Capítol 6. Impasse a esperar que arribi la calor i a apujar la temperatura

 El mes de febrer vaig començar, capítol 5, una visita fantasmagòrica i virtual per la Model, però diürna. Tot preveient els moments què estem vivint i que s’albiraven aleshores amb l’obertura del judic-farsa, amb la idea de concloure-la amb les imatges més obscures que he pogut obtenir del Centre Penitenciari. De la idea inicial, sols mantindrem les fotografies que acompanyen. En un recorregut virtual des de les fosques cel·les al pati on trobar la llum.

Cel·les ara buides d’una galeria qualsevol, sense desvetllar els seus secrets seculars. Cap al capvespre, endinsant-nos en la foscor de la història en solitud.

Tanmateix, en atenció als presos polítics jutjats, fa 4 mesos, quan començà la pantomima nazional, vaig decidir deixar de publicar més capítols presidiaris mentre continués la comèdia. Com a homenatge i per no distreure de l’essencial. D’aquella època que preveia molt fosca, sols mantindrem les fotografies que acompanyen.

I m’ha servit, personalment, per apaivagar les meves necessitats, que no els sentiments. Ni el llenguatge. Com vaig expressar abans de l’ajornament, la presó me’l va modificar. I abastament. Mai abans no hagués emprat un llenguatge groller en un escrit, s’entén fora de tot blog relatiu al meu encarcerament, en què sí podia referir-me a algun personatge o element tot mimetitzant-lo amb algun animal, terrestre i arrossegat, majorment, però sense insultar ningú. Llevat d’algunes pobres rates o llimacs, preferentment. Fins i tot de Twitter, tot i ser clausurat, vaig rebre correus d’alguns usuaris que es mostraven indignats que me l’haguessin clausurat quan precisament em seguien per, deien, la meva educació i el llenguatge curós.

La censura criminal de Twitter va fer que entrés en aquest blog, excepcionalment, uns dissertacions en forma d’incís, que s’apartaven de la idea inicial del blog però aquest era l’únic lloc segur on publicar res que atemptés a alguna sensibilitat. Però en aquest estat, no de coses, sinó polític, quasi tot el que s’hi esdevé és excepcional i qualsevol acte reivindicatiu pot ser considerat criminal. Per a mostra, el tuit innocent, en tots els sentits de la paraula, que vaig gosar penjar i que repetiré, si cal, les vegades que calgui, per a vergonya i escarni d’aquells la vida dels quals és d’una misèria absoluta. Com indico a l’incís, vaig respondre a 3 adreces d’arrenca-llaços, que havien dit en un tuit que netejaven el país de llaços per descontaminar, que si el que volien era descontaminar, s’haurien de suïcidar. Incitació al suïcidi!

Clar que si per a ells és el mateix posar llaços que arrencar-los, exercir la llibertat d’expressió i tants drets fonamentals que anorrear-la i conculcar-los, l’1-O que el 23-F, votar pacíficament que usar porres, escuts i bales de goma …no m’estranya que em tanquin i censurin. Ja se sap, no cal violència perquè hi hagi violència. O com els Mossos que em vingueren a detenir, després de relatar fantasmades com que una ombra, suposadament jo, passejava per allà qual fantasma i sols em vaig lliurar quan vaig veure que duien armes (quan feia una hora que els havia trucat i dit que els esperava), van dir, en un relat consensuat, «en todo momento, el acusado habló en catalán». Fort agreujant! Sols mancà dir que era una massa tumultuosa i amb mirades d’odi que es mastegava en l’ambient.

Sobre aquests miserables no m’esplaiaré més, prou ho vaig deixar entès a l’incís, però com l’acudit, em fa gràcia recordar-lo i recordar-ho, el tuit i que, com a tota resposta, Twitter m’informà que eliminés el tuit si volia tornar a ser admès. Com vaig contestar a un infiltrat (de tan mal delator que era no sabia ni dissimular) a Twitter, si em van canviar de mòdul a la Model per no voler xerrar, anava jo a canviar d’opinió ara que, sense ser lliure, sóc al carrer! En 4 paraules, que s’hi posin fulles!

No és una fotografia en 360º, però la imatge de l’esquerra correspon exactament a la visió frontal de l’esquerre de la imatge de la dreta. Reconec la 1ª. galeria, a part que les fotografies les vaig fer jo. A la planta baixa, a l’esquerra de l’escala,  fotografia de l’esquerre, s’obre la porta que s’hi entreveu i que dóna accés al pati de la 1ª. galeria, on el primer que es veu (sobretot si hi ha llum) són les finestres de l’economat que apareixeran en posteriors imatges, un cop atenyem el pati de la galeria. La porta oberta a la mateixa planta, fotografia de la dreta, passades les cancel·les (següent fotografia) dóna a la sala poligonal on es troba ubicat el panòptic. La porta oberta del 1r. pis accedeix a la consulta mèdica de la galeria.

Talment és tot tan excepcional en aquest estat que estem a punt d’abandonar, Facebook m’eliminà 2 cops la pàgina en què parlava dels jutges, que ni la idea principal del blog s’ha mantingut. Perquè sí, inicialment parlava dels jutges, amb noms i cognoms, “Els Tretze Jutges”, que 13 foren els que es creuaren el meu camí un cop s’inicià el que jo anomenava el meu procés, per analogia judicial, no per similituds al Procés que ens ha de dur a la llibertat. I, malgrat que n’hi havia 1 dels 13 que no tenia a veure amb el cas (per no dir procés a la meva història i confondre el personal) i que fou molt correcte en la seva actuació com a professional (que cap que hi tingués a veure va mostrar la més mínima equanimitat i imparcialitat), en voltar una mica com voltor per Internet, vaig saber que era un espècimen poc de fiar igualment. En fi, que d’aquest període marcat pel meu cas, no se’n salvava ni 1. Com diria, desena amunt, desena avall, la cançó aquella de les filles de la dama primera, 13 eren 13 i cap no era bo.

Sí, cert, la meva idea inicial era despullar (en el sentit metafòric del retrat) els jutges espanyols. Malgrat tancaments (de pàgines, si més no, de moment) i possibles retrets. Evidentment, aquests fills no d’Eva, que s’hi posin el que s’hi hagin de posar, que sobre gustos no hi ha disputes (i, com deia l’acudit, «‘què ha passat?’, ‘nada, una riña’, ‘el què?’, ‘nada, una disputa’, ‘ah!, aleshores no és tan ‘niña’’»).

Nogensmenys, hi hagué qui m’aconsellà que escrivís sobre les anècdotes de la presó, justament allò on no volia incidir per no desvirtuar el substancial del cas. Però sense desviar l’atenció del principal, sembla que tenia més ganxo i més morbo. Tampoc no diré més comercial, perquè amb què em llegeixin els 4 (4 gats o 4 rates, tant se val) que m’han de llegir em dono per més que ben satisfet i pagat. Que no pagat de mi mateix, que a hores d’ara ja

Tot i que, com diria l’Artur Mas del «Polònia», sempre sembla haver un ‘tot i que’, a part d’elevar a la categoria de protagonistes els jutges protagonistes en l’anterior blog, hi ha un aspecte personal que no puc obviar. Però no barregem raons, apareixeran al proper capítol, ja provoco prou maldecaps.

Respecte als jutges, ja ha quedat palès què n’opino. Com deia al capítol anterior (no ahir sinó fa quasi 4 mesos, malparida paròdia), mai abans m’havia manifestat públicament a favor de la pena de mort. I ara exterioritzo aquest desig per qui crec que no es mereix viure. Quan reprengui el blog en el següent capítol, els protagonistes, d’acord a l’esperit cronístic de 9 anys de segrest, seran molts dels interns que hi han van anar apareixent.

Però no avançaré esdeveniments, ara dic que he estat a la mateixa cel·la que no sé ja si 5, 6 o 7 homicides o assassins, declarats, s’entén; he conegut, entre molts d’altres, qui tingué segrestada la farmacèutica d’Olot, alguns dels encausats pel cas Isanta, entre ells, el braç executor o un parell dels condemnats dels execrables crims del Parc de la Ciutadella el 91, quan un grup de neonazis mataren una transsexual, l’altra que era allí va sobreviure, segons la sentència, «per pura casualitat» i van deixar cec un indigent que tingué la desgràcia de també ser-hi.

Respectuós com sóc i com dic allò que em convé dic també el que no, entenc perfectament que molts familiars de les víctimes i persones de bé desitgin la mort d’alguns dels delinqüents esmentats. Però aquí no estic per edulcorar cap fet sinó exposar-los com ara els veig, sense embuts i jo, personalment, a qui desitjo la mort és a molts jutges, prevaricadors i prepotents, sabedors que estan condemnant innocents i per molt que aparentin o vulguin aparentar, poden ser més molt més mediocres que allò que realment aparenten.

Cancel·les amb bústia on dipositar les cartes en primer pla a la imatge de l’esquerre, així com porta d’accés al pati de la 1ª. galeria, vista des del propi pati a la de la dreta, anunciades a l’explicació de les imatges anteriors. En emprendre el camí de la fotografia de l’esquerra, sala del panòptic i d’aquí a la dreta, camí cap a locutoris familiars i cambres de vis-a-vis (recorregut invers en el passadís vist al capítol anterior), així com als locutoris per a les visites d’advocats, agents judicials, zona de règim obert i habitatges de funcionaris residents i infermeria, que no metge de galeria, que tenia la consulta en la cambra de la porta oberta que es veu al 1r. pis de la fotografia prèvia. I d’allí a l’esquerra, camí cap el pati que veurem al final del nostre recorregut com a destinació final del capítol.

Sols a tall d’exemple retallat, que l’exemple detallat requerira uns quants capítols, la darrera jutgessa de vigilància penitenciària (suposo que la que seria la número 12 + 1 d’un tribunal sense pietat, i el + 1 no és per superstició sinó perquè sols n’hi hagué 1 que no tingué a veure directament amb el meu cas), a qui havia informat que el director docent de Brians 2 havia vulnerat els meus drets en negar-se a respondre la meva sol·licitud de matrícula en dues convocatòries. Com no hi ha 2 sense 3 i a la 3ª. va la vençuda, em matricularien des del carrer, la qual cosa provocà que truqués a l’IOC, centre on m’havien matriculat, perquè anul·lessin la meva matrícula. Sí, i no és cap pel·lícula. Està bé del cap aquest cap dels serveis educatius?

Cap problema, a cada Josep Lluís Sanjuán, …perdó, a cada porc li arriba el seu Sant Martí, i així, com un jutge qualsevol, talment com si fos el seu interès, també surt retratat. Amb el més greu agreujant, en el seu cas, que se suposava que ell era al costat dels bons …i no me refereixo tant al dels innocents, que no vull generalitzar sinó dels catalans. Ja hi arribarem.

Igualment, posaré un exemple per exposar el meu argument on raono per què estic per la pena de mort en casos de ‘justícia extrema’. També hi arribarem. I tampoc no caldrà esperar un altre capítol.

A la jutgessa en qüestió, que mai no qüestionaré que fos jutgessa, no hi fa res que fos quasi analfabeta en molts temes, li havia informat que el director docent no s’havia presentat al mòdul (i per dir que no m’havia trobat, potser pensaria que era a la platja) per respondre’m personalment (quan no hi havia cap necessitat) fins 2 mesos després que s’hagués exhaurit el termini de la 2ª. convocatòria (a la 1ª. fou tot més tèrbol i complicat, però en aquesta, tot fou diàfan i evident).

Resposta de la molt excel·lentíssima senyora jutgessa. Que no hi veia cap raó en la meva queixa perquè, com jo mateix reconeixia, el cap dels docents s’havia adreçat a mi. Argument, per cert, reincident. Ni personalitat pròpia semblava tenir. No, si és evident que ella hauria fet molts mèrits per guanyar unes oposicions, potser afinades per la porta del darrere, però atorgades o no suspeses. Com és inútil discutir amb inútils (fet que m’ha ajudat enormement quan he rebut algun escrit a Facebook o Twitter de fatxes indissimulats, que s’enllesteix amb una engegada, usualment irònica i/o, de poder ser, amb rodolí i posterior blocada), vaig optar per tocar-li el voraviu.

Llistat exhaustiu d’errades ortogràfiques i gramaticals al seu infame escrit que farien enrogir de vergonya un nen de 5 anys que li endinyo i a córrer!

Resposta de la molt excel·lentíssima. Obviem el sobrer, bé, jutgessa sí era, però això i res… com de costum, em llançaran tota l’artilleria, cavalleria i infanteria, oi?, si més no, això m’esperava jo …doncs no va i em diu que els errors assenyalats no són motiu de recurs!

Com jo acostumava a dir, no sabran ni escriure però decideixen on puc viure.

No, si ja dic jo que una sabata faria la feina millor que aquesta bona senyora. I a qui hagi conegut a la jutgessa Remei Bona, no és una menció indissimulada a la seva persona, sinó que fou la successora. Tot i que, com de costum, per molt que alguns diguessin que era tan bona (sense voler fer acudit) la tal Bona, bona altra! Com que fou ella la que exposà el fet que el cap docent s’havia dirigit on jo era. Però si va venir quan no venia d’aquí i encara deia que jo no hi era! Ai, Déu meu!, jutges són, no saben el que fan.

I el que explicaré ara, que de grotesc que semblaria inversemblant en una pel·lícula còmica, ho vaig llegir d’una sentència judicial. No recordo el nom de ‘sa Senyoria’, però me la va ensenyar el propi intern, l’Òscar Nieto, perquè li fes un recurs i n’és prova fefaent que jo no m’invento res, que la llegís jo directament.

Algú digué en el seu judici que «(…) había roto la puerta de una patá». La resposta del jutge en relació a aquesta observació fou que al lloc dels fets no s’hi havia trobat cap «pata». Ho juro o prometo pel més sagrat! Em vaig quedar amb les ganes de saber què esperava trobar-hi?, un pernil, el porc sencer?

Més que porc, ruc. No ho dic per dir, no sabran ni escriure però decideixen on puc viure.

Mateixa porta que en la imatge precedent (a la dreta de la qual s’ubicaven els telèfons, no goso dir cabines perquè eren uns simples telèfons de targeta adossats a la paret), d’accés des de la 1ª. galeria al pati compartit per les 1ª. i 2ª. galeries, també conegut com a ‘pati de la palmera’, clarament per una palmera que hi era quan jo hi era i que ara ja no hi és i mateixes finestres de l’economat comú (tot i que, ja quan jo hi era, feia anys que els preus havien deixat de ser els d’un economat) ara amb més claredat.

I pel que respecta a la bona dona, que no bona jutgessa, Remei Bona, que Déu en tingui pietat, que la Remei, si més no, ja s’ha jubilat. Curiosament, fou una dels tants com 33 jutges que es declararen a favor del dret a l’autodeterminació. I que els representà als 33 sortir retratats a un diari, literalment. Amb fotografies extretes, suposadament, de fitxers policials. Alça Manela!

Però el sentiment just de 33 represaliats no eximeix als actors dels seus actes. I a diferència de gent molt bona gent, jo, ni oblit ni perdó. I no abaixo el to quan en parlo perquè, com amb els fatxes cibernàutics a qui bloquejava, és una mera qüestió racional. Fredament i gens personal. És més, a qui puc tenir més ganes visceralment són els elements que també se n’aprofiten de la seva posició, tot sent catalans. Hem arribat on deia, he esperat 4 llargs mesos, però m’estimo més deixar passar un temps, que a hores d’ara tot el procés nacional continua en plena efervescència, les mogudes són enormes, els escrits abunden i ens ho envaeixen tot i molta gent s’ha de moure i tampoc no és bo de distraure. Com tot el tema d’índole general està tan desbrossat, em cenyiré, tot baixant al nivell en el qual puc aportar una visió diferent, a l’aspecte particular i estrictament personal, les “Memòries d’un pres català que no us contarà cap conseller”.

Això serà, ara no cal, quan s’abaixi la temperatura …és un dir, clar, perquè calculo cap a mitjans de juliol. Trigaré sobre un mes per continuar al cap d’un mes més, si més no i repetirem l’operació per rebaixar la tensió. I com serem en plena època de vacances, fins i tot en el tema nacional, a veure també si a començament de curs, pels volts de la Diada, hem assolit passes decisives. Especialment, de cara a la sentència (lògicament, posterior a la canícula); aleshores sí, aleshores ajuntem totes les forces, fem els passos que calguin i que s’apugi la temperatura.

Llavors, per coherència amb els meus objectius de parlar de la presó per evitar biaixos, miraré de ser més freqüent i conseqüent, tot i que diré el que diria, no l’Artur Mas sinó un gran professor d’Estadística que vaig tenir, en Ramon Nonell, si no em falla la memòria del nom, que quan li preguntaven què anava a caure a l’examen, deia el que tothom sabia, que podia ser un seguit de problemes, un reguitzell de demostracions o una sèrie de casos pràctics extrets de la vida diària o dels diaris. O una barreja qualsevol (i apa!, a calcular combinacions amb probabilitats, si un vol). En definitiva, parlaré de la presó, o, si més no, des de la presó (com a narrador, espero i s’entén), però qualsevol mescladissa és possible, eclèctic que és un. I fanàtic d’en Gaudí. Molt més per bon català que per eclèctic …i per provenir del Camp de Tarragona.

Sí, professor d’Estadística, no de lleis o Gramàtica.

Però per acomiadar-me com m’agrada, dues reflexions personals. Una, que per molt que no ho sembli, tot i sabent que la plantofada de la sentència pot ser monumental i malgrat els pessimistes que suposo deuen creure que tot el piló de països europeus que han esdevingut independents les darreres dècades que, com dic, són legió, ho foren per gràcia divina, la repassada en tots els sentits que els nostres advocats, presos i testimonis han donat als fiscals i jutges espanyols (testimonis i proves, a partir d’aquí no sé si seran bons estadístics, que segur que no estadistes, i a veure què diuen inferir-ne) ha estat tan brutal, que per bé que dic que parlo des de la fredor que dóna el temps, anys i perspectiva, m’ha fet sentir tan feliç i orgullós d’ells que, a part de poder apaivagar una mica el meu llenguatge (que no el sentiment), no veig altre final dins aquest irreversible camí emprès, que la llibertat total.

Ja sabreu que amb això no vull dir l’absolució dels nostres encausats sinó la llibertat del país sencer, al cap i a la fi, l’única possible fi, aquella que donarà sentit a tants sacrificis, la culminació en un nou estat. Per als catalans no hi ha marxa enrere. Ni el desencís podrà amb nosaltres. Devem ser molt especials, que en lloc de decebre’ns i desinflar-nos, cada cop som més (clar que la clarividència dels braços executors dels espanyols no s’atura en l’ajuda d’aquest sentiment) .

Això sí, mentrestant, uns, els espanyols més vulgars, parlen de lleis quan se les passen per la seva porta d’Alcalà i altres, fins i tot d’aquestes contrades i de polítiques suposadament no centrades, els comuns, s’avenen a acceptar els vots dels espanyolistes del 155 i del Valls, personatge encolomat i desnonat pels francesos com a polític més odiat.

I la reflexió final al voltant de la meva exagerada i molt particular visió sobre la pena capital. Fa poc, es va suïcidar (o fou eutanàsia, però no ens desviem del nostre fi) una adolescent holandesa que havia sofert abusos sexuals als 11, 12 i 14 anys. Qui hauria d’haver mort primer, ella o els violadors?

Final també de la visita virtual. El pati d’esports, entre les 3ª. i 4ª. galeries, per fer veure les facilitats que teníem per fer esport. Molt ben atesos. Al fons, al mig, a l’esquerra de la garita del vigilant, l’entrada a tallers i escola. Al fons de tot, a dalt i a l’esquerra, la llum que ens guia, l’hotel Torre Catalunya, tota una premonició per sortir de la foscor.

Per no destorbar més, ni feines ni consciències, ho deixo així i aquí, fins d’aquí un mes. Més o menys.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fi de l’annex, excepcionalment m’he esplaiat. Per l’excepcionalitat i perquè no ens callaran

Un altre cap del mòdul 2, el que no parlava català, però del tot diferent d’allò a què estava acostumat, fins i tot tenia sentit de l’humor: “Sr. Mestres, vostè hauria de tenir un mòdul especial, per a independentistes”. I no havia dit mai que ho fos, però es devia notar. Potser l’apreciació és un pèl exagerada, trobo. Espero que no estaria sol, que no sé si és bo o no, però sí, hi estava d’acord, per la tipologia del delicte.

Notar?, Joan Carles, a voltes sembla que ni per encàrrec! El bloc (el blog, en aquella època), home, mira que n’arribes a ser de brètol! Pocs cops havia estat tan content d’adonar-me del brètol que havia estat. Causalitats, no casualitats. En aquest, tots els caps de mòdul eren molt correctes, fins a arribar al punt que el que no parlava català em preguntà, «¿qué, Sr. Mestres, cuándo seremos independientes?».

De fet, aquest cap de mòdul que era bon home, un dia em va dir: «A Vd., Sr. Mestres, tendrían que hacerle un módulo especial para independentistas». En uns mesos i sense haver tocat el tema, va ser molt més encertat que tots els jutges en quasi 6 anys del meu procés (el temps que anà del 1r. judici on jo era el denunciant a la sentència del 2n., on era el denunciat). La qual cosa no implica que els jutges no sabessin ni entenguessin res del que va succeir. Com a prova, i que la rebatin ells si poden, els fets que em durien a la presó s’esdevingueren el febrer, el 23-F per ser exactes, del 2009. Vaig ser jutjat el novembre del 2011 (i condemnat definitivament pel Suprem a 9 anys per lesions quasi un any després. Entraria a Brians 2 el 22 d’octubre del 2012, ni fet exprés).

El mateix novembre del 2011, just els mateixos dies, dijous i divendres, però de la setmana següent, se celebraria un judici mediàtic. Al mateix lloc i el mateix advocat de l’acusació particular present. El cas era la mort d’un recepcionista d’un hotel de Diagonal Mar durant una revetlla, de Sant Joan, juraria. El que sí asseguraria és que fou posterior al meu cas, i no sols una setmana. Fou l’ estiu d’aquell mateix 2011! A l’hotel, pel que deia la premsa, hi entraren uns nois que demanaren poder usar els serveis. Els empleats de l’hotel no els hi deixaren i sembla que hi hagué una petita discussió, suposo que pels tons o prepotències mostrats. De totes formes, els nois havien marxat de l’establiment que el recepcionista i altres empleats els seguiren.

I un es pregunta, calia? Potser i només potser, si volien que no els emprenyessin o amenacessin més, a ell i als que eren amb ell hagués estat suficient dir-los-hi, però no sé, potser van voler assegurar-se’n i els seguiren. Suposo que no deixar els seus llocs de treball era pitjor per al negoci que sortir uns quants empleats per fer veure als nois que no els volien veure mai més per allí, per fer-los-ho veure, no dic pas per empaitar-los o ‘buscar gresca’. Diguem que això és una petita al·lusió al meu cas. En qualsevol cas, vés a saber per què es barallaren, però ja fora del local. Amb l’infortuni que el recepcionista va caure d’esquena, es va donar un cop al clatell i va morir.

Conseqüents denúncia i trucada al bufet Silva-Molins, el de la meva acusació particular i per qui prengué partit? Pel noi acusat de donar el cop de puny desgraciat, o pel traspassat? Home, si li havien trucat …perquè sí, la història es repeteix, no sols hi tornava a ser sinó que tornava a fer d’acusador particular. I he de dir que la història es repeteix en relació a meu cas particular. A mi també em perseguí l’afectat, i aquí sí sé, no suposo, que fou després de repetir «¡Kaichi, ataca!» quan li anava a preguntar per què m’havia denunciat, i en haver fracassat en el seu intent que el gos em destrossés, m’instà a baixar a sota als crits de «¡Vamos abajo que te parto la cara si tienen huevos!». La següent topada va ser similar, «¿Qué haces aquí? Te dije que no te quería ver nunca más!». La història es repeteix, però a partir d’aquí ja no, però em reservo la continuació, no és aquest el blog. Amb el cas referit de Diagonal Mar no coincidiria ni en final ni en judici.

El d’aquest, més ràpid a produir-se i en el seu desenvolupament. Tan bon punt començaren les declaracions, tots els testimonis exculpaven l’acusat. Ell era per allí però havia estat un altre noi, més alt, el del cop de puny al recepcionista. Vaja una sorpresa per a l’advocat, que tan bé s’hauria preparat la dissertació amb biografia i tot. Hauria ben pagat per veure la seva cara. Resultat, deixà d’imputar-li l’homicidi? En absolut, reclamà quatre anys de condemna, màxima pena per a homicidi imprudent. Quin paperot!

Un temps després, l’acusador aparegué a un programa d’entrevistes. Allí se sincerà i confessà que fer d’advocat té aquestes coses, que algun cop has de prendre partit per la part culpable. O sigui, si ets criminalista, tant pots defensar culpables de delictes penals greus com acusar innocents d’homicidi. Que per alguna cosa té un client que li paga. El seu bufet tindria com a client la Casa Reial. A saber si encara li farien descompte per ser client. Acudit, tot plegat? No, tot molt real, real com la vida mateixa; es diu independentista i defensa qui li pagui. Tot i que amb mi tingué la consideració de no cobrar-me, però dubto que fos per l’adscripció ideològica.

Però per resumir, a mi, condemnat per un delicte de lesions esdevingut el febrer del 2009, em jutjaren el novembre del 2011. L’acusat, tot i no ser qui provocà la mort del recepcionista el juny del 2011, jutjat el mateix novembre del 2011. Són xifres, potser per a la GC són relatives. Per a mi són absolutes, l’altre judici no tindria implicacions …diguem ideològiques, però jo sóc matemàtic, no guàrdia civil.

Però com a prova definitivament objectiva i refutació irrefutable, volia comentar l’obra suposadament anònima i cabdal de la literatura espanyola. Els prolegòmens de la meva estada al mòdul 2 s’entendran ara. D’aquesta obra hi havia tot un assaig a la biblioteca del seu mòdul. Com una tesi de final de Carrera. Amb un munt de cites i referències, tot i que res que matés (si se’m permet l’expressió …i si no, també), a tots els capítols.

A mi sempre m’ha encuriosit que de la publicació de la novel·la picaresca ençà, si més no jo sempre ho he cregut així, els espanyols diguin “lazarillos” als pigalls, i no abans. Jo sóc profà en la matèria, però hi ha qui no ho és i a qui li ha encuriosit la semblança semàntica de Tormes amb un poble de la Marina Alta anomenat Tormos. Continuem amb les semblances, versemblances i inversemblances que l’amic independentista que va néixer lluny d’aquí m’explicà.

A la versió en català de la novel·la, el cec li diu a Llatzeret, el noi pigall: “Què és això, Llatzeret?”, “Llatzerat de mi!”, li contesta el vailet. ‘Llatzeret, llatzerat’, a aquesta similitud fonètica se li diu paronomàsia. A la versió en castellà de l’escena, el cec li diu: “¿Qué es esto, Lazarillo?”, “¡Lacerado de mí!”, li respon aquest. ‘Lazarillo, lacerado’, no li acabo de trobar el què. Paranoia, potser? Però ves, això és circumstancial, no és «objetivable». Així és com es justificà el jutge del meu 1r. judici, aquell en què era jo el denunciant, tot i les proves, declaracions, informes i contradiccions. «No es objetivable», «inocente con todos los pronunciamientos favorables», el que digué després de fer tot un paper espectacular, d’acord amb tot el seu historial, com sabria jo després. Per cert, de l’escena amb paronomàsia, per bé que sí apareix en el text de l’assaig en castellà, ni un mot, apunt o referència, ves. Res, res a dir. Un silenci …diguem-li sospitós.

També, en els gravats originals de l’època, els mariners de la descoberta d’Amèrica duien barretina i pals les banderes, barretina i banderes que desapareixen un cop manipulats. I, parlant de pals, el port semblava el de la localitat empordanesa amb aquest nom. Però això no deu ser ‘objectivable’. Petita referència al jutge del 1r. judici que absolgué qui se’m llançà a sobre perquè no aconseguí que ho fes el seu gos.

Que continuïn declarant tots els guàrdies civils, suposo que en la proporció correcta, atesa la quantitat dels visitants i els seus ferits front als votants, sense lesionats. Res d’odi en el «¡que nos dejen actuar!». Es deurien sentir intimidats i amenaçats. Molt ‘objectivable’.

Mentrestant, com a llarg comiat (perquè per llarg va el judici va per i aquest annex ha estat solament per la indignació que m’han provocat les declaracions dels membres de la ‘Benemérita’ com si estiguessin totes dictades d’antuvi i amb un menyspreu total a la veritat i que, com sempre, han demostrat, no sols ells sinó tots els dirigents espanyols, menysteniment de la justícia i de les vides dels altres –així com del seu silenci obligat– i no vull interferir ni distraure amb el que s’hi està jugant, verb bastant adient, tot sigui dit, per part de l’estat dictador), una mínima declaració d’intencions.

Som com una mata de jonc. Són segles de lluita constant, però aquest cop, per molt que vulguin, als catalans ni ens doblegaran.

El darrer vídeo que vaig penjar al compte bloquejat, «No esteu sols» del grup Eixa Daga.

Com a homenatge també als meus pares. El nom del grup fa referència a la famosa i meravellosa cançó d’en Lluís Llach, «El bandoler», on el protagonista era en Joan Serra, bandoler del Camp de Tarragona, nat i esquarterat a Valls, on té esculpit el seu cap a una columna (cap que no és cap primor, no guanyaria, tanmateix, cap premi a la bellesa en cap certamen d’escultura). Perquè qui estima la seva terra, estima els seus pares, ja sabem el tarannà de 2 que mataren la seva mare. Un només parlava dels documentals i de la vida de Hitler i l’altre quasi no parlava, i es va suïcidar.

Els meus pares van néixer a l’Alt Camp. I, gràcies als meus darreres 12 anys de vida, crec que el meu pare podria sentir-se, finalment, orgullós de la meva, d’haver donat lluentor al seu cognom. Ha estat l’excepcionalitat del moment la que m’ha portat a esplaiar-me, tampoc no és qüestió de grans dissertacions, i menys en el meu cas. És més una qüestió de prioritats, sóc conscient que no es pot esperar gran literatura en aquest blog, sols unes petites disquisicions sobre el (meu) procés. Les reflexions o conclusions de les concomitàncies les deixo per a tots vosaltres.

Tots plegat ho aconseguirem. Si més no, per la terra i pels que vindran.

Publicat dins de General | Deixa un comentari