el bloc d'Eduard Soler Cuyas

Un terç de la població mundial i més de la meitat de les persones de les parts més pobres d’Àfrica i Àsia no tenen accés als medicaments essencials . En els últims anys, la globalització i les regles del comerç internacional estan empitjorant les coses. Per això és necessari trobar nous models que garanteixin la protecció del dret humà d’accés als medicaments

ALGUNES REFLEXIONS SOBRE LA INVESTIGACIÓ I EL DESENVOLUPAMENT DE NOUS MEDICAMENTS

Un terç de la població mundial i més de la meitat de les persones de les parts més pobres d’Àfrica i Àsia no tenen accés als medicaments essencials . En els últims anys, la globalització i les regles del comerç internacional estan empitjorant les coses. Per això és necessari trobar nous models que garanteixin la protecció del dret humà d’accés als medicaments.

 Són diverses les causes que incideixen en la manca d’accés als medicaments essencials: problemes de subministrament i emmagatzematge, qualitat per sota dels requisits mínims, falta de racionalitat en la selecció dels fàrmacs, abús en l’ús i la prescripció, producció insuficient, manca en matèria d’investigació i desenvolupament i costos prohibitius.

 És una realitat que els costos elevats, la producció insuficient i la falta d’investigació, han contribuït al fet que milions d’habitants del Tercer Món no tinguin un accés equitatiu a medicaments, però les reglamentacions del comerç internacional que sorgeixen de la globalització poden resultar l’obstacle més gran a aquest accés.

 Ens podem preguntar quin és el paper de la indústria farmacèutica respecte als problemes relacionats amb aquestes causes? La indústria té alguna responsabilitat amb els costos elevats o amb la insuficiència de la producció, l’absència d’investigació i desenvolupament, i les conseqüències de les normes del comerç internacional?

 Manca d’investigació i desenvolupament

 Els sistemes actuals d’investigació i desenvolupament de nous medicaments no tenen cap compromís amb l’interès públic. En els països en vies de desenvolupament, aquesta modalitat ha estat sempre insuficient i està gairebé paralitzada des dels anys 70. Entre 1975 i 1997, només el 13% de les 1.223 noves entitats químiques produïdes servien per tractar malalties tropicals. I únicament quatre van ser creades a partir de la investigació i el desenvolupament de la indústria farmacèutica.

 El primer pas per tenir accés a un medicament és la seva existència. Només si és creat i desenvolupat podrà estar disponible en els centres de dispensació. Però no necessàriament l’existència d’una malaltia desperta interès de la indústria farmacèutica per la recerca i el desenvolupament (R+D) de medicaments per al seu tractament. El patró de la recerca i desenvolupament de medicaments reflecteix més les oportunitats del mercat que les prioritats de la salut. Només el 10% de la R+D es dirigeix cap als problemes que suposen el 90% de la càrrega mundial de malaltia.

 La indústria dels fàrmacs concentra les inversions per a investigació en la fabricació dels productes amb gran interès comercial però poc innovadors en termes terapèutics. Una avaluació de 1.779 medicaments nous, realitzada entre 1981 i 1998 a França, va mostrar que només set medicaments del total podien considerar-se un veritable avanç com a tractament. Els restants van entrar en la categoria de res “nou” i en la seva majoria eren fàrmacs d’imitació, com que reben les imitacions d’un producte innovador. Aquests medicaments, que tenen només una lleugera modificació molecular respecte d’un altre ja existent, no aporten noves possibilitats terapèutiques. 

 La indústria innovadora busca productes rendibles, és a dir, productes dirigits a un públic que pugui pagar-los a un preu de monopoli. Això fa que la indústria farmacèutica no pari atenció a malalties que afecten els sectors de població més pobres, els quals no tenen capacitat de pagament. El recent informe de l’OMS va ser fonamental per reconèixer aquest problema i plantejar possibles nous mecanismes que incentivin la R+D per a productes que necessita la població amb pocs recursos econòmics.

 Alguns exemples

 Un exemple molt clar és la malaltia de la tuberculosi. El tractament contra la tuberculosi, resistent a múltiples, medicaments pot costar entre 8.000 i 10.000 dòlars en els països en desenvolupament, però la majoria no compta amb recursos suficients per aplicar-lo. La incidència d’aquest tipus de tuberculosi augmentarà si no es tracta els malalts del Sud. Morirà més gent i la infecció traspassarà fronteres a pesar de l’existència d’un tractament eficaç.

 L’altra cara del problema de subministrament és la discontinuïtat de determinats medicaments pel fet de no ser comercialment rendibles. És el cas de l’eflornitina (DFMO), que s’utilitza per combatre la tripanosomosi humana africana, més coneguda com la “malaltia de la son”. El factor de contagi és un paràsit que transmet la mosca tse-tse i que afecta 30.000 persones per any. En estat avançat, si no se li aplica un tractament, el malalt pot morir. Aquest principi actiu, fins i tot una vegada desenvolupat, es deixa de produir per manca de rendibilitat. Actualment, gràcies a la pressió de les ONG s’ha aconseguit garantir-ne la producció de nou. El laboratori farmacèutic productor ha donat a l’OMS l’eflornitina per cobrir les necessitats dels pròxims 5 anys i assignarà diners per a la investigació i desenvolupament d’aquesta malaltia.

 L’absència d’investigació i desenvolupament de les companyies farmacèutiques en les prioritats sanitàries a escala mundial ens duu a preguntar: és correcte que l’agenda en matèria d’investigació i fabricació farmacèutica sigui fixada només pel propi sector farmacèutic? I com s’utilitzen i quines prioritats tenen els recursos públics destinats a la investigació farmacèutica (tant dels estats com de la Unió Europea)? 

 La situació actual indica que la comunitat internacional hauria d’adoptar una postura comuna a fi de garantir que l’enorme volum de recursos financers que es destinen a la fabricació de nous medicaments desemboqui en el desenvolupament de productes que compleixin les necessitats de tothom.

 Les principals inquietuds en el context actual són:

• L’augment de la protecció de patents provocarà un increment en el preu dels medicaments i cada cop tindrem més medicaments patentats d’interès per a la salut pública. <!–[endif]–>

•  La bretxa entre els països industrialitzats i els del món en desenvolupament respecte de l’accés als medicaments essencials, creixerà. Una pregunta clau és si els països pobres haurien d’esperar 20 anys per accedir a les innovacions.<!–[endif]–>

• L’aplicació de les normatives de l’OMC tindrà conseqüències sobre la capacitat nacional de fabricació i eliminarà una font de medicaments genèrics i innovadors, dels quals depenen els països més pobres.  <!–[endif]–>

• No hi ha motius per creure que l’Acord sobre TRIP fomentarà la transferència de la tecnologia i la investigació en els països pobres; tampoc hi ha incentius ni clàusules que assegurin que l’increment dels ingressos serà destinat al desenvolupament de tecnologies mèdiques essencials. <!–[endif]–>

 Algunes de les solucions als problemes actuals es troben ja a disposició dels països, com l’ús de les flexibilitats dels ADPIC. No obstant això, alguns experts argumenten que l’evident estret lligam entre accés als medicaments i innovació fa que hàgim de buscar solucions i alternatives al model actual de R+D que afavoreixin l’accés als medicaments existents, però també als que encara no existeixen.

 És necessari adoptar noves posicions perquè, en aquesta economia globalitzada, l’accés als medicaments essencials sigui més equitatiu. Un dels instruments bàsics de les polítiques de salut pública segueix essent la implementació d’estratègies nacionals amb la finalitat d’incrementar la racionalitat en el subministrament, la qualitat i l’ús de medicaments. Però aquestes gestions a escala nacional podran escapar cada vegada menys als acords internacionals i a les normes del comerç multilateral.

 Eduard Soler, Farmacèutics Mundi

Article publicat a la Revista Papers 42/2008

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!