A sac! S’acaben els preliminars

Perquè sí, a la presó hi ha xinxes. I amb mi aquestes es van acarnissar, però no en sentit literal, que ni una sola marca, ni sabia que n’hi havia a la cel·la, sinó per les seves aparicions i conseqüències. Quan apareixien en una cel·la, aquesta i les dues adjacents havien de ser desinfectades i romanien 40 dies en quarantena (i mai millor dit, perquè d’aquí ve la paraula), temps durant el qual els interns de la respectiva tríada havien de mudar-se (i mai millor dit també, mudar-se de cel·la i de roba; quant a aquesta, s’havia de passar tota a la bugaderia i viure una temporada amb el que et passava el Centre, en fi, no m’allargaré).

El comentari de l’acarnissament es degut a què jo vaig ser molt de temps, anys, a la cel·la 5 (fins i tot, abans i en tornar del trasllat forçós al mòdul de rehabilitar expedients que, d’altra banda, no tenia). El primer cop que aparegueren xinxes fou a la 6, i ja em tocà mudança, una conya marinera! Al cap d’uns mesos, aparegueren en la 4, i la 3a. aparició, com és fàcil d’intuir, va caure de ple a la meva. Pel fet d’haver-ne hagut abans a les dues cel·les veïnes és per on es podria salvar la funcionària, i que consti que no era res personal, paradoxalment molt al contrari ens quèiem bé recíprocament, el tema era que jo era el que era. I encara que pogués haver respecte mutu, jo, per ser el que era, era a l’altra banda i, consegüentment, en actuar en conseqüència, a ella l’havia de denunciar. Però no faré més ‘spoiler’.

Per cert, més endavant, les xinxes aparegueren al final del passadís. I per cert també, l’actuació general fou molt diferent, la raó?, fàcil d’intuir. Diguem que a la cel·la 5 havíem anat a parar els 2 considerats més, …com dir-ho?, ‘extremistes’. Ja els val!, jo que no mataria ni una mosca, que en tota la condemna només em vaig emprenyar crec que un cop… ara, si parlar català és ser considerat radical… recordo un tertulià d’una cadena televisiva lamentable (ambdós, tertulià i cadena), d’aquests que a sobre es presenten elegantment vestits (ara té un reflex als debats de 8TV que, fins i tot físicament, me’l recorda molt), suposo que imaginant que amb això netejaran la seva imatge, que sempre, quan sortia el tema deia: «¿Y no será que los catalanes siempre se emperran en hablar obstinadament en catalán? ¡Y venga, erre que erre, en catalán, en catalán, en catalán!». Doncs serà això… I fins aquí puc escriure.

I dit això, no vull acabar aquest manifest sense expressar per acabar bé (entenent per ‘bé’, molt feliç), la immensa satisfacció que m’embarga perquè el Parlament ha denunciat el jutge Pablo Llarena, l’inefable (i obro parèntesi, que no infal·lible, que «la unidad de destino en lo universal por la gracia de Dios» no se la creuen ni ells. I més ara, que ho saben –com diuen ara tan sovint a la televisió–, per això estan tan nerviosos, rabiosos i agressius, però més els val que s’hi habituïn, s’estalviarien moltes úlceres i llagues a l’estómac tot entomant –com diuen ara a tots els noticiaris– que ja tenen la causa perduda i Catalunya serà lliure, fora del seu abast malèfic i maquiavèl·lic i ni ell ni cap com ell no ens podran tornar a tancar mai més. Amén. Així serà. I entomant-ho sense haver-se de prendre píndoles per dormir, que segur que els costa. Tanco parèntesi) i apreciat jutge Llarena.

Amic Llarena, dedicat

Desitjos especialment extensius a tots els meus il·lustres –que no il·lustrats– magistrats. I jo en vaig patir una dotzena, perquè dels 13 del títol podríem treure’n 1 com s’esdevenia al recomanable llibre de misteri del «10 negrets» –res d’aquest color, no anem per aquí; és el títol d’una cançó, de bressol, crec–. I podríem, en fer-ne desaparèixer un jutge –metafòricament parlant–, passar a evocar una memorable pel·lícula que tothom recordarà, «12 homes sense pietat», així com podríem parlar de 12+1, però no per superstició sinó perquè un se’n salvà, i més que res perquè sols tenia a veure amb el procés de forma tangencial. Va aparèixer en el procés sense tenir a veure amb el meu cas; ja apareixerà, seria el jutge número 4.

No sé quin recorregut –terme molt usat als documentals judicials– tindrà la denúncia i on arribarà, però m’és igual, la satisfacció no me la treu ningú. Evidentment que el jutge no entrarà en presó, però amb molta més raó que jo hi hauria d’entrar, i sí que em faria molt feliç que hi hagués una mica de justícia. I entrar-hi ja no per prevaricació, que tota interpretació seva de les lleis sabem que es pot justificar, sinó per ús abusiu i intrusió de competències. En poques paraules, per mala praxi i incompetència professional. I ara que l’exonerin i com diu el seu manual, que denunciïn els catalans per haver-lo denunciat de forma infundada.

Sí, i per malversar fons públics. Accepten els resultats de les eleccions, el que passa és que sols volen (sí, veure’ns borratxos i narcotitzats, quina colla, aquesta banda!) que no fem despeses que entorpeixin el benestar de tots els catalans. Res a comparar amb els quasi 4 mesos (crec, jo encara era a la presó, suposo que no per sortir massa car a l’estat del benestar) d’una petita colla de policies i guàrdies civils (per cert, cos militar), estacionats en creuers de luxe al port de Barcelona. Ah!, això sí, els pobres queixant-se de les croquetes del menú (normal, amb el que malaguanyem els catalans, què es podia esperar per a una nit de Nadal?).

Tot i parlar-se de 8 a 14 mil elements apostats i profusament pertrets patint tota mena de penúries en uns aposentaments humits i estrets, resultaren ser 20 mil. Quina fotesa, vindrà d’aquí! I aquesta colla, a sobre, armada. Minúcies, ho diu el manual. I que consti que, judicialment, la paraula ‘armada’ té la seva importància, ara bé, jo no sóc jutge per interpretar els sentits de les lleis o de les intencions. El que no diria el seu manual són les proclames i aclamacions dels companys de la presó cap a tan distingida munió de soferts patriotes, el «¡A por ellos!» en versió carcerària. Aquestes ja les diré jo en un futur capítol, ja entrats de ple en les anècdotes carceràries, que potser no seran tan anecdòtiques.

Ara, el que dic ara, és que segurament a Déu gràcies el 27 d’octubre no es va proclamar la República amb tots els ets i uts. El bany de sang no l’aturava ni qui acabo de dir. A sant de què estarien aparcats 20.000 paios armats fins a les dents durant 4 mesos amb una mala llet que no podien amb ella? O ningú no va veure les imatges, no ja de l’1-O sinó de les seves actuacions a l’hotel de Calella? I encara romandrien unes 3 o 4 setmanes més al port. Per fer què?, turisme i esport?

[Això implica que ens rendim? En absolut, hem de continuar per la via no violenta, clar!, però es pot ser agressiu sense violència, com faria Gandhi; per exemple, 1r. pas, investir Puigdemont president (ja governarem com sigui, som catalans, hem tirat de tots els carros estatals durant centúries). És el que pertoca, que per això el vam escollir. Per dignitat i tampoc no serà menys pragmàtic que investir un altre que també ens tombaran. No hi ha violència però és la màxima expressió de sobirania. I a partir d’aquí, doncs el que calgui, però podem jugar encara moltes cartes a l’escena mundial].

I dic i dic bé ‘ara’ perquè sí que aleshores em vaig indignar com una mona. Sí, més o menys com tothom, com tothom que estimi el país, s’entén. Ara és molt fàcil criticar i fins dir molts que s’havien d’haver convocat eleccions. Però si el que tothom (els abans expressats) deia (i m’hi incloc el primer) el 27 d’octubre és que s’havia traït la voluntat del poble. I en aquell estat d’ànim, els 8 segons en què es va canviar el sentit de la manifestació d’haver de complir el mandat del poble podien haver-me convertit en el català més avergonyit de Brians i, en aquella situació, potser del país i tot (junt, de justícia és reconèixer-ho, amb qui m’abraçava amb quasi llàgrimes als ulls, l’amic Stiwi, transcrit el mot com amistosament l’anomenava algú i he de reconèixer que sempre em va fer gràcia l’alies), però seran temari d’un capítol a part, o de com 8 segons poden dràsticament i radical canviar el comportament d’un català empresonat en un penal. Català el penal, sí, però penal sota responsabilitat d’un jutge estatal.

D’altra banda, ja va dir un filòsof alemany que dins d’una situació anormal, qualsevol resposta anormal ha de ser considerada normal, la qual cosa no deixa de ser una obvietat, però la va dir un filòsof, no jo.

Tant per tant, tant al quadrat, no, vull dir que el que havia de dir al respecte està dit i miraré de centrar-me en la experiència resultant, les experiències de la presó. Hauria d’haver estat com a conseqüència d’un relat, però ara que s’ha obert la veda no em semblaria de rebut retornar a com s’inicià tot i anar introduint en falques el relat. Temps i lloc tindrem per parlar dels 13 jutges. Ara ens cenyirem en les 16 cel·les. Vist el caire dels esdeveniments, ara anirem al gra. Responc a les preguntes presidiàries.

Publicat dins de Reflexions personals | Deixa un comentari

Anem al gra, a dins de la presó. Com les xinxes, per Joan Carles Mestres

En atenció a una anotació molt pertinent que se m’ha fet en què se’m demana (i copio literalment per provar que no enganyo ningú) presentació de la meva persona i antecedents del meu cas; lloc i anys d’internament; experiències més notables, que m’hagin marcat i, com a conclusió, on sóc ara, en què he canviat, com m’ha transformat la reclusió forçosa i com valoro la meva dura experiència (fins aquí, cito textualment sols canviant la persona del verb), he de dir, en deferència a aquestes observacions i tot continuant el meu costum de començar pel final, que tot l’expressat, llevat la presentació, que faré ‘aviat’, havia de ser la conclusió, després de narrar l’experiència prèvia al meu segrest de 9 anys per part de l’estat, perquè les coses no passen perquè sí.

I no és casualitat que si t’ataquen i tu respons, com a bon català qui ha d’anar a la presó ets tu, com no ho és que si la policia t’estomaca t’inculpin a tu per violent, com no ho és que …però seguint el consell del bon amic, llanço a la paperera un munt d’argumentari jurídic per bastir el meu relat previ al segrest i em centro a l’experiència viscuda aquests 9 anys.

Quedi com a desenllaç de tot el llençat que si gosen fer el que fan amb líders del país que s’han caracteritzat per un escrupolós respecte a la no-violència, què no farien amb un ciutadà que no surt als mitjans ni ha estat votat per ningú, més enllà de les delegacions a l’escola o en alguna reunió de veïns? Sí, podria explicar que vaig ser amenaçat, agredit i de nou intentat atacar, però que sempre el provocador, agressiu i violent seria jo, mentre l’autèntic provocador, agressiu i violent, fent honor a la seva condició de provinent de terra del «ordeno y mando», serà considerat víctima o, en el millor dels casos i en llenguatge jurídic, «inocente con todos los pronunciamientos favorables». Com l’acudit del judici a un conductor blanc que atropellà un negre en què el jutge pregunta a l’acusat: «¿Y a qué velocidad dice que le embistió el negro?».

Procuraré no fer no gaire més acudits d’aquest estil, no per considerar-los políticament incorrectes o potencialment ofensius per a certs col·lectius minoritzats i oprimits, que em mereixen tot el meu respecte, i prou gent d’aquesta raça he conegut amb un cor més gran que una casa de pagès com per no mostrar-los el meu més profund afecte, sinó que per la mateixa comprensió envers la seva situació, la meva consciència m’impedeix comparar-nos-hi. Tot i que en el munt de fulls manuscrits que tinc de les moltes meves hores d’escriptura a la presó, comparacions i acudits d’aquest color n’hi ha per donar i vendre. Sí, a voltes em prenc certes llicències irònico-humorístiques, diguem-les-hi …d’humor negre.

Però feta la broma dialèctica i en desgreuge sincer, un record indeleble en la meva ment i a amics de la presó com en Mamadou Diougba (a qui em recorda molt el Dembélé) i en Wally (encara que no estic segur que el nom l’escrivís així ell, malià d’una bondat tan immensa com el seu cos i la seva força, que ni el que havia assolit no sé quants dans el pogué tombar) Coulibaly. I sense intenció de recordar a aquell que aparegué a la premsa, francesa, preferentment. I serveixi aquest record com a sentit homenatge a tota aquesta gent, subsahariana preferentment, que es juga la vida per trobar refugi a casa nostra. I molts d’ells s’acaben sentint tan catalans com el que més.

Tot l’argumentari rebutjat acabava amb la tesi d’un prestigiós observador coincident amb les meves dissertacions judicials: «La interlocutòria dictada pel jutge Llarena impedint la investidura de Jordi Sánchez és una interlocutòria ‘contra legem’. El jutge Pablo Llarena ha substituït la voluntat del legislador, la voluntat general, per la seva voluntat particular. Qui parla a través d’aquesta interlocutòria no és un jutge, sinó un ciutadà que desnaturalitza la funció jurisdiccional».

I té el jutge Llarena els sants ous (i perdó per emprar la paraula ‘sants’ en aquest context) d’impedir que un candidat a ser investit President ho sigui efectivament i continuï a la presó per possible reiteració delictiva. I ben barroerament, parla en 1ª. persona, com a víctima del procés. On va treure el títol, a Aravaca?

Doncs ara ha sortit per televisió i ja corria de fa setmanes per vilaweb que tot les actuacions criminals de tots els fronts formen part de l’ideari programàtic del seu manual per acabar amb el que anomenen ‘nacionalisme’, que no és casualitat que el seu sigui per defensar «la unidad de destino en lo universal» i el nostre sigui atac a l’estat de dret.

El dret de sufragi, actiu i passiu, reconegut en l’article 23 de la Constitució, no admet cap suspensió que no sigui la que provingui d’una sentència judicial ferma que comporti, com a pena accessòria, la privació del dret de sufragi».

En realitat, afegeixo jo, a partir d’una sentència de la Unió Europea, ni amb sentència ferma, cap jutge està capacitat per anul·lar el dret de sufragi actiu. Sols faltaria!, torno a afegir, a sobre, els que em condemnaren a mi, com a ciutadans modèlics podent votar i jo, com a delinqüent irredempt, sense poder exercir el meu dret de vot. Per cert, segons ells, el poder votar, el sufragi universal, és la sublimació de la seva democràcia. Doncs aquesta era la seva democràcia fins fa uns anys, una sèrie d’elements que haurien d’haver entrat a la presó 100 vegades abans que jo podent decidir que jo no podria ni votar. I sort d’un recurs d’un pres basc a qui la justícia europea (com sol ser habitual) va donar la raó i va aturar aquest desgavell jurídic tant del gust dels jutges espanyols, que es quedaren amb les ganes i un pam de nas. Tot i així, a moltes sentències (aquelles que els interessen), prohibeixen el dret de sufragi passiu, com si ells fossin algú per sobre meu o de molts altres sentenciats a qui ens ho han fet. Tanmateix, molts d’ells, per ignorància, ni tan sols votaven per por a ser castigats per incomplir una sentència.

Ignorància extensiva a quasi tot el funcionariat. Clar que a la majoria d’aquests què els importava? Certa funcionària bastant fatxa (per cert, la vaig acabar denunciant i va acabar traslladada de mòdul …no dic res de relació causa-efecte, em remeto als fets), en saber que votava va preguntar al Cap de mòdul, «¿los internos pueden votar?» i jo vaig saltar com una molla, «Eh!, que he votat a totes les eleccions!». De no haver estat tan impulsiu potser li hagués dit, «coi!, que ja tinc més de 18 anys, eh!». Mira, millor!, a saber com hagués acabat la conversa! Tornaré a parlar d’ella quan parli de les xinxes (no és cap al·lusió cap a ningú) i per què la vaig denunciar. I d’una altra conversa similar …i com va acabar. Per cert, del tema de les xinxes, en un judici just, no sé si hauria acabat sent declarada culpable. Ja hi arribarem, això sols és un tast.

Publicat dins de General | Deixa un comentari