Fi de l’annex, excepcionalment m’he esplaiat. Per l’excepcionalitat i perquè no ens callaran

Un altre cap del mòdul 2, el que no parlava català, però del tot diferent d’allò a què estava acostumat, fins i tot tenia sentit de l’humor: “Sr. Mestres, vostè hauria de tenir un mòdul especial, per a independentistes”. I no havia dit mai que ho fos, però es devia notar. Potser l’apreciació és un pèl exagerada, trobo. Espero que no estaria sol, que no sé si és bo o no, però sí, hi estava d’acord, per la tipologia del delicte.

Notar?, Joan Carles, a voltes sembla que ni per encàrrec! El bloc (el blog, en aquella època), home, mira que n’arribes a ser de brètol! Pocs cops havia estat tan content d’adonar-me del brètol que havia estat. Causalitats, no casualitats. En aquest, tots els caps de mòdul eren molt correctes, fins a arribar al punt que el que no parlava català em preguntà, «¿qué, Sr. Mestres, cuándo seremos independientes?».

De fet, aquest cap de mòdul que era bon home, un dia em va dir: «A Vd., Sr. Mestres, tendrían que hacerle un módulo especial para independentistas». En uns mesos i sense haver tocat el tema, va ser molt més encertat que tots els jutges en quasi 6 anys del meu procés (el temps que anà del 1r. judici on jo era el denunciant a la sentència del 2n., on era el denunciat). La qual cosa no implica que els jutges no sabessin ni entenguessin res del que va succeir. Com a prova, i que la rebatin ells si poden, els fets que em durien a la presó s’esdevingueren el febrer, el 23-F per ser exactes, del 2009. Vaig ser jutjat el novembre del 2011 (i condemnat definitivament pel Suprem a 9 anys per lesions quasi un any després. Entraria a Brians 2 el 22 d’octubre del 2012, ni fet exprés).

El mateix novembre del 2011, just els mateixos dies, dijous i divendres, però de la setmana següent, se celebraria un judici mediàtic. Al mateix lloc i el mateix advocat de l’acusació particular present. El cas era la mort d’un recepcionista d’un hotel de Diagonal Mar durant una revetlla, de Sant Joan, juraria. El que sí asseguraria és que fou posterior al meu cas, i no sols una setmana. Fou l’ estiu d’aquell mateix 2011! A l’hotel, pel que deia la premsa, hi entraren uns nois que demanaren poder usar els serveis. Els empleats de l’hotel no els hi deixaren i sembla que hi hagué una petita discussió, suposo que pels tons o prepotències mostrats. De totes formes, els nois havien marxat de l’establiment que el recepcionista i altres empleats els seguiren.

I un es pregunta, calia? Potser i només potser, si volien que no els emprenyessin o amenacessin més, a ell i als que eren amb ell hagués estat suficient dir-los-hi, però no sé, potser van voler assegurar-se’n i els seguiren. Suposo que no deixar els seus llocs de treball era pitjor per al negoci que sortir uns quants empleats per fer veure als nois que no els volien veure mai més per allí, per fer-los-ho veure, no dic pas per empaitar-los o ‘buscar gresca’. Diguem que això és una petita al·lusió al meu cas. En qualsevol cas, vés a saber per què es barallaren, però ja fora del local. Amb l’infortuni que el recepcionista va caure d’esquena, es va donar un cop al clatell i va morir.

Conseqüents denúncia i trucada al bufet Silva-Molins, el de la meva acusació particular i per qui prengué partit? Pel noi acusat de donar el cop de puny desgraciat, o pel traspassat? Home, si li havien trucat …perquè sí, la història es repeteix, no sols hi tornava a ser sinó que tornava a fer d’acusador particular. I he de dir que la història es repeteix en relació a meu cas particular. A mi també em perseguí l’afectat, i aquí sí sé, no suposo, que fou després de repetir «¡Kaichi, ataca!» quan li anava a preguntar per què m’havia denunciat, i en haver fracassat en el seu intent que el gos em destrossés, m’instà a baixar a sota als crits de «¡Vamos abajo que te parto la cara si tienen huevos!». La següent topada va ser similar, «¿Qué haces aquí? Te dije que no te quería ver nunca más!». La història es repeteix, però a partir d’aquí ja no, però em reservo la continuació, no és aquest el blog. Amb el cas referit de Diagonal Mar no coincidiria ni en final ni en judici.

El d’aquest, més ràpid a produir-se i en el seu desenvolupament. Tan bon punt començaren les declaracions, tots els testimonis exculpaven l’acusat. Ell era per allí però havia estat un altre noi, més alt, el del cop de puny al recepcionista. Vaja una sorpresa per a l’advocat, que tan bé s’hauria preparat la dissertació amb biografia i tot. Hauria ben pagat per veure la seva cara. Resultat, deixà d’imputar-li l’homicidi? En absolut, reclamà quatre anys de condemna, màxima pena per a homicidi imprudent. Quin paperot!

Un temps després, l’acusador aparegué a un programa d’entrevistes. Allí se sincerà i confessà que fer d’advocat té aquestes coses, que algun cop has de prendre partit per la part culpable. O sigui, si ets criminalista, tant pots defensar culpables de delictes penals greus com acusar innocents d’homicidi. Que per alguna cosa té un client que li paga. El seu bufet tindria com a client la Casa Reial. A saber si encara li farien descompte per ser client. Acudit, tot plegat? No, tot molt real, real com la vida mateixa; es diu independentista i defensa qui li pagui. Tot i que amb mi tingué la consideració de no cobrar-me, però dubto que fos per l’adscripció ideològica.

Però per resumir, a mi, condemnat per un delicte de lesions esdevingut el febrer del 2009, em jutjaren el novembre del 2011. L’acusat, tot i no ser qui provocà la mort del recepcionista el juny del 2011, jutjat el mateix novembre del 2011. Són xifres, potser per a la GC són relatives. Per a mi són absolutes, l’altre judici no tindria implicacions …diguem ideològiques, però jo sóc matemàtic, no guàrdia civil.

Però com a prova definitivament objectiva i refutació irrefutable, volia comentar l’obra suposadament anònima i cabdal de la literatura espanyola. Els prolegòmens de la meva estada al mòdul 2 s’entendran ara. D’aquesta obra hi havia tot un assaig a la biblioteca del seu mòdul. Com una tesi de final de Carrera. Amb un munt de cites i referències, tot i que res que matés (si se’m permet l’expressió …i si no, també), a tots els capítols.

A mi sempre m’ha encuriosit que de la publicació de la novel·la picaresca ençà, si més no jo sempre ho he cregut així, els espanyols diguin “lazarillos” als pigalls, i no abans. Jo sóc profà en la matèria, però hi ha qui no ho és i a qui li ha encuriosit la semblança semàntica de Tormes amb un poble de la Marina Alta anomenat Tormos. Continuem amb les semblances, versemblances i inversemblances que l’amic independentista que va néixer lluny d’aquí m’explicà.

A la versió en català de la novel·la, el cec li diu a Llatzeret, el noi pigall: “Què és això, Llatzeret?”, “Llatzerat de mi!”, li contesta el vailet. ‘Llatzeret, llatzerat’, a aquesta similitud fonètica se li diu paronomàsia. A la versió en castellà de l’escena, el cec li diu: “¿Qué es esto, Lazarillo?”, “¡Lacerado de mí!”, li respon aquest. ‘Lazarillo, lacerado’, no li acabo de trobar el què. Paranoia, potser? Però ves, això és circumstancial, no és «objetivable». Així és com es justificà el jutge del meu 1r. judici, aquell en què era jo el denunciant, tot i les proves, declaracions, informes i contradiccions. «No es objetivable», «inocente con todos los pronunciamientos favorables», el que digué després de fer tot un paper espectacular, d’acord amb tot el seu historial, com sabria jo després. Per cert, de l’escena amb paronomàsia, per bé que sí apareix en el text de l’assaig en castellà, ni un mot, apunt o referència, ves. Res, res a dir. Un silenci …diguem-li sospitós.

També, en els gravats originals de l’època, els mariners de la descoberta d’Amèrica duien barretina i pals les banderes, barretina i banderes que desapareixen un cop manipulats. I, parlant de pals, el port semblava el de la localitat empordanesa amb aquest nom. Però això no deu ser ‘objectivable’. Petita referència al jutge del 1r. judici que absolgué qui se’m llançà a sobre perquè no aconseguí que ho fes el seu gos.

Que continuïn declarant tots els guàrdies civils, suposo que en la proporció correcta, atesa la quantitat dels visitants i els seus ferits front als votants, sense lesionats. Res d’odi en el «¡que nos dejen actuar!». Es deurien sentir intimidats i amenaçats. Molt ‘objectivable’.

Mentrestant, com a llarg comiat (perquè per llarg va el judici va per i aquest annex ha estat solament per la indignació que m’han provocat les declaracions dels membres de la ‘Benemérita’ com si estiguessin totes dictades d’antuvi i amb un menyspreu total a la veritat i que, com sempre, han demostrat, no sols ells sinó tots els dirigents espanyols, menysteniment de la justícia i de les vides dels altres –així com del seu silenci obligat– i no vull interferir ni distraure amb el que s’hi està jugant, verb bastant adient, tot sigui dit, per part de l’estat dictador), una mínima declaració d’intencions.

Som com una mata de jonc. Són segles de lluita constant, però aquest cop, per molt que vulguin, als catalans ni ens doblegaran.

El darrer vídeo que vaig penjar al compte bloquejat, «No esteu sols» del grup Eixa Daga.

Com a homenatge també als meus pares. El nom del grup fa referència a la famosa i meravellosa cançó d’en Lluís Llach, «El bandoler», on el protagonista era en Joan Serra, bandoler del Camp de Tarragona, nat i esquarterat a Valls, on té esculpit el seu cap a una columna (cap que no és cap primor, no guanyaria, tanmateix, cap premi a la bellesa en cap certamen d’escultura). Perquè qui estima la seva terra, estima els seus pares, ja sabem el tarannà de 2 que mataren la seva mare. Un només parlava dels documentals i de la vida de Hitler i l’altre quasi no parlava, i es va suïcidar.

Els meus pares van néixer a l’Alt Camp. I, gràcies als meus darreres 12 anys de vida, crec que el meu pare podria sentir-se, finalment, orgullós de la meva, d’haver donat lluentor al seu cognom. Ha estat l’excepcionalitat del moment la que m’ha portat a esplaiar-me, tampoc no és qüestió de grans dissertacions, i menys en el meu cas. És més una qüestió de prioritats, sóc conscient que no es pot esperar gran literatura en aquest blog, sols unes petites disquisicions sobre el (meu) procés. Les reflexions o conclusions de les concomitàncies les deixo per a tots vosaltres.

Tots plegat ho aconseguirem. Si més no, per la terra i pels que vindran.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Annex (1ª. part). La vida dels altres. I com serà!

Annex, sense que serveixi de precedent, provocat per les d’aquests dies en la, ja sabem, autèntica pantomima del procés, o sigui, l’anomenat judici. Per anar-nos-hi acostumant, hi intervenen 256 testimonis, els acceptats pel tribunal. D’aquests 256, 87 són de la Guàrdia Civil i 119 del Cos de Policia Nacional. 206 de 256, més d’un 80%, molt equànime, trobo.

Acabada aquesta fase de la farsa, es donarà pas als pèrits. 8 en total. D’aquest nombre, 3 són del Ministeri espanyol d’Hisenda, 2 són tècnics de la Societat estatal de Gestió Immobiliària del patrimoni S.A. (SEGIPSA) i IBERTASA (societat de taxació independent) i 3 de la Guàrdia Civil (que tothom en tregui les conclusions que consideri pertinents). D’aquests 3, 1 sergent i 2 agents, 2 d’ells explicaran l’anàlisi de la documentació robada (confiscada, en el seu argot) a dos alts càrrecs del Generalitat detinguts el 20-S i 1 donarà fe de la traducció d’una entrevista a Joaquim Forn, tot un numeret. Número de la GC amb ínfules de traductor o notari.

Com si diguessin altra cosa, quan no saben si ficaran la pota, que no se’n recorden o que complien ordres. Però el rellevant és el relat orquestrat, perquè al capdavall, el que és important ressaltar és que davant de milers de pàgines i proves documentals, un fotimer de testimonis parcials i un bon nombre de contradiccions en les seves declaracions servirien per fer sentir el que he hagut de sentir jo quan he denunciat qualsevol cas de catalanofòbia. Manca de proves, no ha quedat demostrat, o, el més insultant de tot l’argumentari judicial, és paraula contra paraula. Doncs un bé negre amb potes rosses!

Per molt que els guàrdies i policies proporcionals (per la relació de testimonis entre els ferits dels forasters front a la nul·litat de lesionats entre els pocs, diuen que molts més de 2 milions –però, com sempre, depèn de les fonts– d’eixelebrats delinqüents, ara amb alguns imputats per les agressions als pacífics estrangers) repeteixin fins a l’avorriment que van ser amenaçats, mal mirats i fins agredits, això sí, sobretot verbalment (són lliures de narrar els relats que vulguin), de veritat només n’hi ha una.

Ho exemplificaré en un dels homenatges que vaig insinuar en el blog durant la meva estada en presó. Dedicat a qui segurament em salvà la vida, però no ve al cas el meu (cas) sinó per narrar un simpàtic exemple d’allò que en diríem una refutació irrefutable. En concret, aquest xicot, a qui li puc deure poder escriure això i haver-ho fet tot estant en presó, és nat molt lluny del Principat. Tot i així, lluitador incansable per la independència i que no renega dels seus orígens –tots el coneixem pel seu nom en castellà. Res estrany, tan intolerants com som els catalans, que fins tot un President de la Generalitat es deia José, d’orígens més propers als de l’amic, precisament–, m’explicà una anècdota sobre “El Lazarillo de Tormes”.

Me la recordà la meva estada al mòdul 2. Hi vaig anar a petar quasi un any per negar-me a fer cap programa dels que diuen ‘de reinserció’ –evidentment, una plena absurditat en el meu cas, jo no em reinseriré mai, ni ganes. Puc ser condemnat a perpetuïtat, viure en la més absoluta soledat o ganivetejat, però mai no renegaré dels meus orígens. Ergo no deixaré de parlar català–. Són els programes que et permeten accedir als permisos. Permisos per què? Per sortir uns dies i tornar com bon xai a l’escorxador? Si no acceptava cap tipus de culpa, què havia de fer?, el paper que fan els que sabem cada dia al judic-farsa i dir que me’n penedia de res? Doncs que llegeixin 3 línies més amunt i que s’hi posin fulles! Per no dir una part, no del bé negre, sinó de mico.

Al mòdul 2 hi anaven a parar els que havien de rehabilitar un expedient –m’ha costat recordar el nom del verb, mai em vaig fer a l’argot carcerari, com amb tot el que em fos carcerari …suposo que devia anar amb el pack–, però decidiren retornar-me a l’11 uns 9 mesos després, sense jo haver rehabilitat res, atès que era clar que jo no anava a fer el préssec en cap programa, perquè aleshores decidiren que el mòdul 11 era on havia de ser per la tipologia del delicte pel qual se m’acusava i condemnava. Llastimosament, perquè el funcionariat del mòdul 11 era a les antípodes dels del mòdul 2.

En aquest mòdul, fins els funcionaris eren d’una altra mena, i els caps al capdavant. Un d’ells, en veure’m escriure com si estigués en un examen de la UNED a punt d’acabar, se m’acostà. Suposo que pensant que era una cosa dubtosa:

Com va el llibre?

Va bé.

Explicaràs moltes coses de la presó -ah!, era això.

No, no, el que vull explicar és la història de per què sóc aquí, el que passi a la presó és totalment secundari.

A part ho creia, ni tan sols vaig pensar que acabaria explicant històries referides a Brians 2, en aquell moment estava parlant de la resposta del Suprem al recurs amb molt tragí jurídic. Com a molt, potser, una referència al director docent de la presó, català ell, però com tenia les seves frustracions interiors i potser es pensava que jo anava de sobrat per voler-me matricular en un curs d’informàtica de grau mitjà (per bé que l’autèntica raó era poder disposar d’ordinador), es dedicà a posar-me tota mena de traves per a la matriculació. Fins al punt de trucar a l’IOC (Institut Obert de Catalunya), centre en el qual m’havien matriculat des del carrer, per fer que anul·lessin la meva matrícula.

Que a vegades els problemes no vénen de Madrid. El director aquest es diu Josep Lluís Sanjuán. A la 2ª. convocatòria que vaig intentar matricular-me, com a resposta a les meves instàncies, el director docent es presentà al mòdul el mes de juny quan el març s’acabava el termini d’inscripció. I em digué que no m’havia trobat 2 cops que havia vingut. pel que sembla devien pensar que anava a la platja.

Naturalment que el vaig denunciar al Jutjat de Vigilància Penitenciària, però entre que els jutges són com són i que la idea generalitzada és que si ets a una presó (com a intern, em vinc a referir) ets un delinqüent i, com a tal, poden trepitjar-te els drets impunement, va acabar la denúncia com era de suposar. Aquí hi incloc als jutges, a alguns dels quals els vaig dir de tot. A l’Ignacio Moncada Ariza sent a la Model i la darrera que ens tocà mentre vaig ser a Brians, no en recordo el nom. Segons ella hi havia hagut una comunicació entre el director docent i jo …mai no ho vaig negar, però 2 mesos tard! A part, els comportaments sospitosos de la 1ª convocatòria i el descarat de la següent, quan feren anul·lar la meva matrícula perquè no l’havien gestionat ells. A veure qui era el delinqüent, doncs!

I com acabà la denúncia?, com era previsible. Vist que la jutgessa era una inepta, en lloc de tornar a explicar-li el cas, vaig preferir fer-li un llistat de totes les seves faltes en la redacció de la resposta al recurs. La mot ingènua em va respondre. Jo vaig pensar que em llançaria a sobre tota la cavalleria, com els jutges citats al començament del blog, la Ingelmo i aquell que volia posar la soga al coll del President de la Generalitat, …doncs no!, em va dir que les faltes d’ortografia no eren motiu per donar-me la raó. Bé, jo crec que una mica, bastant, sí. Era bastant inútil.

La conversa amb el cap del mòdul continuà una poca estona més.

Doncs segur que hi hauria anècdotes molt fortes del que passa aquí a la presó -sembla que no havia quedat gaire convençut.

Home, potser sí, però l’altre és l’important -poc m’imaginava jo com acabaria tot.

L’únic llibre que ha escrit un intern, així en pla memòries, que molts diuen que escriuran però no, l’únic fou un que se n’anà a viure al Brasil –potser això explicaria que fos l’únic–, m’envià una còpia i realment eren fortes les situacions que hi explicava –a veure si picava, tal vegada.

No, no és el meu cas. Com a molt, alguna al·lusió a allò que tingui a veure amb la història -ai!, ara em dirà ‘ostres!, i qui hi surt, m’ho deixes veure?’, no, afortunadament he parlat d’una possibilitat futura, res que preguntés.

Res, doncs que et vagi bé -i a sobre, eren educats.

Gràcies -que no costa una…

No cal continuar, se sobreentén.

(Continuarà i acabarà, demà).

Publicat dins de General | Deixa un comentari