Epíleg bloguer

El llibre ja havia acabat aquí. Però d’igual forma que les circumstàncies em feren canviar els bits per carregaments de Bics (per la mateixa raó que no espero ni un segon més a l’aguait d’una edició, paradoxalment i contrària, en paper), un suggeriment de darrer moment em féu posar pseudònims fins en els topònims. Primer interrogant: com es diu l’autor (o sigui, jo)? Àtil Assange, amb una evident contracció tenim el rei que per allà on passava no tornava a créixer l’herba –vaja, que et tal Àtil encara escapçaria el cap de tot titella que se li posés pel davant– i, amb una encara més evident al·lusió a qui destapà tants draps bruts, i qui viu reclòs en una ambaixada sense poder sortir al carrer, hem trobat una personalitat prou explícita. Propòsit potser insinuat, però no, res més lluny de la realitat; la primera intenció fou incloure una menció de Catalunya: cataclisme, cataleaks –d’aquí, Assange, i com que aquest mot insinuava la paraula geni, per a tornar a la idea original vaig pensar en geni català–. Mancaven les lletres i, c, t, l i una a, a poder ser, accentuada. Alhora em sobraven dues esses, però com que en català l’essa sorda es pot escriure amb ss o ç, vaig substituir la c per ss, i ja tenim les lletres per a formar Àtil Assange, amb les permutacions pertinents. Sí, l’equívoc estava servit.

I el protagonista (presumptament, jo)? Culiat Gensana, quasi un personatge bíblic amb bona salut. Sonava bé i, com dirien els cultes o moderns, crearia bones vibracions, com gent de terra ufana que som i serem, que no superba, com matisà en Quim Monzó en aquell meravellós programa presentat per en Mikimoto, Persones humanes! Culiat Gensana, ben sonant i estirp ben catalana, adient com molt bona gent que som. Però, Culiat?… Segurament, els catalans ens emmirallaríem i identificaríem més essent en David que no pas amb en Goliat, que el que pesava més de 80 quilos era el filisteu –perdó, el veí. No, res d’això. Senzillament, si abans teníem l’anagrama de geni català, ara internacionalitzem el procés i tenim l’anagrama de catalan genius. No té més. Bé, com de costum, podríem treure-li una mica de punta més. Geni català, catalan genius?, autor i protagonista són la mateixa persona; és Àtil l’alter ego de Culiat?… Qui sap. El protagonista roman a la presó; potser no està per romanços i tot plegat és un divertiment d’un altre personatge. Ah!, chi lo sa? Així mai ningú no ens podia acusar.

Bé, una petita broma; era l’avantdarrera.

Per cert, tanta genialitat amagada en els noms va ser, com s’ha dit, un procés natural; no hi havia cap intenció d’autoidolatració ni de cap altra mena amagades… Bé, una mica d’intenció amagada sí que n’hi ha: ha estat pensat per a acomiadar-me, ara sí, com Déu mana (i les circumstàncies obliguen). Amb la darrera.

Epíleg

De jovenet vaig llegir quatre o cinc novel·les de l’Agatha Christie, enganxat per la lectura de la primera. Aquesta fou l’Assassinat d’en Roger Ackroyd. Mentre el narrador en off anava esfilagarsant la trama de l’assassinat, el lector, esmaperdut, s’escarrassava a desfer l’entrellat; quin, dels múltiples personatges seria l’assassí? Pàgines i pàgines d’acció per a arribar a la sorpresa final de la narració. L’assassí era el propi narrador. Jo puc comminar a qui sigui, amb la seguretat de guanyar, a rebatre qualsevol dels fets viscuts i presentats per mi. Com diuen al CSI i a les pel·lícules d’advocats, he dit la veritat i res més que la veritat. Però… tota la veritat? No, tota, no.

Quan dic al començament del capítol 7 que els advocats em digueren què havia de fer –trucar a la policia, confessar els fets i esperar–, el que vaig fer, evidentment (si més no, això és el que creia, perquè, sense saber-ho, estava parlant amb Emergències Mèdiques), dic com van anar les coses, exactament. Vaig esperar després de xerrar amb els advocats i vaig trucar –pretèrit perfet–, confessar i esperar després de parlar amb un d’ells. ¿Però no havíem quedat que el primer que vaig fer va ser trucar al 061 i informar-los que hi havia un ferit? No. No dic que vaig trucar al 061 i vaig informar-los del ferit. Dic que vaig trucar al 061. Respecte al ferit, dic que «els informaria», «el primer que vaig fer va ser trucar al 061, Servei d’Emergències Mèdiques; els informaria que hi havia un ferit». Perquè no ho vaig fer a la primera trucada. No he mentit pas, dic la veritat però no potser tota la veritat; si més no, la camuflo.

Perquè a la primera trucada, l’efectuada a les 21h 48’, tal com m’informà el meu advocat, no hi havia hagut connexió. No perquè fallés la comunicació, sinó perquè jo vaig pensar que per què havia d’avisar que vinguessin a auxiliar qui podia haver acabat amb la meva vida. Si just havia estat a punt de disparar-me ell, havia deixat la porta, cridat com un energumen i posat la mà a la butxaca, i jo, a qui hauria pogut pelar sense commiseració, jo havia de ser qui truqués al 061?

9 minuts després, i encara abans que truqués a qualsevol número d’emergències cap altre veí, vaig trucar i parlar amb el 061. Sí, després de mirar de parlar amb el meu advocat i d’haver contactat amb un altre que m’aconsellà fer-ho. El que vaig fer. Perquè com dic blanc, dic negre.

Falta d’empatia, instint assassí, manca de compassió? I per què no comencem pel començament? Amenaces de mort, falses denúncies, atacs, difamacions i, en darrera instància, agressions amb indicis d’anar a més per part seva. I igual que comencem pel començament, finalitzem pel final. Sentències aberrants, plenes d’odi, bilis i mala llet. Errors i invencions pertot. Acusacions inventades i deduccions falses. M’acaben anul·lant i reduint atenuants (què hagueren fet ells de trobar-se en una situació com la meva però essent jo el ferit?) i m’encolomen l’intent d’homicidi. En tot el que m’atacaren, mentiren o la vessaren. Quantes i quantes fal·làcies. Sols em salvà d’una pena major –en principi, perquè s’acolliren a unes falses seqüeles psiquiàtriques greus i acabà sent fins i tot pitjor; però sí d’un delicte major—, i perquè no els quedà més remei, el desistiment actiu. Perquè vaig desistir de la meva intenció homicida. Perquè de seguida que vaig poder, vaig avisar al 061. De seguida? Sí que s’ha de considerar la figura jurídica com a vàlida, perquè tot i esperar 9 minuts, vaig ser jo qui va avisar les Emergències Mèdiques, però no de seguida. Per l’única raó que t’abaixen la pena, convençuts que vas obrar d’una certa (encara que incerta) forma, i fins quan t’ajuden, encara que no vulguin, resulta que s’equivoquen. Com d’equivocats n’estan que fins quan creuen que no s’equivoquen, s’equivoquen.

Quin fàstic i quina desgràcia, la justícia espanyola! Com tantes i tantes facècies. El moment polític és prou calent i el text em cremava als dits. He trigat massa, però el país bull i ja tenim prou informació. Podria continuar ad aeternum, però no calen més apèndixs. Les solucions, com més simples, millor.

I ara que em denunciï la justícia ordinària, i amb molt d’honor. Com la condemna de 9 anys. No sóc pas, ja ho dic ara, un dels més de 10.000 aforats de tot l’estat. Encara que no sé per què tot plegat, per faltes a l’honor –tot és relatiu– o per calúmnies a l’Estat. Tanmateix, tot el que he relatat, per molt que sembli mentida, és veritat; la realitat és la que és, i si en alguna cosa he fallat en excés serà segurament per defecte, no pas per haver faltat. I que em condemnin de nou per explicar tot com ha anat; jo, evidentment, també tinc denúncies pendents. Unes quantes denúncies, però això serà una altra història. A la fi d’aquesta, que la història continua i els catalans hem d’encarar un altre fi.

I, com diu aquella vella i màxima tan nostra, ara que ho tenim no a tocar, sinó a les nostres mans, que depèn de nosaltres i per molt que bramin no poden aturar el procés… aquest any, sí! !!*!! (I a veure si així m’alliberen també a mi. Per dignitat; si no els nous jutges, el Síndic de Greuges, que tan bé s’ha portat.)

El que ens estalviarem. Som i serem, som catalans i serem lliures. Doble comiat. Sí i sí.

Comiat:
És l’hora dels adéus, adéu, Espanya.
I la vida continua. A Déu gràcies.
I que continuï, adéu i gràcies.

Salut i visca la Terra!!!!

Sant Esteve Sesrovires, 24 d’abril del 2016