LA PELL DE BRAU

Avuí diumenge, el Diari Avuí publica una entrevista al President d’Esquerra Republicana de Catalunya titulada "Encara no s’accepta un president nascut a fora".

Amb aquesta frase, Josep-Lluís Carod-Rovira obre una reflexió de caire global sobre una realitat latent al nostre país i que ens duu finalment a un replantejament de caràcter més individual a l’hora de topificar (de tòpic). emmarcant-ho en el marc del passat diumenge on les urnes van dibuixar un nou mapa electoral a Catalunya i on les conseqüències estan quedant ja reflectides en els governs d’alguns ajuntaments però també en les anàlisis i conclusions que apareixen a les cúpules dels partits.

¿ERC quedarà finalment fora del govern de Barcelona? A hores d’ara hi ha gairebé tots els números perquè el nou equip de govern a l’Ajuntament de Barcelona arrenqui amb ERC a l’oposició.

Això vol dir que els regidors republicans no votaran la investidura de Jordi Hereu… Els que estan a l’oposició no voten al govern…

Però hi podria haver un acord perquè continuïn les converses… Ho veig molt improbable en aquests moments, sincerament. ERC ha reflexionat sobre moltes coses. Quan la meitat dels vots que perdem a Catalunya els perdem a la mateixa ciutat, que és Barcelona, es constata que hi ha coses que no han funcionat bé. Cal una reacció. No és convenient que ERC entri a formar part del nou govern.

Hi ha hagut diferències entre la seva primera valoració diumenge i el que finalment s’ha acabat produint. Els seus socis han quedat descol·locats… La nit electoral hi ha una tendència general de tothom a dir que ha guanyat. Jo vaig dir que ERC no fa falsos triomfalismes. És cert que Esquerra ha reculat en la Catalunya urbana metropolitana. I és evident que hem fallat; si no, no hauríem reculat. Però també tenim tendència a magnificar: igual que a vegades a Espanya creuen que el que passa a Madrid passa a tot Espanya, hi ha qui pensa que el que passa a Barcelona passa a tot Catalunya.

¿La reflexió que fa ERC del que ha passat a Barcelona és doncs només en clau barcelonina o és en clau de país? Justament per la sobredimensió que té Barcelona la reflexió que es fa l’apliquem a tota l’àrea metropolitana, que és on ens juguem el futur d’aquest país -la fem a l’Hospitalet, on hem saltat de l’Ajuntament; al Prat, on hem entrat; a Sabadell i Terrassa, on hem reculat; a Gavà, on hem avançat…-. El que em preocupa és el futur de Catalunya com a nació. Vull que Catalunya sigui no només una comunitat de ciutadans, sinó una comunitat nacional. I em fa l’efecte que en aquests moments en algun sector de la societat catalana, minoritari, hi ha una actitud de por que s’expressa en el rebuig a la gent que ha vingut de fora de la UE a viure entre nosaltres, però també hi ha una mena d’actitud latent, de no acabar d’acceptar que gent que va venir de fora de Catalunya pugui arribar a tenir un paper rellevant a la construcció d’aquest país. I això, per mi és el més important de tot. Estic orgullós de ser d’un país on la nació no és ètnica, sinó que és civil, és inclusiva, és un país en construcció, cosa que no passa a Espanya. A Espanya mai escolliran un president del govern català. A Catalunya hem escollit president del govern nascut fora de Catalunya. Al sud d’Europa no hi ha un país tan plural com Catalunya, però em fa l’efecte que hi ha una certa por, una certa resistència a admetre això com a realitat.

Què vol dir? Sincerament, em plantejo si hem acabat de tancar bé totes les baules de la cadena civil que van començar a ampliar-se i a modificar-se a partir dels anys 50, 60 i 70 amb l’arribada de molta gent procedent de diferents punts d’Espanya. Hi ha una resistència, o una incomoditat, d’una part de la societat catalana. Hi ha dos models de nació: un que es basa en els orígens -i es poden tenir uns cognoms catalaníssims i parlar en castellà als fills- i un que es basa en el país com a horitzó d’arribada, per sobre dels orígens -són aquells que no tenen cognoms catalans ni han nascut a Catalunya però ja parlen català als fills-. Aquest país no pot prescindir de ningú, però construeixen molt més Catalunya aquells que amb cognoms no catalans i nascuts aquí o a fora ja han decidit que aquest país és el seu futur, que no pas gent de cognoms catalaníssims que fa temps que ha dimitit del país i per als quals Catalunya no és la seva prioritat.

¿Aquesta gent, on la localitza electoralment? A tot arreu, això és transversal. He sentit comentaris del que podríem dir classisme ètnic. Hi ha, en el fons, gent a Catalunya que a aquest govern ens veu com a intrusos.

A vostès també? Al govern actual i també a ERC. Com a mínim des de tres perspectives diferents: des del punt de vista de classe social -això queda molt més clar ara que en el govern anterior-, també des del punt de vista dels orígens familiars, i des del punt de vista de la procedència geogràfica. Aquest és un govern en el qual només hi ha quatre membres nascuts a la capital. Qui visualitza el poder polític a Catalunya ja no és gent pertanyent al mateix model: classe alta, ciutat de Barcelona, cognoms de matriu catalaníssima des del segle XIII. Això ha canviat. I hi ha una resistència de sectors socials concrets. Els uns perquè ja no són de la seva classe social, altres perquè no són de Barcelona i altres perquè tenen uns orígens diferents. I aquesta actitud és transversal a tots els partits sense excepció. En uns més que d’altres.

Hi ha dirigents del seu partit que afirmen que a ERC se li ha passat factura per aquest segon tripartit… No es pot generalitzar. Igual que hi ha hagut retrocés hi ha hagut també avenç en l’àrea metropolitana. No hi ha mai un sol factor. Hem de comparar els resultats amb els del 2003. Aleshores ERC va fer un gran resultat, pròleg del resultat al Parlament de Catalunya. D’on ens ve aquell creixement? En molt bona part d’un vot catalanista nacional que fins aquell moment havia votat bàsicament CiU. Però ERC va decidir fer govern no amb el partit del qual venien bona part dels vots, sinó amb uns altres. I això va tornar a passar en les següents eleccions al Parlament.

Però amb una diferència: la força que vostès recolzen, PSC, va baixar i va quedar en 11 diputats per sota la guanyadora, que és CiU. I amb moltes més diferències, per exemple el candidat. El candidat de la força més votada del govern, no té res a veure amb el perfil de l’anterior president: ni és de Barcelona, ni va néixer a Catalunya, ni és de classe alta ni té cognoms catalaníssims. No dic que sigui bo ni dolent, simplement ho constato. Més enllà dels èxits o fracassos electorals, el més important és si realment podem afrontar el repte de la nova immigració extracomunitària quan ara determinades actituds demostren que no hem acabat de resoldre al cent per cent el repte de la immigració peninsular.

Però això és un objectiu del catalanisme des de fa 50 anys… Una cosa són els discursos i una altra la realitat. Nosaltres hem tingut algun cap de llista que millor que no ho hagués estat. Perquè justament el seu discurs no coincidia amb el que estic fent ara. Feliçment aquest algú ja ha presentat la seva dimissió.

Si això també afecta ERC, aquesta actitud pot ensorrar el projecte Esquerra tal com el coneixem fins ara… No, però sí que és possible que deixem de tenir determinat suport menor que havíem tingut durant anys i que passi a ser substituït per un electorat nou. Però fixi’s, si a mi realment el que m’interessés fos el meu partit per sobre del meu país, no hauríem denunciat la feblesa de l’Estatut. Hauríem pogut callar, mirar cap a una altra banda, i Esquerra no hauria estat feta fora del govern. Aquí ningú recorda que els únics que hem plegat del govern som nosaltres. I ara a Barcelona es planteja exactament el mateix. Per mi un partit és només un instrument, no és un objectiu, no és una finalitat. A mi m’interessa més el meu país, que les meves sigles. A aquest país el que li fa falta és una injecció d’autoestima. El problema de Catalunya és que no es valora a si mateixa, començant per la llengua. Bona part de les classes dirigents del país fa temps que no exerceixen com a tals. Per alguns l’única pàtria és el mercat espanyol i per altres és l’èxit de la consideració mediàtica a Madrid, i això és profundament provincià. L’autoestima és fonamental.

CiU fa el mateix diagnòstic i responsabilitza el tripartit… Això és frívol i irresponsable. Ni jo dic que sigui culpa de CiU ni del govern actual només.

Quan a ERC hi ha gent que accepta el pacte amb Maragall però no amb Montilla, ¿és doncs perquè no és nascut a Catalunya o perquè representa el discurs del PSOE? El senyor Maragall no ho era, també?

Vostè sap perfectament que al PSC hi ha diferents sensibilitats i Maragall pertany a un corrent més catalanista, mentre que Montilla és més pròxim al discurs del PSOE… El senyor Maragall no ha aconseguit que el partit que ell presideix tingués grup parlamentari propi a Madrid… Estem reproduint determinats esquemes. Què estem dient amb tot això? Que Maragall era més català que Montilla? Que Montilla ho és menys perquè es diu José?

Justament li preguntava el contrari. És a dir que al votant d’ERC li és exactament igual que es digui Josep o José, però no li és igual que pertanyi a un sector més catalanista o més pròxim al PSOE dins del PSC… És possible. Crec que estem davant d’una realitat diferent. Que és la primera vegada que hi ha gent que ocupa càrrecs de responsabilitat en el país i en els partits que no han passat mai pel catalanisme cultural. Això és una realitat nova, per tant el nivell de sensibilitat i implicació personal no és igual. Si no fem una mirada serena sobre la necessitat primera que tenim, que és reforçar la cohesió nacional per als que ja hi eren, difícilment podem fer res com a país de cara als qui hi seran en el futur. En el fons, és subjacent a la societat catalana aquesta actitud de dir, no sé ben bé si és dels nostres.

La situació que es produirà a Barcelona amb la sortida d’ERC del govern, tindrà repercussions a Catalunya. S’estendrà a la resta del país? Esquerra mai ha fixat una sola línia de pacte i negociació al conjunt de Catalunya. En el territori pactarem en funció de les necessitats.

¿I no pot tenir un efecte dòmino aquesta sortida del tripartit de Barcelona ciutat? Crec que seria un error. Perquè no tenim cap obligació de votar Jordi Hereu com no tenim obligació de votar Xavier Trias. No té perquè afectar si estem dient que hi ha aquesta pluralitat de mapes municipals per Catalunya, vam fer una aposta fa sis mesos per un govern determinat i aquesta aposta es manté. S’equivocaria algun partit que volgués confondre Barcelona amb Catalunya.

Encara que no afecti el govern, ¿podrien produir-se canvis en la presència d’ERC al gabinet català, per exemple, la sortida del conseller Joan Puigcercós? Això no s’ha plantejat en cap moment.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!