EL LLAMP

ASSUMIRÀS
LA VEU D’UN POBLE

Assumiràs
la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i
seràs, per sempre, poble,
i partiràs, i
esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et
seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs
set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs
tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs
despert
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit
per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del
teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva
i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home
assumint la pena
del seu poble, i és un
silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de
fer-te el nus a la corbata:
seràs un poble,
caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions
amunt,
una enaltida condició.

No tot
serà, però, silenci.
Car diràs la paraula
justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la
teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs
honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna
posteritat,
com no sia la del teu poble.
Potser et maten o
potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són
banalitats.
Allò que val és la consciència
de
no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has
escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines
decididament.

Vicent
Andrés Estellés