Carta oberta a Catalunya Ràdio (2a. part, perquè no sempre la culpa és de Madrid)

DISCULPEU, PERÒ PEL QUE SEMBLA, PELS FOLLETS D’INTERNET, NO ES VA PUBLICAR EL QUE HAVIA PROMÈS I PUBLICITAT QUE FARIA DISSABTE PASSAT (COM CREIA HAVER-HO FET, CONFIEM QUE SOLS HA ESTAT AIXÒ, UN FOLLET PUNTUAL),

ARA VE, DONCS, LA 2ª. PART:

Vaig fer la corresponent denúncia al JVP (Jutjat de Vigilància Penitenciària), a partir de la qual vaig poder veure els seus arguments, en el sentit que jo no responia al perfil d’estudiant de l’IOC, per la meva edat i formació acadèmica i que, afegia el director docent de Brians 2, vaig quedar molt sorprès en saber que no disposaria d’Internet, atès que la meva voluntat per matricular-me era estar en contacte amb la meva secretària. Tan sols dir que després de més de 5 anys que ja duia pres, dir que em sorprendria de saber que no tindria accés a Internet és, simplement, pueril i barroer.

De totes formes, com sol ocórrer en qualsevol denúncia que es fa al JVP, la jutgessa va prendre partit en contra de l’intern, atès, suposo, que com era un delinqüent condemnat per un o diversos jutges, tots ells de reconeguda solvència i imparcialitat, tenia, com el director docent, el dret de creure’s per sobre i posar-se inicialment en contra. Em va negar el dret de ser matriculat perquè, com jo mateix reconeixia en l’escrit, hi havia hagut comunicació amb el director docent, que fins s’arribà al mòdul. Efectivament que s’hi arribà i així ho deia, però 2 mesos després d’haver-se acabat el termini de la 2ª. convocatòria i 9 mesos després d’arribar jo al Centre. De l’anul·lació, pels seus motius personals, de la matrícula efectuada fora de la presó, ni en deia res.

Faig un incís en el sentit que, sent a la Model, ja em vaig trobar amb un cas similar al del director docent, una professora de matemàtiques, de nom Eva, que portava un anomenat curs d’autoformació al qual jo assistia, es dedicava a dir-me per un altre nom o cridar-me dels darrers per retornar al mòdul. Em feia gràcia i l’hi preguntava, en relació a això últim, si seguia alguna directiva de la Generalitat en el sentit d’afavorir els forans o quelcom de semblant i ella m’assegurava que no, que era casualitat, quan per cridar en primer lloc els que anaven a treballar, d’entrada ja remenava tots els carnets. Però el límit arribà quan no em deixà matricular al següent trimestre, tot adduint que la instància de la meva sol·licitud deia precisament el contrari del que hi deia. Vaig començar a fer les gestions per poder anar-hi i denunciar el cas, però de seguida se’m dugueren a Brians 2. Sempre he cregut que l’esmentada professora actuà així perquè li molestava que alguns companys, en lloc de consultar-li a ella els dubtes ho fessin a mi.

Precisament, la jutgessa del JVP va arribar a dir-me que no hi havia constància que fos certa la meva suposada matriculació. Aquí ja em va tocar el voraviu i li vaig respondre que qui coi es creia que era ella per dubtar de la meva paraula, si jo deia que era llicenciat en Matemàtiques, ho era i punt. És més, per la seva forma d’actuar, qui hauria de demostrar que realment era el que deia ser, era ella, atès que em feia dubtar, i molt, de la seva validesa com a jutgessa. No em va respondre i aquí va acabar el tema. Evidentment, sense jo poder disposar d’ordinador, per a major glòria dels jutges i més mofa i escarni d’aquells que, encara que inconscientment, els fan el joc.

Així que no em va quedar més remei, després de més de 5 anys de maldar per fer-ho amb ordinador, com Déu mana, d’haver de començar d’escriure tota la història del procés (el que em dugué a mi a la presó, no el de al independència del nostre país, per molt que hi vagin molt lligats), a mà i en les condicions previsibles. A partir de d’aquí, a mida que anava emplenant fulls els passava a l’exterior, i el problema va ser poder trobar algú que fos capaç de desxifrar els meus escrits, ja no sols per la meva infame cal·ligrafia, accentuada per l’afany d’explicar un munt de temes en el menor temps possible sinó per les complicacions afegides de les complicacions de les correccions o incisos que havia d’anar fent a mesura que s’anaven produint els esdeveniments o per correccions que devia fer.

Al cap de molt de temps, esforços i diners dilapidats, es va anar penjant tot el relat en un blog de vilaweb. Precisament, en primera instància, vaig trucar ahir a Catalunya Ràdio per poder saber la direcció del blog de qui es va posar en contacte amb vostè, quelcom sobre un professor acusat d’abusos que va escriure des de la presó a mà i enviant fora els escrits perquè els hi transcrivissin a l’esmentat blog. Tinc curiositat per saber què explicava i com ho feia.

En el meu cas, he de dir que, un cop sortit al carrer, en complir els 9 anys de condemna per ser català (evidentment no vaig voler rebaixar-me a demanar cap permís a cap jutge i cal considerar que, malgrat les competències transferides en gestió penitenciària, la darrera paraula per excarcerar algú, llevat casos particulars, la té un jutge), vaig canviar el text del blog per un de nou que, sota el títol de “Els Tretze Jutges”, volia explicar la forma d’actuar, totalment parcial i premeditada de tots els jutges amb qui he anat topant durant tota la història que van fer servir per dur-me a la presó. De fet, en dic els 12+1 jutges, però no per supersticions, sinó perquè sols se’n salva 1, per bé que s’ha de dir que no tenia relació directa amb el meu cas, sinó que va coincidir-hi en el temps, quan vaig ser cridat a un reconeixement per una denúncia que havia fet poc abans d’entrar a la presó per haver estat motiu d’un atracament amb navalla. La roda de reconeixement, després de dues o tres ocasions en què no se m’hi dugué, tot i haver estat advertida la Model de la seva celebració i de l’ordre judicial perquè m’hi duguessin, acabà efectuant-se crec que 7 mesos després de l’atracament.

Independentment del lamentable comportament del sistema, endarrerint tant de temps la meva presència al reconeixement, no tenia cap intenció d’acusar a qui se’m va dur 25€ a punta de navalla (quan anava a posar gasolina i en duia 50 més a la cartera) i que, fins i tot, em va tranquil·litzar tot donant dos copets a l’espatlla en marxar (érem de nit a l’aparcament d’un supermercat que havia confós amb el de la gasolinera). Tal com vaig fer-li saber al jutge, qui insistia molt a preguntar-me si no reconeixia ningú, encara que sols fos remotament, jo no anava a enviar a la presó a un ionqui que devia estar desitjant droga quan qui podia haver acabat amb la meva vida continuava campant alegrement pel carrer i jo romania a la Model a espera de judici. Amb les conseqüències previsibles i que es dugueren a terme, per molt bèsties que poguessin sembla les pitjors previsions. També he de dir que aquest jutge, que en principi em va semblar molt correcte, després he vist per Internet alguna crítica a actuacions seves en un cas de custòdia d’un fill que el posarien a un nivell semblant a la resta del ramat.

La veritat, però, és que la situació del país s’ha enverinat de tal forma que he deixat d’anar parlant del jutges per centrar-me en opinions envers l’actitud de l’estat contra el procés. Si bé és veritat que, tal com hi dic, deixo definitivament de parlar de política, ja havent deixat el blog en un punt de màxima escalfor per centrar-me en el motiu que em portà a escriure-hi, deixant-me d’anàlisis polítiques i altres minúcies (que prou saturada ja en va la xarxa).

A hores d’ara, nogensmenys, he rebut diverses opinions en el sentit que el blog tindria molt més ‘ganxo’ si em centrava a xerrar sobre la vida i miracles dels interns dins la presó i se m’ha convençut, per la qual cosa, quan el reprengui, que per qüestions personals, podria endarrerir-se fins a finals d’agost, passarà a comentar tots aquests temes presidiaris. Això sí, sempre des de l’òptica que em mogué a començar-lo, denunciar la situació d’opressió que vivim els catalans, si bé des d’un altre punt de vista, en el benentès, també, que la meva intenció de dotar-lo d’una nova perspectiva que justifiqués la llibertat (del país, evidentment, no pas la meva), l’actuació generalitzada dels jutges, ha quedat tan palesa en les darrers temps, que m’han aixafat tota mena d’exclusivitat.

Encara que, com res es pot deslligar de res, ni la política, ni les barrabassades judicials, ni tan sols la meva pròpia experiència a la presó, ja hi havien anat sortint capítols que tractaven de comportaments de funcionaris de presons. Anècdotes, pretesament explicades de forma amena, però prou significatives de l’estat que ens tenalla, encara que tan sols sigui, en aquest cas, com a conseqüència de què qui decideix qui entra i quan i quant ha de pagar, són els jutges nomenats a Madrid. I tinc anècdotes per a tots els gustos. Però sí, més endavant canviaré el temari del blog, potser li canviaré el nom i tot, continuarà sent escrit per mi, sota el mateix àlies de fidedigne, però en lloc de “Els Tretze Jutges” es dirà quelcom com «Histomemòries de la presó», on, per descomptat, hi tindran cabuda comportaments tan vergonyosos i vergonyants com els aquí descrits en relació al director docent. I se suposava que estava del nostre costat com a català compromès. Viure per veure.

Per a qualsevol aclariment, dubte, suggeriment o el que es necessiti, resto a la seva disposició, (…)

Tot agraint la seva atenció,

atentament,

Resum de la resposta rebuda (apareix el nom de l’autor del bloc perquè, de fet, aquest el seu desig):

(…) Entenc que necessites l’adreça del bloc:

https://mestreacusatdabusos.wordpress.com/ és Jordi Alonso Callejo.

I al bloc mateix indica:

Si voleu contactar amb mi podeu escriure’m al Centre Penitenciari Lledoners – Crta. C55 – Km. 37 de Sant Joan de Vilatorrada (08250) Indiqueu el meu nom a l’exterior del sobre i el vostre remitent (si no ho feu no em lliuraran la carta)

Moltes gràcies per escriure’ns, explicar-nos la teva història i, és clar, per seguir-nos.

(S’entén que això era l’important de la meva carta?)

Resum de la resposta donada:

(…) Entenc que potser no creguin convenient fer mala premsa de la gestió dels serveis penitenciaris, però jo, personalment, no callaré la sèrie d’injustícies provocades pel director docent, simplement perquè alguns es creguin déus (fins ara, només m’havia referit així als jutges) per poder trepitjar els drets dels interns, quan per l’acomplexament o frustracions d’alguns d’ells i per qui són alguns dels empresonats, el que haurien de fer, d’entrada, és demanar-nos perdó.

Que no sempre la culpa és de Madrid.

Li passo, igualment, l’adreça del meu bloc: https://blocs.mesvilaweb.cat/fidedigne/ (“Els Tretze Jutges”, de moment).

Atentament, (…)

BONES VACANCES I FINS AL SETEMBRE, ALESHORES JA AMB LES «HISTOMEMÒRIES DE LA PRESÓ»

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Carta oberta a Catalunya Ràdio (2a. part, perquè no sempre la culpa és de Madrid)

Carta oberta a Catalunya Ràdio (1a. part)

Per deixar, com vaig anunciar, les disquisicions inacabables sobre impresentables i perquè em ve bé per fer el canvi de xip, de jutges a la presó (ja m’agradaria), …i perquè ha estat una ‘currada’ la carta a Catalunya Ràdio que a continuació transcric en un parell de lliuraments, enceto la introducció al nou enfoc del bloc. «Històries de la puta m…» …bé, en el meu cas seran «Histomemòries de la presó».

I tranquils que, en ser un correu, no hi divago com divago normalment. No seré breu, m’és quasi impossible amb tot el que tinc al pap i al cap, que ni de broma m’hi cap ni fer-ne’n, però aniré al gra. A veure què s’hi entén:

Distingida Sra. …,

em dic Joan Carles Mestres, vaig sentir amb molt d’interès el seu programa «Popap» de dimecres passat, 27 de juny, emès des de la presó de Brians 2, sobre la conveniència o no d’oferir accés a Internet als interns, entre d’altres qüestions perquè vaig ser-hi ingressat més de 5 anys.

Val a dir que trobo molt encertada la voluntat de saber el règim de vida dels interns, i coincidiria bastant amb l’opinió dels 2 interns entrevistats; tanmateix, he de dir que la visió que es pot desprendre de l’actuació dels professionals docents entrevistats, el director docent, Sr. Josep Lluís Sanjuán i l’encarregat de l’àrea informàtica, en Diego, no s’adiu en absolut amb la realitat. És molt senzill donar una impressió d’honestedat, bon fer i atenció cap als interns quan aquesta postura és totalment falsa.

Per parlar de primera mà, respecte al Diego, no tinc gaire cosa a dir. Vaig anar a 3 sessions del curs més avançat d’informàtica, l’anomenat «Competic3» i, tot i no ser cap expert en la matèria, vaig decidir no tornar-hi per no perdre més el temps; per curiositat, solia mirar abans de marxar, la feina que correspondria a la següent sessió. El dia que havia decidit plegar, vaig veure que a la 4ª. sessió s’havia de crear una carpeta amb una fotografia a dins del Cristiano Ronaldo i obrir un arxiu sonor amb la frase «El Madrid es el mejor equipo del mundo». Entenc que sols era un exercici acadèmic, però a mi, per les meves idees i per les qüestions que em van dur a ser condemnat de forma totalment injusta a 9 anys de presó, quan, de no haver estat català, no hi hauria ni entrat, no em va fer cap gràcia i així l’hi vaig exposar. Fent-li veure, de passada, que ja no em veuria mai més el pèl a les seves sessions. Tanmateix, una anècdota al costat del que explicaré ara.

Tot i que el sector docent es caracteritzava, en general (llevat comptades excepcions com l’esmentada), per un accent marcadament favorable a l’ús del català i fins i tot cap a les reivindicacions d’aquests dies, el director docent, atès que disposava d’una situació de superioritat envers els interns, va decidir, en el meu cas, que jo no em pogués matricular en un curs a distància. Comentava el to més aviat nacionalista del sector docent perquè l’única intenció per matricular-m’hi, encara que ell, d’entrada, no tenia per què saber-la (tot i que vaig acabar fent-l’hi avinent), era poder disposar d’ordinador a la cel·la i poder escriure la història que em va dur a la presó, després, per exemple, d’haver estat quasi 3 anys a l’espera de judici i 1 més a l’espera de la resolució del Suprem. En total, gairebé 4 anys de preventiu, a la Model, per un delicte de lesions (en teoria, de 2 a 5 anys …i me n’acabaren posant 9, malgrat 2 atenuants molt qualificats i que fou en defensa pròpia, a part de ser la culminació d’una llarga història, la qual seria molt llarga d’explicar i tampoc no deu ser el moment), durant els quals, la meva única preocupació era fer saber al país per què a mi m’havien condemnat a 9 anys, mentre que a qui m’havia amenaçat, atacat i fins i tot burxat a un gos perillós de la seva propietat perquè m’ataqués, com sempre m’havia passat quan havia denunciat amenaces o agressions per ser o parlar català, havia estat absolt, amb afegitons a la sentència que correspondrien més aviat a històries còmiques o de terror.

Sols desitjava arribar a La Roca (en teoria, on m’havien dit que m’enviarien) per poder disposar de l’ordinador. M’enviaren a Brians 2, una broma més, no hi feia res, vaig arribar-hi amb temps suficient per matricular-me a l’IOC (Institut Obert de Catalunya, condició, en teoria, suficient per poder fruir d’ordinador) per al 2n. quadrimestre del curs 2012-2013. El tutor em confirma que sols he de lliurar la documentació pertinent (en el meu cas, una còpia del títol de llicenciat en Matemàtiques) i no hi ha d’haver cap problema. No me la deixen entrar a les comunicacions, tot i que l’educadora féu un escrit al director de la presó perquè l’admetessin, però com encara teníem temps, es va enviar per correu. Passaven els dies i no arribava, continuaven passant, cap resposta, ni tan sols a les instàncies al director docent i quan ja havia acabat el termini (per cert, abans de la data que m’havien dit, un error més, segurament involuntari, però lamentable), just aleshores m’arriba la còpia.

Espero a la següent convocatòria, necessito l’acceptació de la sol·licitud per part del director docent. Passen els dies, fins 4 instàncies en total entre les dues convocatòries i l’esmentat director docent continua sense donar senyals de vida. I de nou s’acaba el termini sense haver-lo ni conegut ni rebut cap resposta. Hauria passat 1 any més perdut sense poder disposar d’ordinador per a major alegria de qui disposa qui ha d’entrar en presó i qui no i, el més humiliant, per a major befa d’alguns dels suposats defensors de les nostres reivindicacions, entengui’s, evidentment, la persona del director docent.

Finalment, se’m presentà al mòdul, 2 mesos després d’haver-se acabat el termini, tot dient-me que havia vingut un parell d’ocasions i no m’hi havia trobat. Cal dir que jo aquells dies no feia cap activitat en absolut i, evidentment, no sortia del mòdul per a res.

Justificà que no se’m deixés matricular perquè creia que hi havia gent a qui convenia fer aquests cursos més que a mi, desconec si hi havia numerus clausus o no, la conveniència o necessitats i si tenia raó per decidir com ho havia fet (de fet, els 2 interns del mòdul que es van matricular aquella convocatòria ven treure, de nota mitjana del curs, no recordo exactament quina de les dues combinacions, però va ser una de les dues, un 3 i un 2 o un 2 i un 1), però li vaig dir que, en qualsevol cas, el que havia d’haver fet, si aquest era el motiu, era dir-m’ho directament. Més que res per no fer-nos perdre tants de temps, esforços i diners a la gent que ens havíem mogut per poder-me matricular.

Després de 14 malaguanyats mesos d’haver ingressat i haver experimentat el que explico, el desembre del 2013 una persona de fora (tot coincidint amb el consell d’una professora del mateix Centre) em va matricular a una assignatura a l’IOC on, val a dir, tot van ser facilitats. Al febrer m’arribo a parlar amb la sots-directora docent per preguntar si ja ha arribat la meva matrícula i, tota sorpresa, em diu que no en sabien res, no els consta, però que qui havia d’haver fet les gestions era el propi Centre i no jo. De totes formes, s’ho mirarà i ja em dirà alguna cosa. Quan hi torno, em diu que, efectivament, no consto com a matriculat. La persona que em matriculà s’arriba a la seu de l’IOC i aquests, de cop, es tanquen en banda, no accedeixen a cap mena de petició, com la deixar-nos veure el meu expedient però sí que comenten que «les ordres vénen de Brians 2». Semblarà talment que estigui explicant una pel·lícula però és rigorosament cert.

Desconec els motius que van empènyer al director docent, el Sr. Sanjuán, a actuar d’aquesta forma, tot arribant a anul·lar una matrícula feta externament. Suposo que devia pensar que jo anava de fatxenda o de sobrat, atès que sent matemàtic i enginyer de Camins, el que potser volia era lluir-me o mostrar alguna mena de superioritat. Tot bajanades, tal com li vaig explicar, atès que el motiu era l’explicat anteriorment i que, en conseqüència, com a català compromès que semblava ser, no havia pogut caure més baix.

(continuarà, com la independència, per anar paint, no avui ni demà, però aviat. Màxim 1 any, en Ramon Cotarelo dixit. Jo no trigaré tant, demà-passat dissabte lliuraré la 2ª. part que, com tots sabem, és la més interessant)

Publicat dins de General | Deixa un comentari