que respecte Alemanya —segon exportador de béns del món, el primer EUA— la balança comercial és francament desfavorable al “gegant asiàtic”.

    I ara, una darrera informació, la corresponent a l’evolució l’any 2011 dels respectius PIB, confirma que la Xina és un perill comercial inventat. Vet aquí les dades. Creixement del PIB l’any passat; Xina 9,2%, EUA, 1,5%. La diferència sembla impressionat… però: PIB per càpita en el mateix any: Xina; 8.400 dòlars, EUA 48.100. La qual cosa fa que en el suposat que aquest any 2012 es mantingués el mateix ratio, el resultat seria que la Xina, amb altre 9,2 creixeria 772,8 dòlars per càpita, mentre que els EUA repetint 1,5, creixeria en 721,5. Amb aquesta diferència de 51,3 dòlars anuals, farien falta alguns segles perquè, i sempre mantenint aquesta diferència de creixement tan favorable a la Xina., el PIB de tots dos arribés a equiparar-se.