Els premis són una d'aquelles coses tan ego ('jo, jo, i ningú més que jo'); un premi és que et llegeixin, i un altre premi és que et reconeguin la feina (feina?). Un premi és un somriure i un premi és un reconeixement públic.Els premis provoquen un sentiment tan estrany com interessant d'analitzar. Si guanyes, són un reconeixement únic i molt digne, mentres que si no ets premiat, només és una tonteria que quatre gats s'han inventat (i l'etern final de frase; "molt poc transparents"). Si guanyes una votació popular, el més important és el públic, mentre que si qui et valora és la crítica, el que pensin aquests és capdavanter. I a la inversa. I la història no s'acaba i el cercle continua girant.
Tota aquesta palla –mental– és per anunciar-vos la segona edició d'uns premis blocaires. Es diuen Premis Blocs Catalunya (www.premisbloc.cat) i més de 600 personetes amagades darrera d'una pantalla, han registrat els seus espais per participar d'aquesta iniciativa. Hi ha unes quantes categories (blocs corporatius, personals, de cultura, educació, formats audiovisuals, literatura, política i TIC) i fins al 10 de setembre (bufa!) els lectors poden votar els seus blocs de capçalera (una mica friki el tema; perquè pots votar cada dia un bloc per cada categoria!). Fer-hi una ullada mostra la diversitat de propostes i de persones que tenen blocs en català –i ganes de guanyar un premi, no cal que ens enganyem–.
Si seguiu llegint, ve l'apartat auto-publicitari. Ja tardava... (i com que no farem gaire més campanya sobre el tema, direm que en realitat, l'important és participar!)
[I si seguiu llegint encara més, trobareu un avançament de l'arròs-movie de Compartir Dòna Gustet]
Seguim amb l'obsessió del gimnàs, aquest món que 
La gran programació cultural de les darreres jornades-setmanes-mesos-trimestres fa que visqui satisfactòriament desconnectada del que passa a la petita pantalla. Però entre les bones noves de les darreres èpoques post-modernes, tenim l'obertura de 3 a la carta: ja no cal pagar per mirar i remirar les coses que han passat per TV3.
Aviat podrem cagar i pixar on-line; si ara ja podem parlar amb el món, comprar menjar, anar a la última moda i perdre el temps només fent un click, aleshores es pot entendre perfectament la meva predicció: les defecacions han de ser el proper pas cap a la normalització de la xarxa.
Fa dies que em pregunto què diré al bloc per la Diada. Res no serà especial ni el diferenciarà de les desenes de blocs que parlaran del mateix. Serà difícil que algú passi de la primera línia d'aquest escrit quan vegi que, òbviament, la poc-modernor també s'uneix de joia en la celebració de la Diada Nacional de Catalunya. I ho fa seguint la crida del centenari de l'estelada, com diuen que cal. Però és un tema difícil, molt difícil. I no només per mirar de ser original –que això va a dies–, sinó perquè n'hi ha que vivim la Diada com un dia contradictori: a la gresca s'uneix un sentiment estrany, potser de ressentiment. Sí, ressentiment contra aquells catalans i catalanes que ho són per un dia. Els de la recepta més fàcil. 
Seguim amb l'etiqueta de coses que es poden fer 'en català'. Sabem que podem dur calçat en català (
Ja ho tenim els catalans: fem cagar el tió, posem el caganer, i som, en general, èssers escatològics. 
Sí, amics, avui farem una oda-ovació a les 'camperes'. I per què? Doncs és ben senzill: si l'estètica de ratlles que es van apropiar els britànics dels seixanta –tot el moviment mod– ve de Lloret de Mar –els savis ja van anunciar que havia estat un robatori inspirat en l'estètica dels cantants d'havaneres–, ha arribat el moment d'anunciar al món que les botes camperes venen de Menorca... 
Avui m'ha tocat 'fer temps' a la sala d'espera d'una consulta mèdica –res greu, no patiu–: nomes arribar-hi, veient la fauna i flora de la que disposaven per fer-me passar l'estona d'espera –mai entendré perquè és físicament impossible que quadrin els horaris de les consultes ni tampoc perquè tenen revistes tan xungues per entretenir al personal–, he tret 
