Ens ho explicava l’inefable Artur Mas, ahir mateix, en una entrevista al Diari de Girona [aquí]: preguntat sobre si el programa electoral de CiU inclourà la independència, respon que “La independència directament, no. La defensa del principi d’autodeterminació dels pobles, sí (…) El portarem tan lluny com la majoria dels catalns vulguin“. Però quan li demanen “Fins a convocar un referèndum d’independència?“, amolla “No s’ha de descartar, però no en els propers quatre anys, perquè ens portaria a la derrota de la causa“. Per tant, per si algú en tenia encara cap dubte, descartat que CiU es plantegi aital cosa a la propera legislatura.
Ara per ara, pensant en les eleccions al parlament de fireta de la ciutadella de l’any entrant, un independentista poques opcions té: l’ideal d’una candidatura unitària per la independència sembla prou lluny a hores d’ara i, per tant, sembla clar que hom pot plantejar només de votar aquells que duguin al programa electoral (no a la declaració ideològica, eh?, he dit al programa electoral) la voluntat que, si al dit parlament hi ha una majoria suficient, es tirarà endavant la declaració unilateral d’independència i, aleshores, es convocarà un plebiscit per a ratificar tal declaració. CiU, doncs, se n’aparta de manera voluntària segons deia ahir el seu màxim representant.
La situació ideal, com expressava més amunt, seria que s’aconseguís aquesta candidatura unitària per la independència. Tanmateix, sembla que, ara per ara, tothom opta per la lluita fratricida, coltell en mà, esventrant-se els uns als altres. Poca cosa hi podem fer si així ho volen, tret de mantenir l’esperança que els retorni el senderi abans no sigui massa tard. No fa gaire, em deia un amic: “Això és com quan un ramat s’espanta i s’adreça cap al precipici completament desbocat: ni se t’acudeixi posar-t’hi al davant perquè t’hi arrossegaran! Aparta-te’n i, un cop s’hagin estimbat, recollirem el que quedi i tornarem a començar. Quan s’estimbin tots a les properes eleccions, algú haurà d’agombolar-los tot xiuxiuejant-los a cau d’orella que ja hi havia hagut qui deia que millor units que no desunits“.
Bé, és una manera de veure-ho però, alguns, ben de debò, preferiríem no arribar a aquests extrems, preferiríem poder votar per la independència. Podrem fer-ho? Diuen que l’esperança és el darrer que s’ha de perdre…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els partidaris de l’unitarisme, en altres àmbits de discussió, ja se m’han tirat al damunt amb les urpes ben esmolades. Però estic ben cansat de dir que no hi ha oportunisme més descarat que aquest. Algú creu que si CIU estigués al Govern ara, faria costat a les consultes que s’estan fent? De cap manera! Tindria la mateixa, exactament la mateixa actitud “responsable” que el PSC.
Així doncs que ja hauríeu de tenir clar per on van les coses. Que no tot és tan bonic, però val més tenir menys companys de viatge que tenir-ne molts i no poder dormir tranquil…