Capítol 11. Entrem en una tardor calenta. I a alguns no ens ve d’aquí

Vaig limitar-me durant l’estiu (en queden unes hores a l’hora d’escriure aquestes línies) a un lliurament mensual al blog. Vaig limitar-me i em limitaré ara també ateses els especials circumstàncies que concorren al nostre país. És a dir, fins a passat mitjans del mes que ve, tot seguint els darrers costums, no tornaré a distraure –en la pitjor accepció del mot– ningú en el benentès que tenim molts fronts oberts i massa injustícies vingudes i per venir com per no centrar-nos en la lluita per la nostra independència.

Ben cert és que aquest ha estat, sempre, el primer motiu d’escriure el blog (com també ho va ser quan era segrestat a la presó i explicava la història que m’hi dugué), però davant la difusió de les infames sentències dels presos polítics, els 9 reconeguts a casa nostra més els d’Altsasu i molts altres que hi podríem afegir, així com les accions que comportaran, no pretenc explicar anècdotes de presons, …i molt menys ara que espero tothom entendrà que encara que fins aquí no ho hagi dit explícitament, jo sóc un pres polític, atès que de no haver estat català i, conseqüentment, independentista, mai no hauria entrat a la presó.

Des del primer moment vaig voler aclarir (i vaig haver de respondre algunes recriminacions quan no hi hagut mai cap mena de comparació en aquest sentit) que la definició res tenia a veure amb la situació dels nostres representants injustament i salvatge empresonats. Tanmateix, tot i que m’he hagut de traslladar perquè alguns d’aquests jutges delinqüents i criminals em sentenciaren a no poder viure a casa meva a Barcelona durant 8 anys més un cop alliberat del segrest perpetrat per aquests vils (i molts cops, ignorants i sapastres) esbirros reials de togues i punyetes, mai m’he definit com a exiliat, Déu me’n guard!, perquè fer-ho localment no té res a veure amb els exilis de debò.

Independentment que el meu cas és molt particular. I també me’n sento molt orgullós, però això no eximeix els autèntics malfactors que, d’aleshores ençà, faci esment del canvi de mentalitat que m’han provocat, i no m’estigui de dir, del tot racionalment, que no visceral, que els desitjo una prompta mort a tots els que se n’han fet mereixedors i com més dolorosa, millor. Sempre havia estat molt pacífic, tolerant i dialogant, mai no m’havia mullat a favor de la pena de mort, però la meva història m’ha dut a dir, per primer cop i els que facin falta, que hi estic molt a favor en el cas d’aquests jutges que ens condemnen i sentencien, tot sabent que som innocents, pel fet de ser catalans.

Com ja té nassos que m’expulsessin de Twitter (que, com deia, mai no els ho agrairia prou, perquè puc entrar-hi perfectament tot adoptant una sèrie de mesures però m’ha permès passar-ne olímpicament i guanyar molt més temps per a mi) per dir als arrenca-llaços que si el que volien era descontaminar s’haurien de suïcidar i, conseqüentment, per incitació al suïcidi. Com si jo hagués de dir res, com molt bé vaig afegir durant l’impàs de la publicació a l’expulsió, ja se suïciden sols i posava com a exemple el cas dels 2 interns que vaig conèixer a Brians que es suïcidaren.

Un, en particular, a més a més de ser molt espanyol, havia matat la seva mare, la qual cosa, afegida a algun altre cas en què es donaven els 2 condicionants, em serví per afegir que, de retruc, alguns havien matat la seva pròpia mare, argument coherent amb fer-lo servir amb tots aquells renegats que reneguen, i valgui la redundància, de la seva terra. Perquè qui renega de la seva terra és molt capaç de matar la seva mare.

Argument recurrent que, com deia, em servia per als arrenca-llaços (encara que vés a saber qui era tota aquella xusma i de quines clavegueres havia sortit), els interns esmentats, el Rivera i el Borrell. Però, deixant de banda disquisicions semàntiques més pròpies de xarxes com Twitter, em feren fora per dir (únicament, de forma rigorosa) que els que contaminaven eren els arrenca-llaços. Si d’aquí infereixen que són els que reneguen de la seva terra, maten a la seva pròpia mare i després se suïciden …doncs feina que m’estalvien.

Mes tornant a la prosaica exposició dels fets, he afegit, com ja ho havia fet a Twitter, quan se’m digué si havia pensat bé el que deia en relació als jutges, que sí que rectificava, atès que el desig de l’aplicació de la pena de mort era també extensible a funcionaris de presons. Això sí, sense especificar-ne el nombre ni percentatges, que mai no em va preocupar i potser estaria a prop de les paraules d’en Jordi Turull quan va agrair el tracte a «la majoria de funcionaris de presons».

No sé si subscriuria la frase, però és que no m’importa gens, i com explicaré segurament en el proper lliurament, el motiu (més egoista que l’altruista anterior, més per a mi que per al país, ho reconec) que em decidí definitivament a escriure sobre les anècdotes viscudes aquells 9 anys, era per capgirar la visió profusament estesa que tots els que hem estat a la presó som delinqüents, pobres i incultes. I violents, clar!

Això sí, una mare pot matar una filla que serà considerat un accident. I pocs anys després, mata un fill (com hem vist en el cas de l’Ana Julia Quezada). N’haurà d’estar agraït el pare de la primera. Els jutges van fer molt bé la seva feina, de no haver estat lliure i haver tornat a matar una criatura, mai la mort de la petita assassinada no hagués estat considerada majorment, diferent d’un accident. Ara tampoc oficialment, perquè els jutges ja van deixar clar en el judici de la segona mort infantil que no s’havia ni d’esmentar el cas de la nena morta a mans de la mateixa mare (madrastra, però no ens distraguem). Així funcionen …i encantats. A veure si no val més la vida i memòria d’una pobra nena a qui aquests delinqüents van voler trepitjar que la d’aquests salvatges còmplices d’assassins!

I ara estem vivint noves ràtzies per preparar el terreny davant la sentència al procés.

Tot conflueix en aquest blog. L’intent de tenir un primer contacte amb les dues periodistes catalanes especialitzades en temes de presons amb qui vaig contactar (per Facebook, correu postal o electrònic) per la meva intenció d’explicar que el fet de ser pres no significa ser tot l’esmentat (ara, el meu afany reivindicatiu ha quedat força apaivagat per l’existència sabuda de presos polítics) directament va fracassar perquè ni tan sols van contestar. Clar!, per alguna raó devies ser a la presó (evidentment, no ho he negat mai, …mai no renegaré dels meus orígens), com per alguna raó hi tenim caps d’associacions civils, algun que altre diputat, fins i tot Consellers i algun polític a punt de ser investit MHP de la Generalitat.

Impressionant, si no fos per tenir els veïns que tenim. I no és que m’impressionés, però sí que la impressió que vaig tenir d’una de les dues, quan vaig assistir a la presentació del seu llibre que va venir a fer on visc ara poc després de ser alliberat del segrest, va ser que l’únic que l’importava era parlar del seu llibres. De fet, havia anat diverses vegades a Brians a parlar amb un intern que, confluències del blog, havia matat la seva dona i el fill, perdó, el fill havia mort accidentalment i mai millor dit perquè fou un ‘accident’ de cotxe que s’estimbà per un barranc (el pare, que n’era el conductor, miraculosament en va sortir il·lès). Impressionant.

Els jutges el van deixar sortir als pocs anys. Això sí, a Catalunya, en penes de més de 5 anys no surts de permís si no has complert la meitat de la condemna. Ho dic perquè un tal ‘empalmao’ ha sortit a Espanya abans de complir la quarta part. Contràriament a allò que diu el reglament penitenciari …però per què estan els jutges, si no? I ves, poc després van desaparèixer misteriosament la seva nova dona i el germà d’aquesta.

La història no és motiu d’aquest blog, però sí que és curiós que amb totes les vingudes de la periodista a Brians sols parlés amb l’altre intern. Serà que la meva història no era tan sucosa. Doncs llàstima i devien ser poques les visites, perquè en relació a la història que explica en el llibre (pel que vaig deduir durant tota la presentació) patina força. Ja dic que no és motiu d’aquest blog (les històries que explicaria també són de primera mà, però d’altres temes, d’aquest sols em quedaria amb l’encert habitual de l’estament judicial. Encert o dictamen, que potser no van tant de canto com pot semblar o com la periodista especialista), però sí que és curiós que quan vam començar a xerrar després de la presentació, arran d’uns punts ‘foscos’ que li vaig exposar, per veure si en treia una mica de llum (tard, val a dir, perquè feia la presentació d’un llibre ja escrit, tanmateix) em féu una encertada observació. «És que això ho dius perquè no has estat a la presó i no saps què és estar tantes hores tancat i sense saber què fer».

Aquí sí que hi va haver una impressió. La que s’endugué quan li vaig dir qui era i com havia intentat contactar amb ella (encara que jo ni sabia què estava escrivint ni que venia sovint ni les seves intencions ni, si es vol, el perquè de tot plegat). I, per a tota resposta, mig s’embarbussà per dir-me que s’alegrava molt que ja fos fora i que em desitjava molta sort. L’alegria no calia i no perquè rimi, sinó perquè no venia d’aquí i, com se sol dir, fets, no paraules.

I per si no queda clar que sempre havia estat molt pacífic, tolerant i dialogant abans dels 9 anys imposats per delinqüents, cal recordar la pel·lícula del procés pel qual vaig ser condemnat per jutges criminals. Una primera topada amb el veí feixista en què m’amenaçà de mort. Una segona, després que em vinguessin a amoïnar els Mossos d’Esquadra per una falsa denúncia seva, quan me’l vaig trobar a l’escala. Aquí li vaig anar a preguntar que per què m’havia denunciat i abans d’acabar jo la pregunta, el fatxenda ja estava instant el seu gos, mescla de mastí i pastor alemany, a atacar-me, «¡Kaichi, ataca!, ¡Kaichi, ataca!».

Després he sabut que el gos no es deia així, però tampoc estava jo per preguntar-li el nom exacte. I ja no es diu de cap manera perquè el veí feixista va decidir sacrificar-lo després d’aquest episodi, amb posterior «¡Vamos abajo que te parto la cara si tienes huevos!» i les pertinents denúncies. Una per cada banda, ell, aquell mateix dia a la policia i jo, posteriorment a un jutjat. Lògicament, en el judici, tot i tenir-ho tot a favor, els testimonis, les proves i les seves contradiccions flagrants i barroeres, el colpista, perdó, el culpable, era jo i la víctima, com no!, el pobre feixista perdonavides.

D’anècdotes i històries al voltant del tema i personatges n’havia escrit a cabassos, per no allargar-me, diré que fins el jutge m’havia d’afavorir. Per…?, doncs perquè tenia molt bona relació personal amb el meu advocat. Aquest, tant coll avall ho tenia que havíem guanyat («per golejada», segons ell) que estava desesperat quan sabé la sentència que declarava el milhomes innocent amb tots els pronunciaments favorables i …ja posats, passava el jutge dels testimonis que havia demanat que haguessin pogut haver i que haguessin desistit de presentar-s al judici (demanat per quedar bé, s’entén) en el convenciment que no n’hi hauria, però quan li vaig donar jo les dades d’un d’ells, va ser el propi jutge, pretesament interessat a recollir tota la informació possible i saber la veritat, qui desistí d’entrevistar-lo. I doncs per què?, doncs perquè segons digué, «era un simple judici de faltes». Clar que aleshores per què preguntes? Més clar, l’aigua.

Així que, per aclarir al meu advocat que no era perquè el jutge li volgués fer veure que ser amics no l’afavoriria, i parafrasejant una coneguda frase, li vaig dir que «abans una Espanya ‘desamistada’ que trencada».

Per anar entenent el meu corol·lari que a molts jutges se’ls hauria d’aplicar la màxima pena (i així ens entendrem). També ho explico per a aquella molta gent de bona fe que m’ha mostrat els seus bons sentiments quan no hi ha res a lamentar, que la situació és la que és i m’és igual si el percentatge de presos polítics o injustament condemnats som un 2, un 5 o un 60%. Jo parlo per mi i, a més a més, la majoria de gent amb qui he parlat del tema (que és a ells a qui fa recança parlar-ne), en la seva ignorància, o creuen, els que no et coneixen de res, que ets un pobre arreplegat, ignorant i desgraciat, o que va ser un rampell o se’t van creuar els cables.

Ni una cosa ni una altra, vull dir que ni rampell ni creuament de cables (de les idees de qui no en sap res ja ni les esmento, per què perdre el temps?). Si això són els jutges, què no havia de passar entre alguns morts de gana, feixistes i intel·lectualment subdesenvolupats, de funcionaris si fins això passava amb la infermera en cap de l’hospital de Terrassa! Aquí vaig ser-hi 15 dies ingressat per unes costelles trencades i el dia que me n’anava, quan m’acomiadava de l’esmentada infermera, vam tenir la següent (quasi literal al cent per cent) conversa:

Ella: Calia?

Jo: A mi no m’ho pregunti, pregunti-li als jutges que em condemnaren. Al cap i a la fi, ser a la presó pot ser un honor, fixi’s, el propi Jordi Pujol, President de la Generalitat, hi havia estat.

Ella: Sí, però ell va ser per una qüestió política.

Jo: I per què es pensa que hi sóc jo?

Sense paraules. Que la pobra dona es va quedar sense saber què dir, vull dir.

Perquè per parlar cal estar informat. I potser no seria convenient fiar-se de les fonts de l’altre costat. Així, un magatzem pirotècnic es pot mostrar com un zulo català per fabricar explosius.

Dels funcionaris de presons en podria explicar de tots colors. Per resumir-ho, diré que, lacais (segurament del tot ignorants dels fets –en la seva línia) dels seus amos espanyols, els feien la feina bruta i assolien fites pròpies de conversos i esclaus que ni els propis senyors havien aconseguit. Sempre havia dit, entre aquestes fites, que els jutges espanyols, malgrat les seves sentències no m’havien impedit votar (en el meu desconeixement penal no sabia que impedir-me participar en els sufragis passius no m’impedia votar i es referia a què no em podia presentar en cap llista …i té dellonces que m’ho impedeixi un jutge espanyol! Tanmateix, he de dir que a la presó, molta gent no vota per la por de desobeir una sentència. Clar que primer t’han d’haver aplicat aquesta pena, cosa que no passaria a segons qui, clar!). Fita que sí assoliren els desgraciats dels serveis penitenciaris amagant-me la instància en què demanava votar. Fou a les municipals del 2009.

I, com de costum, la cirereta la posà un jutge, en aquest cas, el de vigilància penitenciària, que em digué que la prova que no havia presentat la instància era que molts interns havien votat. Es pot ser més ruc i inútil? Si precisament molts d’aquests havien votat perquè jo els havia fet palesa la possibilitat de fer-ho i els terminis. Bé, jutge espanyol, què se’n pot esperar?

Això sí, quan envià una carta pública de comiat perquè es jubilava i desitjava que les seves actuacions haguessin servit per reinserir-nos a la societat (ell, que em va rebutjar les 4 demandes que li vaig enviar), no vaig tenir cap recança a respondre-li llançant-li tota la cavalleria. «De què m’he de reinserir jo?, què he de fer, no parlar en català i només fer-ho en espanyol a casa meva?». Deixem-ho aquí, però continuava.

Per bé que no era el jutge que em tocava, però la funcionària de torn, la més baixeta de tot el cos de funcionariat (tan baixeta que entenia que no hi hauria un mínim d’estatura per treballar en allò que treballava) dels Serveis Penitenciaris es va negar a donar-me aquesta informació, «¿no pretenderá que le de la referencia de un juez para que nos denuncie?». Argument molt propi del seu cos (i no em refereixo a la mida. Encara que tindria sentit. Altres, bo és reconèixer-ho, van ser molt correctes i alguna, fins i tot, de bona persona que era, em sabé greu que fos funcionària de presons. Les coses com són).

Per cert, no el sé o no recordo el nom (com els noms de la majoria de funcionaris) ni em preocupa perquè potser sí que no es mereixerien ni viure, però seria com parlar de com m’afecta una formiga sota les sabates. I aquí sí que lamento que, malgrat les diverses vegades que he sentit dir a algun intern que, en sortir, es carregaria aquest o aquell funcionari, les amenaces no passin de ser meres expressions de ràbia continguda i exemples de poca paraula. Per desbravar-se, potser no amb aquesta mera intenció inicialment, però poc més. Jo entenc que si algú profereix una amenaça, com qui fa una promesa, és per complir-la. Una persona ha de tenir paraula. Jo no he amenaçat mai ningú –a diferència d’altres–, no sóc d’aquesta mena, ara, tampoc els culparia pas si fessin res.

El que sí aconseguirien i que no havien aconseguit els espanyols fou, per exemple, que arribés a voler anar-me’n del Principat. Sí, perquè davant les injustícies a què m’estava sotmetent un cap de mòdul, vaig pensar a demanar el trasllat al País Valencià. Mai abans no m’ho havia plantejat, això sí, el meu advocat em va traure ràpidament aquesta idea del cap. I l’advocada que s’encarregava dels temes penitenciaris, va fer que l’esmentat cap s’hagués de retractar i volgués justificar, bé, la qüestió és que el cap de mòdul va passar pel sedàs i va acotar el cap.

I un darrer exemple per obrir els ulls encara que no m’afavorí la vista, precisament, fou que unes cares ulleres que havien sobreviscut dignament l’escomesa de qui m’havia amenaçat de mort (sí, la sempre pobra víctima d’un maleït terrorista català que sols gosava parlar amb la llengua dels seus pares), van arribar totalment destrossades gràcies a les accions dels funcionaris de presons. I qui diu ulleres, diu llibre d’escacs acabat de comprar, nou de trinca i que em va arribar trencat perquè havien arrencat la funda que duia el CD.

Entenc, de totes formes, que els molesti més un llibre d’escacs que unes ulleres. «Mort a la intel·ligència!» i altres proclames similars els hi escaurien d’allò més. Desgràcies que feien els que diria en Forrest Gump, que anirien de maltractar els interns sense avisar-los que comunicaven a pallassades com fotre un fort cop a la porta de ferro de la cel·la i entrar dient que qui s’estava barallant. Tots érem al llit menys un pobre nano que era recolzat a la porta. Sí, la víctima era el feixista i els delinqüents, nosaltres.

Perquè els jutges són gairebé, tampoc no cal exagerar, infal·libles. Darrer incís videogràfic. Per no allargar-me, perquè de casos ja en vaig explicar a cabassos en un anterior blog, em limitaré a un que tothom coneix. Inicialment els jutges no consideraren ni agressió sexual sinó ‘abús’ sexual. Amb una pena irrisòria. Per la pressió mediàtica o el que fos, van haver de canviar. Dues idees: una, mateix cas, dues sentències, no eren quasi infal·lible? I dues, es podia considerar solament agressió sexual? A imaginar què pot passar i passa en els casos ‘anònims’.

Perquè aquí rau el punt clau del cinisme dels jutges que justifica aquest i tots els blogs. Les declaracions i les intencions. Sempre diran: «els errors són habituals» –capítols sencers dedicava a aquest frase a l’anterior blog–, «no hi ha motivacions polítiques», «mira els cas de La Manada». No, l’únic autèntic punt de mira és Catalunya. Un paio pot disposar de tot un arsenal d’armes llargues per matar el president del govern espanyol i no se l’acusa de terrorisme. Nois catalans tenen una bombona de càmping-gas o un pot d’acetona i sí se’ls hi acusa. Però no hem de caure en el seu parany, desitgen, clamen perquè hi hagi violència.

Tornem on érem (al relat de les reflexions; si hem de tornar a la presó, estaré encantat, però m’hi hauran de dur). Jo he estat a la presó anònimament per ser català. Si molta gent es pensa que per ser a la presó ja som uns delinqüents, pobres i incultes, què no han de pensar (bé, si pensessin) 4 funcionaris? I hi afegiria arreplegats, doncs ves per on, alguns d’aquests morts de gana potser no en passaven tanta perquè el meu pare va vendre part de les nostres terres a Sant Esteve de Sesrovires a l’amo de Can Brians i ara hi podien treballar.

La qual cosa, val a dir, em feia sentir feliç, amb el sentiment de ser a una terra que és pròpia, que és nostra. Indubtablement, molt millor que si m’haguessin dut a La Roca, que és on m’havien dit que em durien i desitjava jo per poder tenir un ordinador el més aviat possible. Com de costum, quan et volien sancionar, en lloc de fastiguejar-te la vida solien facilitar-te-la (coi!, si quan havies de pagar un expedient sancionador, t’havies d’estar 5 dies a la cel·la i així podies aprofitar millor el temps!).

I no per penjar-me cap medalla, però vaig anar aprenent amb el temps. A Brians, un dia, sent a la cua per entrar al menjador, vaig comentar de forma que em sentissin els funcionaris que ens deien quan entrar-hi, que els funcionaris haurien de limitar-se a fer la seva feina, que si sabessin per què hi érem alguns, potser haurien de demanar-nos perdó o besar el terra que trepitjàvem (i ja havia explicat que part d’aquest havia estat propietat del meu pare …i encara ara hi tenim terrenys per allà a la vora). I tan a gust que vaig dinar!

Això sí, no els desitjo més que la mort, la vida de molts d’ells no val de lluny la d’un gos. Ni que fos mescla de mastí i pastor alemany. Per cert, sacrificat per a major claredat.

Ara bé, sé discriminar, els funcionaris seran uns morts de gana en tots el sentits, però els jutges són un altre cas. Igual desig, però aquests són els que maneguen els lacais. Suposo que s’entén que digui sense recança que seria un favor per a la Humanitat que tots aquests elements desapareguessin del planeta però uns tenen poder i els altres …els altres són el que són. Els primers, a mi em posaren 8 anys per un delicte de lesions que va de 0 a 5 anys, en un cas flagrant de defensa pròpia, 2 atenuants molt qualificats i amb diversos antecedents que haurien d’haver acabat amb el feixista a la presó. 8 anys pujats a 9 (màxim per la sentència) a Madrid.

La raó de sobrepassar els 5? Un article fet exprés. Atès que la laxitud del Codi Penal pot anar-los en contra en algun cas, es crea un article amb calaix de sastre en darrer cas per si convé castigar fortament el delinqüent violent. Vaja!, com el cas de prohibir ser a llistes electorals o treballar de funcionari (com si m’afectés), per a aquells casos en què no sigui d’aplicació l’article 26, que deia La Trinca, s’aplica el 155. Ergo, contra els catalans, tot s’hi val.

I en què va consistir aquest article en el seu darrer supòsit, quan no siguin d’aplicació tots els altres supòsits. Que s’hagi provocat en la víctima una «greu malaltia psiquiàtrica o somàtica». Això darrer ja diu prou; bé, tampoc seria el cas, en el meu cas m’imputaren una greu afectació psiquiàtrica. Algú ben pensat creurà que cal el justificant d’un forense, que ja n’hi ha que són psiquiatres. I hi hagué l’informe de 2 psiquiatres forenses. I justament foren de les poques persones equànimes amb què em vaig trobar durant tot el procés. Els 2 eren catalans, però es van limitar a fer la seva feina, objectivament.

Aleshores …? Doncs aleshores van dir que no hi havia una relació causa-efecte entre els fets i l’estat psiquiàtric de l’altra part. I doncs …? Doncs que què li han d’explicar als jutges!, que potser són jutges ells per decidir quina ha de ser la condemna! Per l’amor de Déu! Vaja!, en poques paraules, que els jutges es passaren l’informe dels forenses pel forro. I no fou l’únic cas. Per exemple, la prolongació de la meva presó preventiva a quasi 4 anys malgrat que l’informe forense no avalava el motiu (clar que si no t’agraden les meves raons en tinc d’altres) del jutge instructor. Que no dic instruït. Prou exemples he posat ja en en relació als jutges, com per dir quan vaig obrir els meus comptes a Facebook o Twitter, que «no sabran ni escriure però poden decidir on puc viure».

Tant se val. Sempre hi ha una segona part, que sol ser la més interessant. Ja em vaig despatxar a gust quan la va palmar el jutge instructor d’una sèrie de casos de la sala 13, un tal Martínez Suñer (si no recordo malament, perquè no perdré ni un segon buscant-lo a Google, però Suñer, sí, com el parent aquell de Franco), obsessionat abans de morir d’enfonsar els catalans, l’independentisme. No vaig poder-me alegrar a les xarxes del decés del De la Maza (em va enganxar a Brians), però amb l’altre (no pas el cunyat de Franco), em vaig quedar a gust. Sense escrúpols ni miraments.

Algú a Twitter (evidentment, després de respondre-li va quedar blocat) em va dir que estava malalt parlant d’aquella forma d’un mort. Home!, si el mort encara hagués estat un gos ho entendria. Però a mi m’han de dir que tingui consideració amb elements com el traspassat esmentat? Per cert, ja li vaig respondre que molt més malalt estava ell (el mort, però extrapolable al receptor), tant, que ja estava criant malves.

Sí, jo vaig voler dialogar amb el veí feixista i així va acabar ser dialogant. 3240 dies segrestat però amb una immensa felicitat. I, a més a més, atès que em van detenir que eren més de les 11 de la nit, amb rigor, ni vaig arribar a aquesta xifra.

Nogensmenys, per no entrar en les mil i una anècdotes (sols amb una cada 3 dies en tindria més de 1000 i algun dia potser n’hi hauria més de 3) en el moment que estem vivint, deixo el tema amb un record exprés als presos a qui sentenciaran aviat, amb el desig que la resposta múltiple i ferma dels catalans sigui aquella que menys desitgin els espanyols, siguin o no jutges o funcionaris. I ni molt menys vull que se m’interpreti indirectament com a exemple, al revés, no hem d’entrar en lluites cos a cos o violentes, és el que desitgen (cullera!, si fins van deixar les armes a la vista en cotxes de la GC a ple carrer en l’autèntic cop d’estat perpetrat el 20 de setembre a la Conselleria d’Economia amb totes les maquiavèl·liques intencions que els hi són pròpies). Aquí no podríem ni adduir defensa pròpia. I pel que hauria de servir…

Avui m’he passat. D’extensió.

Esperem a veure, doncs, com respiren. Tanmateix, és clar que el moment calent que estem vivint em fa ajornar indefinidament la narració de les memòries que s’avindrien al títol del blog. Podria esplaiar-me encara més, però deixem passar més d’un mes i aleshores ho faré (em comprometo, no prometo res més, però cal estar compromès, no tinc per què amagar res ni, molt menys, era culpable de res. 9 anys que m’han omplert de satisfacció. Dit queda el que he dit i no em preocupa qui em llegeixi, a qui m’adreço ja sap que això queda escrit i en algun cas, amb acús de rebut inclòs. Com si me’n volguessin posar 9 més. Si més no, no em vindrà de nou), així que com trigaré a esplaiar-me …un cop més, em permeto concloure amb un vídeo extens (quasi 10’, més de 9). Però dels que m’agraden com a conclusió (perquè cal arribar al final, que és on és la solució), dient les coses pel seu nom, o sigui, positivament, novament. No ens doblegaran.

Per cert, les cel·les de la Model no eren ni remotament com la que surt al vídeo i que ara podeu estar veient just a sobre, aquesta sembla més aviat d’atrezzo, a alguns voler quedar bé és el que els mou.

I respecte al vídeo, una explicació. La del vídeo, llarga però didàctica, per la diferenciació. Diferenciació entre els que lluiten i els covards. Tot i que hi discrepo en part. M’explico. Hem passat per diversos avatars, passes que havíem de fer i fases que havíem de passar. Perquè guanyarem la guerra, però …quines batalles hem perdut?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Capítol 10. “L’Estevet”. Epíleg. Per no oblidar les víctimes i els botxins amb les mans tancades de sang

El conte que heu llegit (si heu tingut esma i temps) no tenia més intenció, en ser escrit, que correspondre a qui tant apreciava el català des de terres de Múrcia. Tanmateix, és clar que és una prova fefaent que el que explicava, més enllà de la intenció del conte, revelava un escenari possible que, amb el temps, ha esdevingut una realitat.

Visionari, premonició? Ni visió ni pressentiment, evidència clara i diàfana, pura i transparent; coneixement, simplement i purament, de qui són els espanyols i quines accions emprendrien. No van mirar de provocar un alçament armat el 20 de setembre amb el seu cop d’estat?, que ni tan sols van voler aparcar els cotxes dins l’edifici de la Conselleria i van gosar deixar les armes i municions a la vista. Coi!, és que el que salta a la vista és que una primera ofensiva que podrien fer seria l’atemptat frustrat per part dels islamistes a les seves ordres. I, cas d’esdevenir-se, no calia ser un expert per saber qui hi havia al darrere. Ja fa 20 anys que ho vaig escriure (la qual cosa fa que pugui passar desapercebut algun detall per obsolet, com el fet que, aleshores, l’empresa Telefònica oferia un paquet de comunicacions anomenat “Terra”). I quin interès podria tenir ara Estat islàmic a atemptar a Barcelona, quan justament els catalans ens volem independitzar dins el si de la Unió Europea? En tot cas, seria a Madrid, per no parlar del sentiment generalitzat dels musulmans que vaig conèixer a la Model i a Brians, molt més a favor dels postulats catalans que no pas dels espanyols, decantament agreujat per un sentiment antiespanyol força notable, conseqüència dels anys d’invasió colonial de l’exèrcit espanyol i els legionaris així com el manteniment, encara ara, de colònies espanyoles en el seu territori.

Per donar-li un aire novel·lesc, vaig donar-li una pàtina de misteri amb un pla secret rumiat per l’avi d’en David, dues generacions abans, quan hagué d’exiliar-se del seu país, això sí, amb el convenciment que la guerra no s’havia acabat i que al final, el resultat seria la independència. Davant la previsible brutal ofensiva espanyola a tots els nivells, polític, policial, mediàtic (que això no ha canviat ni canviarà mai) en fer-se evident la voluntat dels catalans d’esdevenir independents, el pla era provocar petits atemptats frustrats. Aquests serien desactivats pel propi David, dissimuladament esdevingut artificier quan hagués desitjat ser bomber, amb la intenció de fer efectiva aquella voluntat en el si de les Nacions Unides (el que he propagat sempre a nivell particular, especialment a Twitter quan els dèspotes encara no m’havien fet fora), que no a la Unió Europea, un cop havent demostrat (en la guerra tot s’hi val) per la premsa que qui provocava els atemptats era el propi estat espanyol. Malauradament, l’engany esdevingué realitat perquè l’estat espanyol tenia, efectivament, aquesta idea. Finalment, nogensmenys, això accelerà el procés i Catalunya esdevindria estat independent.

Recargolada, si voleu, la idea inicial, però com sol passar, la realitat supera la ficció. L’existència de violència la donava per sobreentesa com existí l’1-O, com la de morts si s’hagués arribat més enllà el 27-O (fonts de confiança relaten un comentari d’un dels caps de l’operatiu policial en el sentit que si s’encerclava el Parlament, després dels 100 primers morts, a veure qui era el maco 101 que no s’apartava). La contaminació i manipulació en el pla internacional podia abastar no sols ambaixades i destitucions de cònsols díscols, llocs turístics amb gran afluència d’estrangers serien objectius clars. I m’abstinc de donar per fet, ni que m’ho cregués, que la mort d’una alt càrrec del govern sud-coreà (amb els consegüents terrabastall diplomàtic i daltabaix del turisme al nostre país) com a realitat d’una estrabada del bolso a prop de Diagonal Mar seria una conseqüència lògica i contrastada d’aquesta idea així com la constatació que el procés ja havia portat alguna mort a mans de les forces d’ocupació. Però no negaré que les circumstàncies, una turista oriental i 2 pinxos delinqüents en una moto, m’evocaven força un conte que fou escrit fa unes dues dècades.

Recargolada, però s’ha vist com la realitat supera la ficció. Res és irreal per a qui prova d’impedir l’assoliment dels nostres legítims drets. Fins fer pagar amb la vida d’innocents, sense fer ells la feina bruta i no esquitxar-se amb la sang. Maleïts siguin els abominables i descansin les pobres ànimes en pau. Si en èpoques sense trasbals polític, ja miraven d’ensorrar la Sagrada Família amb tota mena de tripijocs en forma d’obres i traçats de l’AVE, què no se’n pot esperar en èpoques com l’actual? Una guerra en tots els fronts, econòmic, polític, social i d’ordre públic, clar! Tanmateix, ara que s’ha descobert el pastís, en lloc d’enfonsar-nos en la misèria, gràcies a ser tan sapastres, uns i altres, ens han aplanat el camí cap a la independència. I ja no caldria dir res més. Ni negociar.

Llicències personals al marge, com les referències als meus orígens familiars al Camp de Tarragona (localitats, els «Terços Amunt», fins al punt de mesclar noms i cognoms de 2 vallencs cèlebres, Jaume Huguet i Narcís Oller, amb els 2 protagonistes que emprendran el camí cap a la victòria, amb lligams antics amb els avantpassats d’en David, que la seu de “Societat Catalano-Britànica d’Història Moderna” fos a Cardiff no deixa de ser un gest de complicitat en la història), en l’escrit es barregen referents viscuts amb la ficció, però sempre des d’una perspectiva que no ens ha de fer perdre la visió de la realitat. Estem en guerra, freda si es vol, contra l’estat espanyol i el joc brut ha existit i existirà sempre. Per molt maldestres que siguin els seus serveis.

Certament, sempre hi haurà veus discordants. I no em refereixo als no integrats, infeliços i amargats com a primera conseqüència, sinó als que actuen igual per altres raons, potser no gaire allunyades, tanmateix. Fa dies, veia al propi «Més 324» un suposadament personatge no sospitós d’unionista, fent servir els mateixos arguments que la dreta carca i reaccionària. Amb l’agreujant que feia servir un to solemne i apocat com si volés donar cert fals realç al seu discurs. El seu ideari es resumia en «Tanto a voler fer creure que els atemptats de l’agost del 2017 estan cuinats des del CNI». A veure, no imposaré cap dogma de fe, sols els diré a aquests suposats incrèduls que si un animal amb 4 potes i cua, menja, beu, dorm, borda i actua com un gos, és un gos.

Per no parlar dels graciosos, amb el seu discurs buit i irònic propi de socialistes (no en diferenciaré els catalans dels espanyols perquè no en sé, des de la neteja de membres a favor de donar veu al poble) del tipus «ara hem passat de la ‘conspiració d’Atocha’ a la ‘conspiració de les Rambles’». Pregunto: els terroristes del març del 2004 havien estat contactats pel CNI, enrolats dins el seu si, posteriorment enviats a Ripoll per exprès desig del cap dels CNI, que no a Barcelona per no aixecar sospites, sense dir-ne res del que sabien als Mossos d’Esquadra i van atemptar contra interessos turístics d’una localitat capital d’una nació que es vol independitzar dins el conglomerat d’estats de la Unió Europea? No? Res d’això? Doncs serà un gat, un cavall, un elefant o una cacatua, però no és un gos.

Ni que cregués tenir més raó que un sant i que els meus arguments anessin a Missa, estic convençut que a hores d’ara ja molts començarien a compartir molt del meu optimisme, malgrat que contes com el relatat, encara que hi combreguessin alguns dels consellers, especialment alguns dels que, sense ser mossens, són a la presó, aquests no gosarien contar. Però, si més no, ja sabem a què juguem.

Evidentment, la meva intenció, en encetar aquest nou blog, era palesar, de forma raonada i il·lustrada, el funcionament de l’anomenada justícia espanyola. Els 9 anys de segrest imposats pels tribunals espanyols m’havien atorgat una talaia d’observació privilegiada. Tanmateix, poc podia sospitar aleshores que l’eclosió del procés i els esdeveniments que provocà farien supèrflua la meva intenció original del que s’ha demostrat una evidència fins per als unionistes més recalcitrants. Que l’esmentada com a justícia no és més que un instrument al servei del poder hegemònic espanyol. A part la ‘xuleria’ tan pròpia dels espanyols, que junt amb la seva laxitud han aconseguit, per la manca de voluntat i mà dura dels propis jutges, que crims tan menyspreables com les violacions en grup siguin, cada cop, més habituals. Com que còmplices i fins actors principals són deixats en llibertat provisional! Els retiren el passaport, fugiu! I ah, sí!, han d’anar als jutjats cada x temps (mensualment, en algun cas). Igual, igual, que l’acte criminal de posar urnes, presó preventiva i demandes de fins a 60 anys. Acte criminal en una democràcia, queda clar.

Sense necessitat de demostrar la evidència i, un cop tancades dues vegades (la habitual clausura de comptes per part dels dictadors, ara sense caretes ni ironies) la pàgina de Facebook on havia de penjar el blog «Els Tretze Jutges» per parlar (suposo que ells en dirien ‘malparlar’) dels 13 que vaig haver de conèixer coma mostra significativa del seu paper en les relacions Catalunya-Espanya, quan tot just havia començat a identificar el primer, el meu objectiu es centrà en el darrer que m’hagués imaginat en entrar a la presó, les anècdotes en aquesta, però per raons òbvies, tot i haver-ne sortit l’any passat, la lògica del procés i les seves conseqüències han fet que totes les històries i historietes que tinc en ment, suficients per parar un tren (la qual cosa, certament, vist el servei ferroviari que dóna l’estat a Catalunya, no té cap mèrit), s’hagin ajornat, tot i el nou títol del blog, per sortir no sé si fins l’any vinent. Perquè m’agradaria que seguissin un fil lògic i coherent en l’exposició i en el temps, però l’estat espanyol no ens dóna treva.

Si més no, ja no m’estendré en la intenció inicial de desemmascarar els jutges, m’han estalviat aquesta feina, ara tothom sap que qualsevol català pot entrar a la presó si és coherent i, en alguns casos, com el meu, amb gran orgull. Immens honor que sempre duré en el record.

Així que com qui dia passa, dia empeny, a partir d’ara, amb l’arribada de la tardor i les previstes sentències (Govern, Mesa del Parlament, 49 implicats més per no sé quines suposades relacions delictives i l’altra bestiesa simultània dels nois d’Altsasu –que mira que voler presentar vídeos com a proves!, si quan em van segrestar fa més de 10 anys ja vaig dir aleshores que em posessin el que els donés la gana, que ni aportar vídeos no serviria de res, i mira com s’han acomplert tots els averanys, que la història aquí no s’acabava …jo sóc dels de ni oblit ni perdó, ves, tothom és com és) no sé què escriuré, però segur que ho faré més contínuament perquè serà un curs calent.

M’agradaria, però no ho espero, poder centrar-me a partir d’ara en els aspectes inherents a la meva perspectiva diferencial, l’observada pel prisma calidoscòpic de les tribulacions viscudes per un pres català pel fet de ser català.

Mentrestant, confio que hagueu fruït tant amb la lectura del conte com jo vaig gaudir en escriure’l. M’he estès, però no es repetirà. No patiu, és estiu.

Publicat dins de General | Deixa un comentari