L'espiral del silenci

Tot allò que Aristòtil no va preveure

Xais, xats (Els xuts fagociten xats)

0

els xuts fagociten xats
al tren,
a la feina,
en audiència amb l’Il·lm. Sr. Roca i
llisquen el dit pel vidre.
La merda s’hi amaga darrera
i se l’empassen sense filtre,
remugant com xais.
Però els xots diuen que piulen.

L’abraçada de l’ós,
la tos del tuberculós:
camps inundats amb l’esput immediat i
sembra amb bilis i vòmit.
Aquí, els camps són erms i el paisatge, àrid.
Ja només sobreviuen els qui tenen més estómac
o el pap més ple.

Oblidem-nos de Sinera, de Santanyí,
dels paisatges cultivats.
La gent ja no et saluda pel carrer, Mahalta,
ni pel carrer ni per enlloc.
En Ferrater ho deia:
“a cada arbre
que ens cobreix d’ombra espessa, tenim fred,
i anem de fred en fred, sense pensar-hi”.

Aquí no es pensa. Es drena.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dietari (XVI) – Educats amb la falange

0

Vas aixecar la mirada
i vas veure aquell posat imperatiu
 just davant teu.
Ell aixecava la mà,
deixant entreveure el puny de la camisa blava.

Amb un moviment sostingut
balancejava el seu dit índex a l’aire,
mostrant-te la falange,
torsionant-se a banda i banda
com una ballarina de can can
amb complexe de metrònom a màxima potència.

Llavors, com un tro
et van cridar: NO.
Està prohibit.
No ho pots fer.

I tu no feies res més que no fer res.
(Que ja és fer alguna cosa).

Dietari (XII) – Totes les cançons que no he escrit

0
Dans le Lit, le Baiser – Henri de Toulouse-Lautrec (1892)

Cada matí, quan em llevo,
penso en totes les cançons que no he escrit.
Tot és tan fred, tot és tan fosc…
Mentre dorms, et miro i l’ofec retorna al pit.

Els carrers són tenebra:
és matí, però negra nit.
Aquí fora gela, i em planyo
pensant en tot el que no t’he dit.

Dins del vagó som morts de vida,
sorruts, esperant la sacsejada, el brogit
d’una vida més vida, més lleugera,
la d’un vers lliure que es perd en l’oblit.

Treballar i guanyar-se el pa està sobrevalorat:
Jo només vull pensar-te, escriure’t amb delit
ser amor, mer amor,
resseguint-te la bellesa amb l’anvers dels meus dits.

Perquè cada matí, quan em llevo,
penso en totes les cançons que no t’he escrit,
en tots els instants que t’he fallat,
en les vides que passaria amb tu a dins del llit.

 

L’obrer tecnificat (o la història interminable de l’assalariat modern)

2

Després de nou hores de feina, hora extra inclosa que mai serà pagada, l’obrer tecnificat surt de l’oficina. Obre la porta a la llibertat condicional diària i expira una bafarada silenciosa de resignació i ressentiment. Avui ningú pot tenir queixa d’ell: ho ha fet tot com els altres volien, sense demostrar ni una sola engruna de dissidència. És fosc.

(més…)

Mocs, febre i paracetamol

0

Ho notes? Torna a ser aquella força sobre el pit que t’impedeix respirar, aquella mà que et regira l’estómac i que et canvia el ritme de la sístole i la diàstole. Ara tria anar de pressa i sincopat, al ritme de la música, sempre a contratemps. Deixeu-me que deliri i que, per un cop a la vida, em posi seriós. Fa moltes hores que estic tancat a casa. I en aquest estat sóc capaç de tot: us juro que aquest cop no m’esquilaré, encara que ho mereixi. Fins i tot, que ho necessiti. (més…)

A les 17:17 (una oració)

0

Com qui no vol la cosa, el quisso atalaia el plataner enmig de la plaça, enfila cap a ell amb pas decidit, l’ensuma, aixeca la pota i deixa anar la pixarada del segle, una d’aquelles d’estrènyer la bufeta fins que l’esfínter comença a resistir-se i amenaça de muntar la seva pròpia revolució, contra l’opressió del sistema nerviós (en connivència amb el sistema muscular, és clar). En aquest precís moment, el globus d’en Jaumet rebenta i ell, tot seguit, esclata en plors desconsolats. Ara qui repararà la pèrdua irreparable del seu Doraemon d’heli i plàstic acabat de comprar? (més…)

Dietari (X) – Totes les cançons em recorden a tu

0
Publicat el 16 de juny de 2016
enric-rodon-dietari
Maurice Denis – Taches de soleil sur la terrace

Entre tants colors,
entre tantes formes indesxifrables
en les pantanoses aigües de la memòria
només s’hi reflecteix una única certesa:
Totes les cançons em recorden a tu.

Siguin quins siguin
els acords
els ritmes
(tic tac tic toc tac tic)

. — / .-. . -.-. — .-. -.. . -. / .- / – ..- .-.-.

els timbres
(ring rang ring rong rang ring) 

 

les paraules emprades
ĉiuj kantoj rakontas al mi vi
Hemû stranên min bîne bîra we
Բոլոր երգերը ինձ հիշեցնում ձեզ
все песни напоминают мне о вас
सब गीत मुझे आप की याद आती है
جميع الأغاني يذكرني منكم

les harmonies
els silencis
el silenci
elsilenci
(                                                                                                                                               )
els desacords
[sí…]
(no!)

Totes les cançons em recorden a tu
. — / .-. . -.-. — .-. -.. . -. / .- / – ..- .-.-.

Dietari (IX) – Fer cançons és un acte d’amor

0
Publicat el 7 de juny de 2016

Fer cançons és un acte d’amor.
És endreçar l’habitació de les joguines
on feia anys que no entraves per por
de trencar el silenci.

i quan obres la porta, veus que tot continua igual:
les mateixes peces trencades,
els mateixos puzles que encara esperen ser muntats,
l’olor de mercromina a les ferides
i la ràbia continguda del maltractament a classe.

Llavors t’agenolles i tornes a ser aquell nap-buf,
cap-de-cassola, de riure sincer i de sorpresa per mirada,
per tornar a jugar dins del teu món:
l’únic lloc on et sinceres
i on et sents segur.

Fer cançons és un acte d’amor
a tot el que estimes i a tot el que odies,
pretèrit, actual i perpetu,
mentre et cau una llàgrima
de la qual no pots dilucidar-ne
ni la pena, ni l’alegria ni la nostàlgia.

Dietari (VIII) – És perquè no tinc res que ho vull tot

0
Publicat el 11 d'abril de 2016

I et preguntaràs
“Què fas aquí, Enric?
Per què t’encadenes a una cadira
quan tens tot un món que demana ser escrit
ser viscut,
que s’esmuny d’entre els teus dits
-dits que imploren nuar-se de nou amb els de la Tina-
per veure-ho tot,
per sentir-ho tot,
per viure-ho tot
i després morir, per tornar a viure?”.

El visc.

El visc a la manera de la gent senzilla,
mentre segueixo el destí del que ha nascut humil.
Sóc presoner d’aquest amarg designi. Ho reconec.

Però no em planyis. Si et plau, no ho facis.
És el que ens ha tocat viure
amb tot l’honor i amb el cap ben alt.

No em planyis, perquè és quan no tens res que ho vols tot
i és quan no tens res que no tens res a perdre.
Perquè qui ho té tot no sap què té.

I jo, que no tinc res, o quasi res,
me n’adono així de la meva fortuna i del meu privilegi de base:
és perquè no tinc res que ho vull tot.

Dietari (VII) – Només tinc això

0

Jo només tinc això:
un sol que brilla
en una alba constant,
on l’escalfor sobre la pell nua és tan dolça
com quan ets a casa
com quan et sents a casa
i saps que no necessites més.

Jo només tinc això,
uns ulls que brillen
a la llum d’un sol d’agost
en el reflex de les aigües en calma
mentre la quitxalla xipoteja
i no pensa en res més.

A hores d’ara ja sabràs
que només tinc això,
el síncope del teu jazz,
a cada pas que fas,
centímetre a centímetre, sobre la meva pell
mentre l’instint et diu que “sí, que és ell”.

Només tinc això
i crec que tinc tant que no ho mereixo.
Només tinc això
i crec que ja en tinc massa.

Dietari (VI) – És ridícul enyorar-te tant

0
A la noia de les terres altes

És ridícul enyorar-te tant.
Només fa un dia,
vint-i-dues hores
i trenta-vuit minuts
que vas tornar al teu petit país,
però a mi em sembla
que fa un any
vint-i-dos mesos
i trenta-vuit setmanes
que vas regalar-me l’últim somriure
abans de pujar les escales de l’autobús.

I en aquest interludi
només escolto un lleuger tic-tac,
el del compte enrere,
la sístole i diàstole de l’espera
fins a tornar-te a veure.

Ara compto les hores,
els minuts
(i negaré a qualsevol que em llegeixi
que també compto els segons)
que falten
perquè baixis les escales de l’autobús
i em regalis un somriure.

En falten massa.
Em faltes massa.
Sí. És ridícul enyorar-te tant.