LA PELL DE BRAU

Ara feia mooooolts dies que no escrivia al Bloc. Canvi de feina, ascens a nivell esportiu, intentant d’acabar la carrera i…. com deia la Mayra Gómez Kemp "hasta aquí puedo leer".

Avui no em veig amb cor per escriure, però l’entrevista a Josep Bargalló, un dels puntals del bon saber fer a Esquerra, que he llegit a Tribuna m’ha semblat molt interessant i us la reprodueixo sencera a continuació.

Fins aviat

L’Institut Ramon Llull va fer un primer balanç a les 24 d’hores de finalitzar la Fira del Llibre de Frankfurt, en què la cultura catalana havia sigut la convidada d’honor. Ara que s’ha adquirit més perspectiva, el balanç varia? Frankfurt presentava un repte molt gran, perquè és una fira industrial potentíssima i una cita internacional de gran magnitud en què mai la cultura catalana, Catalunya o els Països Catalans, havien tingut l’oportunitat de ser-ne protagonistes. Crec que el resultat final és d’un èxit absolut. Hem superat el repte: a Frankfurt hem estat tan normals com qualsevol altre. I hem demostrat que hi havia motius per ser-hi, que la nostra literatura és de primera, que hem tingut una organització gairebé impecable, hi hem portat exposicions de primer nivell… Però Frankfurt també presentava dos grans paranys: la nostra manca d’autoestima nacional, por nacional, consciència gairebé de fracàs continu… I, el segon, que hi havia molts interessos fora de casa nostra, en què fracasséssim. No podia ser que una cultura sense estat triomfés en un espai que fins el moment només havia estat reservat per a les cultures estatals. No només hi havia qui pensava això a Madrid o Barcelona, sinó també a Berlín, París, Londres i Nova York.

Quins eren els paranys interns? La gent tenia la percepció que fracassaríem. Semblava una final de la Copa d’Europa, amb tothom dient ‘ai, ai, ai!’. Però al primer minut vam marcar un gol per l’esquadra i el públic es va adonar que jugàvem sols, que no hi havia contrincant i es va produir una sensació d’èxit. Ara, la gent no ens felicita, ens dóna les gràcies perquè s’ha sentit normal, orgullós.

Vostè també té, com l’escriptor a qui citava Quim Monzó en el discurs inaugural, una certa ‘sensació de justícia’ pel fet que la cultura catalana hagi estat la convidada d’honor? Pot sonar molt grandiloqüent, però el que va passar a Frankfurt va ser un acte de justícia històrica. Una de les literatures que funda la literatura europea, després d’uns segles en què li és difícil, aconsegueix un espai d’igualtat amb la resta de literatures que estaven al seu costat en aquell primer moment de creació de la literatura romànica medieval. Com deia Quim Monzó, en un acte de justícia es podia estar, ni que fos per cinc dies, al mateix nivell que les altres literatures.

Cinc dies que van ser una excepció o que tindran continuïtat? És una feina de tots: nostra, dels escriptors i del país. Hi ha àmbits en què, malgrat que no tenim una normalitat política, podem tenir normalitat internacional. En esports, si no tens normalitat política, mai no tindràs normalitat internacional plena. En l’àmbit de la literatura, o de l’art, sí que podem, si ens ho creiem. Ara hem de mantenir el mercat alemany i conquerir el gran mercat del món, l’anglès, un mercat molt difícil. Als Estats Units, només un 3% són traduccions d’altres llengües. Nosaltres som una part petita d’aquest 3%, però ens toca tenir-la. També hem de superar l’estranyesa del mercat hispà: venem tants llibres traduïts a l’espanyol com els que es tradueixen del danès, el suec, el neerlandès o l’hongarès. No és que ens tractin malament, ens tracten com la resta de llengües d’Europa que no són majoritàries. Per motius obvis de proximitat, hem d’aconseguir que el mercat espanyol ens tracti millor.

Un gran aparador per al mercat hispanoamericà és la Fira del Llibre de Guadalajara. El 2004, Catalunya va anar-hi convidada amb autors en castellà i català S’hi va perdre una oportunitat? El que no es pot fer és embolicar la troca i portar-la embolicada a l’exterior. Hi ha gent que forma part de la cultura catalana que escriu en castellà, és evident que sí. També hi ha escriptors de cultura catalana que escriuen en francès, en italià o àrab. Però quan has d’explicar una literatura, no pots presentar com pertanyents a la mateixa cosa escriptors que escriuen en llengües diferents, perquè la llengua és el material literari. A Guadalajara es va cometre l’error de barrejar-ho, provocant que a Iberoamèrica arribés un missatge confús, i va produir que la mateixa gent que anava a explicar-ho se sentís incòmoda. Així m’ho ha expressat força gent, tant que escriuen en català com en castellà, de la incomoditat de l’aiguabarreig.

Abans de la seva arribada al Ramon Llull, es corria el risc que a Frankfurt s’hi repetissin els mateixos errors? Molta gent parlava de Frankfurt i poca gent sabia què era. La convidada era la cultura catalana, que pot tenir una definició senzilla: la cultura dels territoris de parla catalana. La cultura catalana, per tant, va més enllà de Catalunya. I el debat del català-castellà no existia a València ni a Mallorca, Andorra o, evidentment, a Perpinyà. Si no es tenia clar, es podia ficar la pota en molts temes. No convidaven Catalunya, sinó la cultura catalana. Vam portar-hi cultura catalana feta en diversos idiomes: català, castellà, anglès i àrab. Però hi vam portar una única literatura, perquè sinó es perdria el discurs.

Què es va fer malament a Catalunya perquè hi hagués un 12.5% d’impactes periodístics negatius? Això és la premsa, és absolutament lògic. Em felicito que, des d’on veníem, només un 12-15% fossin impactes negatius. Som una cultura sense estat que ens volíem presentar amb normalitat a un lloc com Alemanya, que pretén ser el motor d’una nova Europa basada en els Estats, i una Alemanya que encara no té superat el trauma de la seva història del segle XX i que, amb la nostra sola presència, ja li plantegem dubtes. Hi havia gent que ens repartia bufetades perquè li desmuntàvem l’esquema. Vam acabar tenint molts menys impactes negatius perquè l’èxit incontestable dels nostres autors va fer callar algunes veus crítiques que dèiem que els dúiem una cultura insignificant.

Hi havia algun altre agent interessat en què la cultura catalana fracassés? El món editorial, no, perquè vol vendre, traduït al català o al txetxè. Gent del món cultural real, crec que tampoc. En el món polític, és possible, des de gent que no volia que triomfés una cultura sense estat a gent que li molestava que es tranquessin les normes: una cultura sense estat ha de ser una cultura petita, minoritària, sense una indústria potent, pocs escriptors… Nosaltres trenquem esquemes. Si ets una cultura gran però sense estat, i totes les cultures grans tenen estat i totes les que no tenen estat són petites, només ens queden dues solucions: o et dotes d’un estat, o et tornes petit.

Tenen noms i cognoms, els que volien que la cultura catalana no triomfés? Hi ha hagut moltes columnes de diari que la gent pot recordar, aquí, a Madrid i a Frankfurt. Només cal rellegir-les.

Comparteix la crítica que afirmava que els actes havien tingut poca repercussió entre el públic alemany? Les dades diuen que, pel centenar d’actes literaris que vam fer a Frankfurt els cinc dies de la fira, van passar-hi 6.000 persones. No eren 6.000 catalans. I, en alguns casos, el públic era majoritàriament no-català. Hi havia actes que sí, que només hi havia catalans, aquells actes que ja tenien la voluntat, per si mateixos, de complir la necessitat que a Frankfurt es parlés d’aquell tema, sabent perfectament que no era el que s’esperava que féssim. Però al gruix central del programa literari, el públic era fonamentalment alemany. Les 250 persones que van a la lectura de Quim Monzó eren alemanys, i les gairebé 200 que van anar al Jaume Cabré, també. Els 50.000 Pedra de Tartera que s’han venuts, els han comprat alemanys. Quan l’exministre Fischer recomana Les veus del Pamano, ho diu perquè vol. Hi ha un indicador que també hem de valorar: als nostres actes literaris hi va anar més públic que als de la Índia i de Corea. Als nostres espectacles, també. I a les exposicions.

Són dades validades per l’organització de la fira? Sí. Entre d’altres coses, perquè és lògic, perquè som una cultura europea que ens explicàvem des d’una perspectiva europea a un públic europeu. Si ens anéssim a explicar a un país d’Orient, seríem exòtics, però no obtindríem una resposta majoritària. A Frankfurt, vam aconseguir demostrar-hi que som una cultura europea normal. Amb una petita diferència: que no tenim estat. Però com que durant els dies de la fira no era important tenir estat, érem una cultura normal, com qualsevol altra, amb alguna de les editorials més importants d’Europa i amb escriptors de primer nivell.

La feina prèvia de foment de les traduccions a l’alemany ha sigut una de les claus de l’èxit? Portàvem un ritme d’uns deu llibres traduïts cada quatre o cinc anys. Als mesos previs a Frankfurt, en vam aconseguir 52. Quantitativament, ja era una victòria. L’èxit, però, és que alguns d’aquests llibres s’han venut molt. Sostindrem els 52 llibres cada any? No. Tornarem a deu cada cinc anys? No, perquè pel 2009 ja en tenim un gruix important assegurat. Hem de continuar treballant a Alemanya, mirant de tenir una xifra sostinguda superior a l’etapa anterior. Al mercat alemany, ja hi ha uns deu noms catalans que  són un valor. Ara els hem de mantenir i afegir-ne de nous.

De cara al futur, l’èxit actual continuarà repercutint en benefici del sector editorial i els autors catalans? A la Fira, el sofà blau és un espai d’entrevista de prestigi que organitza el corresponent al Cercle de Lectors, un diari i la televisió pública. Només hi passen grans escriptors alemanys i algun gran escriptor internacional, que s’entrevisten en directe i, al vespre, s’emet per televisió. Mai hi havia anat cap escriptor en llengua catalana i, enguany, que jo recordi, no hi va anar cap autor en llengua espanyola, italiana ni francesa. Enguany hi van anar dos escriptors en llengua catalana: Jaume Cabré i Quim Monzó, tenint un notable èxit d’audiència.

Hi van passar a petició dels organitzadors o del Ramon Llull? A petició del sofà blau. Evidentment, vam haver de treballar: vam anar a la fira de Leipzig i ens vam entrevistar amb la gent que porta el sofà blau. Tot i que ens van dir que, normalment, no entrevistaven ningú de la cultura convidada, nosaltres els vam donar varis llibres i els vam dir ‘ja veureu que us interessarà’. Però si no haguéssim tingut escriptors de primer nivell, no hi haguessin passat, per molt que nosaltres ho haguéssim gestionat. Tenim una sort: si se’ls coneix, se’ls valora, perquè són bons. Però el millor de tot és que van ser dels actes del sofà blau amb més públic d’aquest any, i ja ens han dit que l’any vinent volen portar algun altre escriptor en llengua catalana. Això és l’exemple de la normalitat: van passar pel sofà blau com podria haver-ho fet qualsevol altre escriptor alemany. Aquest és l’èxit final de Frankfurt: haver fer visible la normalitat de la literatura catalana quan pot expressar-se normalment.

Al desembre, l’Institut Ramon Llull es refundarà. El nou organigrama ja està definit? A mitjans de desembre hi haurà una reunió a Mallorca amb el Govern Balear, el Govern de la Generalitat i el Govern d’Andorra en la qual tots tres parlaran de la seva implicació en l’Institut Ramon Llull. És evident que no pot tenir-hi la mateixa presència el Govern d’Andorra que els de Catalunya o les Balears, parlem de legislacions diferents, però sí que hi ha mecanismes jurídics que fa que tots tres governs es puguin posar d’acord per participar a l’Institut.

Sense tenir en compte el govern espanyol? Pel que fa a què els governs de la Generalitat i les Illes Balears signin un acord per formar el Ramon Llull, ja no cal, perquè la Constitució espanyola diu que els acords entre governs autonòmics han de tenir el vist-i-plau del Senat, que ja el va donar en el seu moment.

I per relacionar-se amb un ens estatal? L’Institut Ramon Llull ja va anar a Frankfurt amb un conveni signat amb el Govern d’Andorra i ningú va expressar cap impediment.

Per tant, Andorra no s’incorporaria de ple al Ramon Llull? L’Institut, tal com està ara, es deu a la legislació espanyola. Però es pot crear un òrgan internacional, en el qual hi siguem tots, per molt que l’execució de les decisions preses no es facin des d’aquest òrgan superior sinó des del propi Ramon Llull. Tot, amb l’únic objectiu que la representació exterior de la llengua catalana i la cultura dels seus territoris sigui assumida per quantes institucions representatives d’aquest territori, millor. En el fons, l’objectiu últim del Llull és que se senti representant internacional de tots els territoris de parla catalana. Ara, això ja serà aplicable per a Catalunya, les Illes Balears i Andorra. Més endavant, amb acords amb tots els ajuntaments amb què vam anar a Frankfurt: Perpinyà, l’Alguer, Sueca, Gandia, Morella, Beseit i Calaceit. També és cert que, de Frankfurt ençà, hi ha hagut d’altres ajuntament valencians i de Catalunya Nord que han dit ‘nosaltres també volem ser-hi’.