Dietari (XV) – Una llar (cims i abismes hem passat)

No necessitem més:
Quatre parets, un sostre i una porta.
D’aquest pis n’has fet llar:
la resta és brossa d’ahir.

Està decidit:
Del llit en farem cendres.
De l’escriptori en sortirà fum.
Fem-ne esquelles de la taula:
Aviat no tindrem espai per a tanta llum.

Cims i abismes hem passat…
a l’altra banda de l’amor
tots dos
ja vivim junts.

Dietari (XII) – Totes les cançons que no he escrit

Dans le Lit, le Baiser – Henri de Toulouse-Lautrec (1892)

Cada matí, quan em llevo,
penso en totes les cançons que no he escrit.
Tot és tan fred, tot és tan fosc…
Mentre dorms, et miro i l’ofec retorna al pit.

Els carrers són tenebra:
és matí, però negra nit.
Aquí fora gela, i em planyo
pensant en tot el que no t’he dit.

Dins del vagó som morts de vida,
sorruts, esperant la sacsejada, el brogit
d’una vida més vida, més lleugera,
la d’un vers lliure que es perd en l’oblit.

Treballar i guanyar-se el pa està sobrevalorat:
Jo només vull pensar-te, escriure’t amb delit
ser amor, mer amor,
resseguint-te la bellesa amb l’anvers dels meus dits.

Perquè cada matí, quan em llevo,
penso en totes les cançons que no t’he escrit,
en tots els instants que t’he fallat,
en les vides que passaria amb tu a dins del llit.

 

L’obrer tecnificat (o la història interminable de l’assalariat modern)

Després de nou hores de feina, hora extra inclosa que mai serà pagada, l’obrer tecnificat surt de l’oficina. Obre la porta a la llibertat condicional diària i expira una bafarada silenciosa de resignació i ressentiment. Avui ningú pot tenir queixa d’ell: ho ha fet tot com els altres volien, sense demostrar ni una sola engruna de dissidència. És fosc.

Continua llegint

Mocs, febre i paracetamol

Ho notes? Torna a ser aquella força sobre el pit que t’impedeix respirar, aquella mà que et regira l’estómac i que et canvia el ritme de la sístole i la diàstole. Ara tria anar de pressa i sincopat, al ritme de la música, sempre a contratemps. Deixeu-me que deliri i que, per un cop a la vida, em posi seriós. Fa moltes hores que estic tancat a casa. I en aquest estat sóc capaç de tot: us juro que aquest cop no m’esquilaré, encara que ho mereixi. Fins i tot, que ho necessiti. Continua llegint

A les 17:17 (una oració)

Com qui no vol la cosa, el quisso atalaia el plataner enmig de la plaça, enfila cap a ell amb pas decidit, l’ensuma, aixeca la pota i deixa anar la pixarada del segle, una d’aquelles d’estrènyer la bufeta fins que l’esfínter comença a resistir-se i amenaça de muntar la seva pròpia revolució, contra l’opressió del sistema nerviós (en connivència amb el sistema muscular, és clar). En aquest precís moment, el globus d’en Jaumet rebenta i ell, tot seguit, esclata en plors desconsolats. Ara qui repararà la pèrdua irreparable del seu Doraemon d’heli i plàstic acabat de comprar? Continua llegint

Dietari (X) – Totes les cançons em recorden a tu

enric-rodon-dietari

Maurice Denis – Taches de soleil sur la terrace

Entre tants colors,
entre tantes formes indesxifrables
en les pantanoses aigües de la memòria
només s’hi reflecteix una única certesa:
Totes les cançons em recorden a tu.

Siguin quins siguin
els acords
els ritmes
(tic tac tic toc tac tic)

. — / .-. . -.-. — .-. -.. . -. / .- / – ..- .-.-.

els timbres
(ring rang ring rong rang ring) 

 

les paraules emprades
ĉiuj kantoj rakontas al mi vi
Hemû stranên min bîne bîra we
Բոլոր երգերը ինձ հիշեցնում ձեզ
все песни напоминают мне о вас
सब गीत मुझे आप की याद आती है
جميع الأغاني يذكرني منكم

les harmonies
els silencis
el silenci
elsilenci
(                                                                                                                                               )
els desacords
[sí…]
(no!)

Totes les cançons em recorden a tu
. — / .-. . -.-. — .-. -.. . -. / .- / – ..- .-.-.

Dietari (IX) – Fer cançons és un acte d’amor

Fer cançons és un acte d’amor.
És endreçar l’habitació de les joguines
on feia anys que no entraves per por
de trencar el silenci.

i quan obres la porta, veus que tot continua igual:
les mateixes peces trencades,
els mateixos puzles que encara esperen ser muntats,
l’olor de mercromina a les ferides
i la ràbia continguda del maltractament a classe.

Llavors t’agenolles i tornes a ser aquell nap-buf,
cap-de-cassola, de riure sincer i de sorpresa per mirada,
per tornar a jugar dins del teu món:
l’únic lloc on et sinceres
i on et sents segur.

Fer cançons és un acte d’amor
a tot el que estimes i a tot el que odies,
pretèrit, actual i perpetu,
mentre et cau una llàgrima
de la qual no pots dilucidar-ne
ni la pena, ni l’alegria ni la nostàlgia.

Dietari (VIII) – És perquè no tinc res que ho vull tot

I et preguntaràs
“Què fas aquí, Enric?
Per què t’encadenes a una cadira
quan tens tot un món que demana ser escrit
ser viscut,
que s’esmuny d’entre els teus dits
-dits que imploren nuar-se de nou amb els de la Tina-
per veure-ho tot,
per sentir-ho tot,
per viure-ho tot
i després morir, per tornar a viure?”.

El visc.

El visc a la manera de la gent senzilla,
mentre segueixo el destí del que ha nascut humil.
Sóc presoner d’aquest amarg designi. Ho reconec.

Però no em planyis. Si et plau, no ho facis.
És el que ens ha tocat viure
amb tot l’honor i amb el cap ben alt.

No em planyis, perquè és quan no tens res que ho vols tot
i és quan no tens res que no tens res a perdre.
Perquè qui ho té tot no sap què té.

I jo, que no tinc res, o quasi res,
me n’adono així de la meva fortuna i del meu privilegi de base:
és perquè no tinc res que ho vull tot.

Dietari (VII) – Només tinc això

Jo només tinc això:
un sol que brilla
en una alba constant,
on l’escalfor sobre la pell nua és tan dolça
com quan ets a casa
com quan et sents a casa
i saps que no necessites més.

Jo només tinc això,
uns ulls que brillen
a la llum d’un sol d’agost
en el reflex de les aigües en calma
mentre la quitxalla xipoteja
i no pensa en res més.

A hores d’ara ja sabràs
que només tinc això,
el síncope del teu jazz,
a cada pas que fas,
centímetre a centímetre, sobre la meva pell
mentre l’instint et diu que “sí, que és ell”.

Només tinc això
i crec que tinc tant que no ho mereixo.
Només tinc això
i crec que ja en tinc massa.

Dietari (VI) – És ridícul enyorar-te tant

A la noia de les terres altes

És ridícul enyorar-te tant.
Només fa un dia,
vint-i-dues hores
i trenta-vuit minuts
que vas tornar al teu petit país,
però a mi em sembla
que fa un any
vint-i-dos mesos
i trenta-vuit setmanes
que vas regalar-me l’últim somriure
abans de pujar les escales de l’autobús.

I en aquest interludi
només escolto un lleuger tic-tac,
el del compte enrere,
la sístole i diàstole de l’espera
fins a tornar-te a veure.

Ara compto les hores,
els minuts
(i negaré a qualsevol que em llegeixi
que també compto els segons)
que falten
perquè baixis les escales de l’autobús
i em regalis un somriure.

En falten massa.
Em faltes massa.
Sí. És ridícul enyorar-te tant.

Dietari (V) – Marxen massa d’hora

A tots els que marxen i no haurien de marxar mai.

Impertèrrits,
els farsants es queden
encara que ningú els vulgui,
enganxats a la mamella,
amb pretensió
fent veure que saben
quan no tenen ni idea de res,
opinant sobre el que fan veure que saben
quan no tenen ni idea de res.
Valents idiotes.

Mentrestant,
els bons marxen massa d’hora,
capcots i decebuts,
amb la prudència del savi
que ha comprès que no sap més
que allò que ha pogut comprendre.
Marxen sense haver opinat massa,
perquè ja tenien prou feina intentant dilucidar
entre tant soroll,
entre tanta merda,
buscant el camí que duu a la veritat
o al sentit de les coses
amb la humilitat del qui sap que hauria de saber més.

Que la terra us sigui lleu
i el record, impertorbable.

Dietari (IV) – Tenir cura

Després d’uns dies moguts,
de perdre’m per camins on qualsevol mortal voldria perdre’s,
m’he trobat.

I per aquest trajecte
he passat del blau al verd,
del mode menor al major,
dels ulls clucs a les pupil·les dilatades,
dels braços creuats a l’abraçada oberta.
Del jo al nosaltres.

Ara que he vist la llum, somric.
Després de molt temps, torno a somriure,
amb la sinceritat del nen que vaig ser i que no deixaré de ser mai,
perquè m’he topat de cara amb l’obvietat
que havia entestat a negar-me a cada instant
sota les premisses de l’excés de sucre i de la solitud de l’individu modern.

Ara que he vist la llum,
he entès que viure és tenir cura d’allò que estimes
i prendre partit d’allò que consideres injust.

Dietari (III) – Records de diumenge

Aprofito aquesta calma de diumenge
per desterrar-me a la terra dels records,
on els nens juguen i fan fressa
sobre els fossars dels nostres morts.

Camino entre els herbassars d’ortigues
per tornar a sentir sobre la pell
el dolor plaent de les velles ferides:
insígnies que la vida atorga als petits quan ens anem fent vells.

Bufa aire agarbinat en aquesta parcel·la estreta i minsa,
fronterera de l’enyor i la complanta,
on la llàgrima s’aguanta amb pinça
i la nostàlgia és fèrria governanta.

Ara pensaràs que estic perdut,
que no trobo la sortida
que aquest jardí només té flor de nostàlgia i solitud…
Però no t’enganyis, tot això és set de vida.

(I penso gaudir tot el que em queda per sentir i fer sentir.)

 

[Dietari (II) – Una mort és una mort]
[Dietari (I) – Imprevist]

 

Dietari (II) – Una mort és una mort

Una mort és una mort,
vingui d’on vingui,
es digui com es digui,
sagni d’on sagni,
reposi on reposi:
Una mort continua sent una mort.

I per molt que ens entestem a classificar-nos
per classe
per ètnia
per ubicació geogràfica
per poder adquisitiu
per ideologia
per condició
pel que sigui
una mort continua sent una mort,

perquè una vida és una vida,
i ho val tot,
vingui d’on vingui,
es digui com es digui,
sagni d’on sagni
i visqui com visqui:
Una vida continua sent una vida.

[Dietari (I) – Imprevist]

Dietari (I) – Imprevist

El món girava constant,
a la velocitat de les guerres programades,
dels morts que no importen a ningú,
de les notícies que no són notícia,
de l’estupidesa dels productes “premium”
i del pas del “runner” que passava pel meu costat.

El món girava constant,
al ritme dels qui, com jo,
caminen cap-cots
buscant-se problemes per avorriment,
perdent-se pels camins de la solitud
i de la letargia de la rutina.

El món girava constant,
fins que vaig girar la cantonada a cuita-corrents,
fent tard com sempre,
excusant-me com mai,
per haver-me perdut pels carrers de la meva ciutat
i pels racons de la meva vida.

El món girava constant
fins que va deixar de fer-ho, d’imprevist,
fins que vam parlar
i et vas riure de mi
i ens vam riure de nosaltres
i de la gent que passejava amb posat seriós buscant la bellesa entre Gauguins i Matisses.
I del món, sobretot, ens vam riure del món.

El món va aturar-se, de cop,
mentre trobàvem la bellesa contemplant una paret nua
i jo entenia que ets d’allà on estimes,
d’on has decidit perdre’t perquè ho podràs trobar tot.

Poema a una desconeguda (en dues parts)

Anotació

De u al set (Dau al set, estimat Brossa)
T’ho diré de primeres:
Perquè no sóc home de segones,
(Tot i que creguis que la meva dimensió és la tercera!):
Ara sento que, de paret, n’estic trencant la quarta
per arribar, al ritme beethovenià de la cinquena
a l’avantsala de tot plegat, a la frase sisena
per arribar a preguntar-te… Tocaves un do setena?

Acord sobre l’octava
De cor, no hi estic d’acord:
se li pot treure molt més suc al record d’un Sol acord.
O potser a un La sol.
Sí. Acordem-ho cordialment amb l’acordionista,
que no ho faci a contracor, que ho executi amb el talent que el destí li Do.
Re, fàcil: Nuem el pacte amb llaç, corda i cordura
perquè de Mi no surti el caradura que,
amb cara de corder misericordi,
sigui l’incordi que Fa ennuvolar el Sol.

(Ai Las! I Si…)

Els diaris madrilenys maltracten el català

Imatge

Aquesta és la conclusió de l’estudi Mèdia.cat “L’actualitat de la llengua catalana a les portades de la premsa madrilenya (2011–14)”.

Recentment, el portal d’anàlisi crític dels mitjans Mèdia.cat, en col·laboració amb el Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació Catalunya, van publicar-me un estudi sobre el tractament mediàtic de la llengua catalana a les portades dels diaris editats a Madrid.

L’anàlisi abarca des del novembre del 2011 fins al 30 d’agost de 2014, i té com objectiu mesurar alguns paràmetres de l’enfocament i el punt de vista de la premsa espanyola sobre aquesta qüestió. Això implica que analitza, entre d’altres coses, com s’ha enfocat la proposta i implementació de la LOMCE (o Llei Wert).

En total, es van analitzar un total de 4.036 portades. I alguns dels resultats són sorprenents. Per exemple, es conclou que només un 2,4% del total de portades recullen algun tipus d’informació sobre la llengua catalana. Però quan ho fan, la majoria de cops (un 60%), ho fan des d’una perspectiva negativa.

També sobta que el 90% de les portades fan referència a Catalunya i només un 1% al País Valencià. O que gairebé 9 de cada 10 notícies en portada s’enfoquin des d’un punt de vista polític (66%) o judicial (22%).

Si voleu accedir a l’estudi complet, el podreu trobar seguint aquest enllaç. Hi trobareu gràfiques i dades més concretes.

L’actualitat de la llengua catalana a les portades de la premsa madrilenya (2011 – 2014). Mèdia.cat