escenavegant

Renunciar

Vivim un temps difícil. Un temps difícil posterior a un de benestant. La cultura del benestar, on s’ha desenvolupat tota una nova generació, està canviant. Les crisis són, com la història, periòdiques. Aquells que s’acosten al mig segle n’han viscut d’altres. La crisi global del petroli de 1973, la local crisi post-olímpica que s’inicià el 1993, i ara la que tenim a sobre. La anomenada generació Einstein, dels nascuts a partir de 1980, ha viscut fins ara en un llit de roses. És ara quan haurà de demostrar que estan suficientment preparats per aprendre el significat del verb: renunciar. Un bon amic l’anomena la generació bollicao. Perquè aquest berenar és un símbol per ells. A diferència d’aquell  pa amb xocolata on calia decidir en quin ordre es menjava o com es distribuïa. El bollicao era, o és, un brioix allargat amb xocolata d’una punta a l’altra. Per tant sempre que es mossegava n’hi havia. És com dic, un símbol d’una generació que ha crescut amb tot allò que demanava, més que no necessitava.

Aquesta generació cultural de la que parlem, en el nostre món occidental, ha disposat de tot allò que ha precisat pel seu desenvolupament: educació, alimentació, salut, afecte, lleure i, per què no, felicitat. Ara aquests i aquestes joves preparats amb carreres universitàries o estudis professionals es troben que s’han de llançar a la vida amb uns salaris baixos. Els anomenen mileuristes. Amb tot molts d’ells disposen d’automòbil o motocicleta, telèfon mòbil, ordinador portàtil, Ipod, tauleta i d’altres estris que s’han fet imprescindibles per viure en el seu món. Per ells pot arribar a ser més dolorós no disposar de connexió a Internet un vespres, que de disposar de pa per sopar. En un moment de crisi com l’actual cal que tothom, no només els joves, ha de ser capaç de renunciar. Els diners procedents del salari quan hi ha treball són cada dia més curts: la inflació, les retallades de serveis socials, sanitat, educació,… Cal prioritzar entre tot allò que ens fa feliços: la societat del benestar. El lleure sembla que pot ser la millor àrea per reduir, però… és així?

Ara moltes persones posen com a premissa per la independència de Catalunya el fet de no perdre l’actual nivell de qualitat de vida. Qualitat que en els darrers anys ha anat davallant per tothom, excepte pels més rics que ara encara ho són més. La llibertat d’un país té un preu. Històricament aquest era la sang de les persones que perdien la seva vida en la lluita bèl·lica. La nostra lluita és per definició pacífica. Per tant el preu a pagar per aconseguir-la serà diferent. En un primer moment, quan el comptador es posi a zero, les dificultats dels governants de la nau pàtria seran màximes: manca de liquiditat econòmica, boicots comercials, pressió internacional i pressió interna dels descontents amb el nou Estat,… entre d’altres. Personalment podem patir mancances: salaris endarrerits per part de funcionaris i treballadors de les empreses de capital públic, amenaces de tancament per part d’empreses de capital espanyol o europeu, un possible augment de preus degut a tot això, falta d’alguns productes alimentaris,… Tot això serà de forma temporal, com bé expliquen els bons economistes que tenim al nostre país. Els boicots no es mantenen en el temps. Però aquest temps de renúncies i problemes serà la conseqüència d’un gran salt endavant. La creació de llocs de treball que seran necessaris per la construcció del nou Estat serà una realitat al cap de poques setmanes. Penseu que cal modificar moltes coses. Des de les plaques de matrícula fins els documents de set milions i mig de persones.

Però de ben segur que tots i cadascú de nosaltres en un moment o altra d’aquest procés es veurà davant una situació o un problema on la millor solució serà la renúncia. Pensem en aquell moment que aquesta serà positiva més endavant o bé a nosaltres, o potser, a una altra persona coneguda o no.

No passa absolutament res per restar un o més caps de setmana a la llar enlloc d’anar fins la segona residència. No passa res per xerrar gaudint plegats a casa un vespre enlloc d’anar a la discoteca. No passa res per anar fins a la platja en autobús, o potser a peu. Renunciar és el verb clau per fer avançar la societat. Cal que els que tinguin més siguin capaços de renunciar a algun dels seus privilegis en favor dels més necessitats.

Escenavegant