Diuen les notícies del dia que el Tribunal Suprem dels bonic país veí que fa més de 300 anys que ens ocupa, jutjarà
Garzón per prevaricació per haver intentat jutjar els crims del franquisme [notícia a
VilaWeb, a
El Punt, i a l’
Avui). Entre els que el van denunciar, associacions ultradretanes com ara el “sindicat”
Manos Limpias o la incombustible
Falange Española. Bona gent, vaja!
De tota manera, a veure… dues coses. Primerament, deixar ben clar que no em sembla malament que el bon home aquest provés de portar a judici els crims del franquisme, fos per la raó que fos: ja m’anava bé, ni que fos per afany de protagonisme i de sortir a les portades dels diaris, que ho intentés. Que mai no ens hem cregut allò de la transición modélica que diuen, eh? Que en aquell moment, quedi també això ben clar, hi va haver més de canguelo col·lectiu que no pas de generositat, passar pàgina i no sé quantes endergues més que es van empescar per justificar-se.
Emperò, i segonament, doncs això, que a mi no em fa cap pena! Que tot sovint sembla que haguem de menjar cues de pansa per recordar: o ja hem oblidat que el senyor Garzón fou un dels protagonistes de les ràtzies contra sectors de l’independentisme català l’any 1992? Detencions que, per cert, foren desautoritzades i blasmades, anys més tard, per la justícia de la Unió Europea quan el Tribunal d’Estrasburg dictaminà que l’ínclit jutge aquest s’havia negat a investigar, sense causa ni fonament, simplement ignorant-les, les denúncies per suposades tortures que havien presentat una colla de detinguts en les dites actuacions.
Que una flor no fa estiu? Potser no. Diuen que n’hi ha més, de coses estranyes en la carrera de Garzón. Tanmateix, ni que no n’hi hagués cap altra, aquesta és una taca d’aquelles que no es neteja ni amb el millor dels detergents. Que no, que a mi no em fa cap pena, què carai!