Els referèndums de Devolution d’Escòcia

Imatge de MrPenguin20 adaptada. Llicència CC BY-SA 3.0 http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/

Actualment, Escòcia disposa d’un parlament i de tot un seguit de competències que li donen una autonomia, que, a grans trets, podríem dir que és similar a la catalana. Dins d’allò que es considera l’època contemporània, això no ha estat sempre així. De fet, tan sols fa 15 anys que Westminster els va transferir les primeres competències i l’actual parlament va començar a funcionar, l’any 1999.

Per tal d’assolir la Devolution -terme emprat en anglès per anomenar la transferència de competències- els escocesos van passar per dos referèndums i força anys de reclamació d’autogovern. Hem trobat interessant, en aquest article, analitzar una mica quins varen ser els resultats d’aquells referèndums per mirar de fer una extrapolació de quines són les regions d’Escòcia més favorables al fet que el seu país camini, cada cop més, cap a majors quotes d’autogovern -i actualment un cop aquesta consolidada, cap a la independència.

El primer dels referèndums va tenir lloc l’any 1979, i s’hi decidia l’aprovació o rebuig de l’Scotland Act 1978, una llei que s’havia negociat i aprovat prèviament al Parlament de Westminster i que definia l’establiment d’un parlament escocès amb uns poders legislatius limitats. Aquesta fou la resposta del govern laborista a l’augment de l’independentisme que s’esdevenia durant aquells anys. En aquell referèndum el resultat va ser favorable al ‘sí’ amb un ajustat 51.6%. Tot i així, l’Scotland Act 1978 establia que, per tal de ser referendada la llei, no només calia que el ‘sí’ guanyés, sinó que, a més, obtingués almenys un 40% del total del cens electoral. La participació en aquelles eleccions fou del 63.8% i, per tant, només un 33% dels cridats a votar va donar suport al ‘sí’. Això va generar certa polèmica i algunes protestes que van titllar el requisit del 40% d’antidemocràtic.

Si en centrem en els resultats per regions, podem veure que en general van ser força ajustats arreu. Les zones més favorables al ‘sí’ foren, per ordre: les Western Isles (illes de l’oest), la zona central, Strathclyde -la principal zona metropolitana del país, amb Glasgow com a ciutat de referència- i la regió de Fife. Les zones més contràries són clarament les illes Shetland i les illes Orkney, amb prop d’un 75% de contraris. En segon terme hi tenim els Borders i la zona de Dumfries i Galloway; ambdues, zones que fan frontera amb Anglaterra. Finalment, queden les zones de les Highlands, Lothian (amb Edimburg com a ciutat de referència), Tayside i Grampian (amb Aberdeen com a destacada), on el resultat va ser força ajustat, i el ‘sí’ o el ‘no’ es van imposar per menys de dos punts percentuals.

Imatge de MrPenguin20 adaptada. Llicència CC BY-SA 3.0 http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/

Imatge de MrPenguin20 adaptada.
Llicència CC BY-SA 3.0

La reivindicació d’un parlament escocès va continuar viva, però no va ser fins al 1997 que es va reprendre el tema, quan el partit laborista va incloure al seu programa electoral la realització d’un nou referèndum, previ a l’elaboració d’una llei per a la creació d’un parlament a Escòcia. Un cop guanyades les eleccions per part d’aquest partit, el referèndum va tenir lloc al setembre d’aquell any, i constava d’una doble pregunta. En primer lloc, es demanava als escocesos si estaven d’acord amb l’existència d’un parlament escocès. En segon lloc, se’ls demanava si aquest parlament havia de tenir competències en l’establiment d’impostos. Els laboristes, l’SNP, els liberal-demòcrates i els verds varen fer campanya a favor del ‘doble sí’ i els conservadors van fer campanya pel ‘doble no’. El resultat fou clarament favorable, tant a la primera pregunta (74.3%) com a la segona (63.5%) amb una participació del 60.4%. Aquest cop sí que va tirar endavant la iniciativa i, al cap de dos anys, Escòcia estrenava parlament.

En aquest referèndum la divisió territorial del país havia variat en relació amb la del 1979, ja que les demarcacions eren més petites. Destaquen, com les que van donar més suport al ‘sí’ a ambdues preguntes, les demarcacions de West Dunbartonshire, la de la ciutat de Glasgow, la de North Lanarkshire, la d’East Ayrshire, la de Falkirk i la de Clackmannanshire. D’altra banda, el ‘no’ només va guanyar, en el cas de la segona pregunta, a les illes Orkney i a Dumfries i Galloway. A més d’aquestes dues demarcacions, els Borders, les illes Shetland, i les demarcacions de Perth i Kinross i d’East Renfrewshire foren les que més suport del ‘no’ varen tenir en ambdues preguntes.

Imatge de MrPenguin20 adaptada. Llicència CC BY-SA 3.0 http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/

Imatge de MrPenguin20 adaptada.
Llicència CC BY-SA 3.0

Imatge de MrPenguin20 adaptada. Llicència CC BY-SA 3.0 http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/

Imatge de MrPenguin20 adaptada.
Llicència CC BY-SA 3.0

Així doncs, a grans trets, podem afirmar, que tradicionalment, els territoris fronterers (Scottish Borders i Dumfries i Galloway) i les illes del Nord (Shetland i Orkney) tenen un comportament electoral conservador davant la possibilitat d’autogovern d’Escòcia. En el primer cas, segurament pel fet d’estar prop d’Anglaterra i tenir llaços i relacions més intensos amb l’altra banda de la ‘frontera’. En el segon, aquest comportament pot venir per diversos motius, com el fet que hi ha un percentatge rellevant d’immigració anglesa i que es tracta d’una societat generalment més conservadora, dedicada en gran part al sector primari. D’altra banda, les zones amb una tendència a l’autogovern més favorable es concentren al voltant de les àrees metropolitanes compreses a la franja entre Glasgow i Edimburg.

A més, sembla que hi ha una tendència de les classes obreres a una posició progressista i favorable a incrementar l’autogovern escocès. Un segon grup de territoris favorables -amb una tendència menys marcada- el podríem situar a les Highlands i les Western Isles, segurament per motius més culturals, ja que són els territoris tradicionalment de parla gaèlica, on encara s’hi manté viva la llengua.

Podem esperar que els resultats del referèndum vagin força en la línia de la tendència que marquen els dos referèndums de Devolution, especialment en aquells territoris amb una tendència més marcada, ja sigui a favor o en contra, de més autogovern per Escòcia. Ara només queda esperar que, més enllà de complir-se o no aquesta tendència, es confirmi una victòria del ‘sí’.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *