el bloc d'Eduard Soler Cuyas

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 34. Dimecres, 1 d’abril del 2009

http://paper.avui.cat/article//societat//159777/la/lluita/pels/medicaments.html

Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que els asseguri, a ella i a la seva família, la salut i el benestar i, en especial, l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris”.
Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que els asseguri, a ella i a la seva família, la salut i el benestar i, en especial, l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris”. Paràgraf 1 de l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada el 1948 per l’Assemblea General de les Nacions Unides. La inversió en salut està directament relacionada amb el desenvolupament econòmic. No hi ha un sol Estat al món que no hagi signat almenys un dels tractats, acords, convenis o declaracions que reconeixen el dret a la salut. Tanmateix, milions de persones al món encara no en gaudeixen.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va publicar el 1977 la primera Llista de Medicaments Essencials, que consta d’uns 300 i que s’actualitza cada dos anys. Tanmateix, en aquests moments més d’un terç de la població mundial no té accés regular a aquests medicaments essencials. Només a l’Àfrica, més de 320 milions de persones tenen accés a menys del 50% d’aquests medicaments.

Els desequilibris entre els països rics i els que estan en vies de desenvolupament són similars als que marquen altres indicadors d’accés a la salut: el 20% de la població mundial consumeix el 80% dels medicaments que hi ha al mercat, la qual cosa representa una despesa per càpita d’uns 400 dòlars als països rics, davant dels 4 dòlars dels més desfavorits, segons dades de l’OMS. Com a conseqüència, més de 15 milions de persones moren cada any de malalties infeccioses per a les quals existeix tractament. Són les malalties oblidades (vegeu el quadre de la dreta).

La cadena del medicament (esquematitzada al gràfic superior) acaba sent un peix que es mossega la cua. “Qualsevol de les vuit parts de què consta i qualsevol de les seves corresponents subdivisions és essencial per al procés. La cadena es trenca quan un desajust, per petit que sigui, afecta una de les parts”, explica Eduard Soler, farmacèutic i vocal de projectes i acció humanitària a Farmamundi. Segons ell, els medicaments que necessiten els països en vies de desenvolupament són “medicaments essencials, genèrics, d’una eficàcia provada des de fa temps i que estiguin pensats per solucionar el 90% de les malalties”.

L’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) subvenciona projectes relacionats amb aquesta àrea i amb l’accés als medicaments a Llatinoamèrica i l’Àfrica. Concretament a Nicaragua, l’any passat es va posar en marxa el primer laboratori de control de qualitat de medicaments. Està integrat per un laboratori de microbiologia, un de fisicoquímica i una àrea administrativa, amb una inversió que supera els 300.000 euros, finançada, entre altres organismes, per l’ACCD i Farmamundi. El laboratori ha rebut el premi a la millor iniciativa solidària del 2008.

Però també aquí és necessària la informació al ciutadà i en això es basa la campanya Medicaments que no curen, dedicada a conscienciar la població que les donacions de medicaments han de ser apropiades. Per Soler, s’ha de tenir en compte “que als medicaments els falti més d’un any per caducar i que mai hagin sortit del circuit farmacèutic”. En cas contrari, són medicaments per llençar i, per tant, no curen.

Més enllà de l’accés

La distribució de medicaments està molt lligada als centres sanitaris, però hi ha molts llocs on aquests centres queden lluny o són simplement inaccessibles per a gran part de la població. “A Nicaragua, per exemple, vam establir una xarxa de venda social de medicaments que els fa arribar a tot el país i a uns preus assequibles”, explica Soler.

Per això, Carles Miralles, metge i cooperant de Medicus Mundi Catalunya, puntualitza: “Quan arriba el medicament al lloc, la feina no s’ha acabat. S’ha de pensar en la prevenció, en una bona distribució, que les teràpies siguin continuades, que els medicaments estiguin en les millors condicions i, sobretot, en la formació de personal sanitari”. Malgrat que encara es fa evident una situació precària, Miralles apunta amb optimisme que “s’ha millorat molt”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!