EL LLAMP

Dedico
aquest apunt a Nació
Digital, que m’ha
convidat a la Jornada
Sobre Premsa Digital

D’un
mateix partit!

Constato
amb sorpresa i, perquè no dir-ho, amb l’emoció per la
novetat que suposa respecte del «modus operandi»
del Dinou que s’ha instal·lat suara a Internet de la mà
del classicisme partidari, un fet extraordinari. Poc que es tracta de
fer el «diari» del partit, la cosa va molt més
enllà, i no n’he trobat referents antics ni contemporanis, ni
en paper ni a la Xarxa.

Al segle XIX es féu
normal l’aparició de publicacions —butlletins—
de partit, Quan apareixia un nou partit, abans de preocupar-se de
captar militància, el (o els) fundador dedicava l’esforç
a fer el «diari» de la nova organització; un
partit sense afiliats, mira, ja s’hi apuntaran, però un partit
sense premsa no era un partit.

Poc que entraré
ara a judicar l’encert o no d’aquesta convicció adoratriu del
paper imprès que professaven els nostres descreguts i
republicans besavis, però sí he copsat que la facilitat
d’edició i de publicació que ens ofereix avui Internet
fa que els partits polítics del segle XXI actuïn de la
mateixa manera que els del segle XIX.

Els estats majors dels
partits, després d’uns anys dubtant i, fins i tot, rebutjant
d’afegir-se a la «moda» de fer premsa digital —moda en
la qual les petites organitzacions, molt menys encarcarades, s’hi
trobaven com peix a l’aigua—, de sobte han iniciat una cursa força
esbojarrada per a recuperar el terreny perdut, i en aquesta carrera
han llençat tota mena de ganxos i d’hams hostils per
apropiar-se de les publicacions digitals independents amb cert
prestigi.

Avui un polític
que es projecti al futur ha de tenir bloc, videobloc, i tota la
rastellera de serveis adlàters a les possibilitats ofertes per
la tecnologia digital. Aquests polítics, carregats de la feina
que en podríem dir «clàssica»: la pròpia
de les estructures del partit, dels càrrecs públics,
d’anar al mercat i fer-se la foto amb la peixatera o amb un infant
amb els bolquers mullats, de fer-se escriure un llibre de «memòries»
als quaranta-cinc anys, etc., els pobrissons ara han de tenir a sou i
només al seu servei, un parell d’experts informàtics i
els «negres» escrivents suficients per atendre tota la
literatura amb què fornir el complex «aparell»
digital.

L’esforç, la
despesa d’energia personal i de recursos del partit, és
notable i pocs són els que ho poden aguantar, tret dels
intensos períodes que van des del moment immediatament
anterior a l’immediatament posterior de les diferents convocatòries
electorals. Pocs són els privilegiats que mantenen el tipus, i
he de reconèixer que aquests s’han guanyat a pols figurar a
les llistes de més llegits, millor dit, de més visitats
que no és ben bé el mateix.

La «moda»
que és a punt d’inaugurar un partit nostrat, el partit viu més
antic, arrelat amb força a la seua història de més
de setanta-cinc anys —encara que no fa gaire hagi perdut algunes de
les seues sigles més significatives— és que és
a punt, molt a punt, d’aparèixer al món de la premsa
digital partidària amb un nou i increïble «format»:
tinc notícia de la imminent presentació de, pel cap
baix, tres diaris digitals impulsats per altres tants grups, més
o menys barallats, del mateix partit.

Esquerra (abans ERC)
passarà d’un moment a l’altre al Llibre del Rècords per
ser el primer partit polític al món que, a més a
més del diari digital «oficial», en tindrà
un per a cadascuna de les enfrontades fraccions que es presenten als
càrrecs en joc al seu proper congrés. Aquest múltiple
esforç per a tenir la pròpia tribuna sectorial, passarà
a millor vida com els blocs d’aquells polítics cansats? O,
per, contra, serà l’anunci lluminós del naixement de
tres nous estels al firmament de la política casolana?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!