de sant boi al món

Em preguntava en un post anterior [aquí]: manifestar-se, per a què? I ara canvio la pregunta i em demano manifestar-se: i després què? Perquè, a veure, suposem que la conjunció de catalanistes autonomistes, pseudo-federals, partits sobiranistes d’ordre (!?) i de govern, intel·lectualitat diversa i altres que s’apuntin al carro, aconsegueixen treure al carrer un gruix significatiu i considerable de gent que protesti per la retallada de l’estatutet de pega que haurà fet el Tribunal Constitucional del bonic país veí que fa 302 anys que ens ocupa. Suposem-ho que, m’imagino, tampoc és gaire suposar: ja està, 100.000, 250.000, mig milió de catalans i catalanes ja s’han manifestat pel Cap i Casal del Principat, molt bé, fantàstic.

I un cop ben manifestats i desfogats, un cop obtinguts els corresponents minuts de glòria televisiva i mediàtica… aleshores, què?
Hi ha algú que em pugui respondre aquesta pregunta, si us plau, si fos tan amable? Què farà l’endemà de la manifestació el nostre Govern de pa sucat amb oli? Què farà l’endemà de la manifestació el nostre Parlament de fireta ubicat al Parc de la Ciutadella? Què faran les entitats i altres promotors de la manifestació l’endemà, un cop hagin atès els periodistes? Una cosa sí que tinc clara i és què faran els del país veí: pixar-se de riure… si és que no hi ha res previst per a després de la manifestació. Per a ells la cosa és clara: l’estatutet és una llei emparada per la seva constitució, que ha votat el seu parlament (i que per tant es poden passar pel folre de les seves bosses de l’entrecuix) i que haurà retallat (o interpretat, digues-li com vulguis, que els eufemismes són ben bonics) el seu Tribunal Constitucional, integrat per uns jutges que ells han nomenat.
Així, doncs, i després què?

En un món ideal, els partits polítics que haguessin donat suport a la manifestació (diu que CiU, ERC i ICV?), en un acte de coratge i dignitat nacional, sumant majoria com sumen, tot posant els interessos del país per davant dels seus propis interessos, forçarien un  canvi de govern que, immediatament, proposaria al parlament la declaració d’independència del Principat. Però, ai las!, no som pas en aquest món ideal i, em temo molt que, un cop manifestats, consideraran que la cosa ja està feta, que fins aquí ja n’hi ha prou, no fos cas que, tot fent aquest camí, es perdessin bous, esquelles, despatxos i escons. I diran que, un cop manifestats, és l’hora de negociar. Marededéusenyor! O, si ho voleu de faiçó més laïca: mama, por!