L’estat que ens ocupa des de fa 302 anys s’ha tret la màscara, tot arrenglerant-se amb la Falange per impedir la consulta, i ha deixat a la vista allò que molts sabíem, uns altres intuïem i uns altres encara no volien veure: que per a ells la democràcia és només un fòtil que utilitzen a conveniència, que no troba impediments si un municipi fa una consulta per opinar sobre una zona urbanitzable determinada, o per triar els noms de carrers i places, però sí que troba impediments si es demana opinió sobre la independència. La qüestió, doncs, no deu ser el fet de la consulta en ella mateixa sinó, més aviat, la pregunta i, amb certa seguretat, també la resposta. Bé que ho explica al diari El Punt [web] el periodista Manuel Cuyàs [aquí] quan exposa que hi ha “por de la pregunta i de la resposta”.
Permeteu-me una anècdota personal, una conversa que vaig tenir, uns anys enrere, amb un delegat sindical de l’empresa on treballava aleshores. La cosa anava, ja ho deveu haver passat més d’un i més d’una, que el bon home em plantejava la seva estranyesa pel fet que jo fos independentista, arribant a dir-me que jo era un antidemòcrata. La qüestió va anar derivant i es va anar mig escalfant, fins que jo, una mica fart li vaig fer la següent argumentació i pregunta: “Mira, fem la prova del nou: jo accepto que no tenim majoria per declarar la independència i, per tant, em moc dincs de l’actual marc legal. Si mai s’arriba a fer un referèndum d’autodeterminació, tu n’acceptaries el resultat si fos favorable a la separació?” I la seva resposta fou: “¡Ni hablar, jamás de la vida!“
Aquesta és la mentalitat, aquesta és la manera de fer. Diuen alguns juristes, com ara López Tena [aquí] que, tal com està plantejada la consulta, no la podran pas impedir. Millor, si acaba sent així. Tanmateix, el que compta és la intenció d’impedir-la. El que compta és que, per si algú en tenia dubtes encara, ja s’han tret la màscara. Amb l’estat espanyol no hi ha res a fer: la pseudo-esquerra del PSOE es posa al costat de la Falange per mirar d’evitar la consulta, demostració fefaent d’allò que hem sentit manta vegades, que el que més s’assembla a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes (o d’extrema dreta!). Prou doncs de pactes que no són tal cosa, de lleis que només respecten quan volen i els convé, de propostes de reforma de la seva constitució: el que cal és que tinguem la nostra pròpia constitució, el que cal és avançar decididament cap a la separació, emprendre el camí i no desviar-nos-en.
Si, per acabar, em permeteu una darrera cita, us proposo el títol de la darrera anotació [aquí] del Josep Sort [bloc] al Bloc Gran del Sobiranisme [BGS]: Ni reformes, ni federalismes, ni concerts de flautes dolces.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Interesante: la consigna és “vull votar”. Este verano cuando se aprobó la financiación para Cataluña, y ERC le dió su apoyo, más de mil militantes del partido firmaron para que se celebrase una consulta interna (referéndum) para fijar desde las bases la posición del partido. Creo recordar que se presentaron más firmas de las necesarias según los estatutos, y dentro de plazo.
¿Se produjo la consulta?, o la prohibieron Puigcercós, Ridao y compañía, los mismos que ahora pondrán el grito en el cielo por el tema de Arenys de Munt. ¿No será que la prohibieron por miedo al resultado?.
En casa del herrero, cuchillo de palo.