Quina gran lliçó! No tant de democràcia i de llibertat, que també, sinó de com sovint la societat és capaç de trobar els desllorigadors dels atzucacs on ens va posant aquesta classe política tant mediocre que ens ha tocat. Era tan complicat i tan senzill a l’hora! Era tan simple com proposar: Ep, comptem-nos, diuen que tot això és marginal, doncs a veure quants som! Tan complicat, tan senzill! Les cares dels arenyencs de munt, tot ahir, ho mostraven: normalitat, sí, sensació d’estar fent alguna cosa transcendent, també. Bé, jo hi era, com tants d’altres. I això és el que me’n vaig endur: que alguna cosa ha començat, que aquesta mateixa cosa ha empès la classe política institucionalitzada a fer una passa endavant que, segur, fa unes setmanes ni s’havien plantejat seriosament de fer, que aquesta cosa ha sacsejat (molt o poc, ja es veurà) el país sencer i que, per bé o per mal, res serà ben bé igual d’ara endavant.
Quina gran lliçó! Però les lliçons de res serveixen si no les fem nostres i les duem a la pràctica. I això és el que toca ara: que Arenys de Munt no resti com una anècdota, que la consulta es faci no a 60 municipis, sinó a 100, a 300 municipis. Que la consulta es faci també a les grans ciutats del país, on el resultat serà prou diferent, però que això no ens faci perdre l’objectiu: comptem-nos! Volem ser comptats, tant si surt que sí, com si surt que no, vull que em comptin! I, si ara no ens en sortim, tornem-hi d’aquí a uns anys. Però no ens aturem, ara no!
P.D.: la meva norma autoimposada de no penjar res durant els caps de setmana tret d’alguna excepcionalitat, em fa arribar tard pel que fa a escriure res de la Diada de divendres passat. Se n’ha parlat prou i massa, però no em puc estar de comentar algunes coses que em van agradar i algunes que no.
Em va agradar que la manifestació de les plataformes sobiranistes fos enguany especialment nombrosa i que, al final, no prenguessin la paraula “patums” (el Joel Joan, o el Jan Laporta,…) sinó representants de la societat civil.
No em va agradar que, al Fossar, uns que durant el seu acte no paraven de fer crides a la unitat de l’independentisme hi impedissin l’accés a gent d”ERC. I tampoc em va agradar que, entre la gent de Reagrupment, s’hi havia incrustat un grupúscul que, tot onejant creus de Sant Jordi amb àligues imperials, es dedicava a cantar el Virolai ara sí, ara també: ho sento, però amb produeixen una certa angúnia…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!