Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
abandonarlo todo por miedo,
no convertir en realidad tus sueños. (Pablo Neruda)
Dimecres ena acostem a Plaza Itália a unir-nos a la Marcha de Estudiantes que lluiten per una educació pública, gratuïta i de qualitat. Lluiten contra una educació hereva encara de certes normes i lleis de la dictadura de Pinochet on són les classes més privilegiades les afavorides en l’ingrès a la universitat. Les marxes es vénen realitzant des de fa un any a una ciutat de Santiago que ha canviat la seua fesomia policial per adaptar-se a marxes massives esporàdiques.
Lulo ens torna a acompanyar perquè no ens perdem a la Marcha i ens va presentant gent relacionada amb el sindicalisme estudiantil xilè.
Topem amb Camila Vallejo, vicepresidenta de FECh, i converse breus segons de camí a l’escenari final de la Marcha. Durant el 2011 Vallejo es va convertir en un dels símbols de la protesta. Joventut, intel·ligència i bellesa que s’han convertit en una eina efectiva de la protesta, amb una valoració molt positiva per part del poble xilè, cosa que no pot suportar la dreta xilena que respon a l’embat d’aquesta jove comunista amb imprecacions misògines i masclistes.
Acabada la Marcha, arribem a l’hotel a dinar i marxe a trobar-me amb Javier del grup de rock Vejara que m’espera a un lloc especial.
Arribe al Museo de la Solidaridad Salvador Allende (MSSA) M’obren les portes d’una exposició que s’inaugura en poques hores per commemorar els 40 anys del museu. El museu té una vinculació directa amb José Balmes, que va projectar la idea. Aquesta idea es basava en recollir obres internacionals d’artistes que volien expressar la seua solidaritat amb la Unidad Popular de Salvador Allende. Obres de Miró, de l’equip crònica, comparteixen espai amb artistes i muralistes contemporanis de Balmes. L’esposició s’obre amb una obra projectada que no va arribar a instal·lar-se,: una bandera roja de grans dimensions a l’entrada del museu.
A dintre del museu es respira un ambient especial: les obres exposades van ser creades especialment a favor de la solidaritat, voluntàriament, amb un desig encès de canviar el món amb l’exemple de la via democràtica de Salvador Allende.
D’allà passem per una pastisseria a comprar un enorme pastís de xocolata. Balmes és un llépol i ens espera a sa casa per parlar una estoneta.
Balmes i la seua companya i pintora Gracia Barrios ens obren les portes de sa casa. Actuen com si tingueren 20 anys en la seua relació amb l’art i l’amor. Són molt entranyables i exquisidament amables i delicats amb nosaltres. Es nota que sempre ha estat una casa oberta.
Balmes ens explica la seua experiència amb el Winnipeg quan tenia 12 anys i va haver d’exiliar-se a Xile en el vaixell que va llogar el poeta Pablo Neruda. Fa poc han fet un documental a Balmes on explica el seu doble exili quan va haver de marxar de Xile per la seua vinculació amb el govern d’Allende.
Ens explica com la seua última conversa a Xile fou al seu estudi amb Víctor Jara que volia explicar-li uns projectes de col·laboració amb el Perú. Hores després Jara fou assassinat i Balmes i Gracia Barrios van haver d’exiliar-se de nou.
Malgrat tot, mentre s’emociona quan reviu alguns passatges de la seua vida, Balmes continua fidel a les seues idees amb un esperit jove que remou consciències.
A la nit veig –a casa d’uns amics xilens- un controvertit reportatge que CHV dedica a intentar esbrinar els autors materials i intel·lectuals de l’assassinat de Víctor Jara. Un assassinat impune 39 anys després que em fa reviure la última conversa de Balmes amb Jara amb una tristor ennuegadora i una ràbia en carn viva.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
web design bangalore