estirant del fil...

Estirant que estiraràs i no paris d’estirar, a propòsit de La Gran Patinada –en paraules d’en Pau Cortina al ‘Més que mil’ dels Quaderns d’Illacrua– i la pista de gel comercial que l’Ajuntament de Barcelona ha imposat al centre de la ciutat. Crònica de crisi, que anem liquidant macrofaraons grandiloqüents via macroesdeveniments que anuncien que ho canviaran tot per no canviar res. Hem passat dels Jocs Olímpics d’Hivern a la pista de gel on the rocks. No està pas mal. Per no ser no és ni miratge islandès: on el gel es nega a pagar deutes aliens, empresona banquers i jutja governs. Tan lluny i tan a prop i tan radicalment diferent.

Patrons sobre patins. Quan hi ha memòries que gelen i silencis que gebren: (…)

així, això, ens ho explica en Marc Iglesias i en Jesús Rodriguez. Estirant per trencar el gel del silenci: que qui se’n lucra de la pista és la nissaga Masó Rahola, hereva del darrer alcalde franquista de la ciutat. I que el bussiness friendly pren el centre de la ciutat de la ma més botiguera i escurabutxaques. La realitat de la ciutat i qui la fa veritat.

Els mateixos que, amb el #15M de rerefons, bramaven que la plaça era “un espai públic” i es duien les mans als cap, posant el crit el cel, mentre s’esgarrapaven el darrer armani. Ara, anul·len l’espai públic, el lloguen a 8 euros i anuncien que escullen de esponsor, en plena crisi, a Movistar de Telefònica. Sublim. Estranya esponsorització, invisible encara. Potser perquè és la mateixa Telefònica que guanya 10.000 milions d’euros i anuncia de seguida l’acomiadament de 6.000 treballadors i treballadors. Sensibilitat nadalenca. Dickens prenent valium.

“Vet aquí una ciutat on una plaça es convertia en una pista de gel” rebla l’anunci de l’Ajuntament. Millor haver dit que esdevindria centre comercial, aparador consumista i botigueta de ‘gasteu, maleïts: el gener costerut us espera”. Feliç Corte Inglés i Pròspera Barcelona Comerç. Feliç no-bon-nadal: gasteu poc i passeu-la molt més millor.