EL LLAMP

L’exacte
vaticini d’en Ramonet

Del
patriota Jaume Ramonet Miret, enginyer i inventor —malauradament
traspassat fa massa anys— us en
parlava, de passada, al meu apunt del dimarts 1r d’abril. Us deia que
no n’havia trobat ni rastre a Internet i que havia perdut un treball
seu dedicat. Pel que fa a Internet hi he localitzat —Internet és
una joia, sobretot als EUA perquè allà tot el que és
pagat amb diner públic, és públic i de lliure
accés, a l’inrevés de casa nostra— una patent seua
del 1965 d’un «bressol multiús transformable»
(vegeu-ne els dibuixos i l’explicació pitjant a l’arxiu adjunt
al peu; no us estranyi el nom «Jaime» per Jaume atès
que al 1965 no podíem tenir el nom inscrit en català
als documents de dependents d’Espanya).

Sobre
el treball —no és el que cerco— n’he trobat un altre, una
conferència seua del 1977. Us he copiat davall el capítol
en què parla de l’aigua (l’anterior és sobre
l’agricultura i el posterior és sobre l’energia). La
il·lustració de l’esquerra reprodueix la dedicatòria
que m’estampà al llibret que s’autoedità el mateix
Ramonet i que conté tota la conferència (amb una nota
mecanoscrita que també podeu veure donant-se de baixa d’ERC).
Us adonareu que en Ramonet, fa trenta-un anys, va predir el col·lapse
de la societat catalana a causa de no haver resolt ni assegurat el
subministrament d’aigua.

Algunes
de les «solucions» de què parlen ara determinats
polítics ja les havia fixat en Jaume Ramonet al 1977; però
és clar, d’un país que prefereix seguir a falsos
profetes estrangers abans que als vers de casa, d’un país que
prima la cobdícia
d’uns pocs tot jugant-se la nostra existència,
la pervivència de Catalunya; d’un país que té un
«president»
mut que sembla que amb ell no vagi la cosa, i uns
polítics que es preocupen més de l’autoafalac,
d’uns polítics així es pot esperar qualsevulla
atzagaiada
abans que no ens diguin la veritat: que són uns perfectes sacs
d’inutilitat i pagats al seu pes en or!

L’AIGUA*

L’aigua és una
veritable espasa de Dàmocles que té avui Catalunya
damunt seu; aigua ho és tot; fins i tot ho som nosaltres,
físicament parlant: el 70 per cent del pes del nostre cos.
Sense aigua no és possible la vida; sense aigua o amb poca
aigua es reduirà la vida fins a extingir-se; l’aigua és
un element de la Naturalesa de consum progressiu a escala geomètrica;
fixeu-vos-hi bé: a escala geomètrica. Els nostres avis
vivien amb un consum per persona de l’ordre dels 100 litres d’aigua
per jornada; avui nosaltres hem sobrepassat amb escreix el consum de
7.000 litres d’aigua per persona i dia. El salt produït en el
consum d’aigua en poc més d’una centúria és el
de la multiplicació per deu sobre la unitat inicial de
referència; i si això és quelcom de per si
important, no oblidem que el procés és geomètric.
Sense voler-vos avorrir amb xifres, que sempre resulten fredes i
potser pesades, sí que vos prego em permeteu detallar-vos-en
mitja dotzena; a fi de donar consciència de la importància
de la problemàtica de l’aigua al nostre país:

• Un quilo de blat té
  una equivalència de evotranspiració producció
  de 500 a 1.

• Un quilo de carn de
  vedella; quan la vedella és portada a l’escorxador, als dos
  anys de néixer aproximadament, amb un pes enrassat de 350
  kilos una per altra, ha consumit una mitja diària de quinze
  quilos d’alfals i ha begut uns 45 litres d’aigua. Com l’alfals té
  una equivalència d’evotranspiració producció de
  800 a 1, en resulta que 15 quilos d’alfals al dia equivalen a 12.000
  litres d’aigua diaris. Amb dos anys d’engreix, es dedueix fàcilment
  que cada quilo de carn ha precisat de 25.000 litres d’aigua per
  produir-se.

Fins ací sols
dues insignificants dades, relacionades amb l’agricultura, ja que si
entrem a la indústria les xifres són de follia, per
exemple:

• Tres refineries
  petrolíferes a l’entorn de la ciutat d’Hamburg consumeixen
  més aigua que tota la ciutat de 1.800.000 habitants, serveis
  inclosos.

• Una tona de productes
  químics no escollits, sinó amitjanats, precisa de
  77.000 litres d’aigua.

• Una tona de paper,
  d’aquest paper, per exemple, que tots tenim a l’abast, precisa de
  600.000 litres d’aigua. Però una tona de la fibra «Rayon»
  precisa de 1.200.000 litres d’aigua. No ens posem ja en la producció
  de goma, tints, etc.

Si algú està
temptat a posar en dubte o en tela de judici, tot pensant «ja
serà menys» això que acabo d’exposar, el remeto a
la lliçó magistral d’inauguració del curs
1963-1964 donada a la Universitat de València pel catedràtic
de Ciències de dita universitat, en Josep Beltran Martínez,
amb el títol «El Agua, Problema de Nuestro Tiempo»
i que ací tinc a la vostra disposició.

Espero i desitjo que
tots hagem comprès que el camp de la recerca científica
i tecnològica a l’entorn de la problemàtica de l’aigua
és de cabdal importància: amb insuficiència
d’aigua haurem de frenar la nostra evolució industrial, i per
tant econòmica, social, política, i inclús
nacional; que ningú cregui que això és un
assumpte llunyà, ja que en realitat està a la volta de
la cantonada; com a dada, us diré que el nivell freàtic
regional del pla del Llobregat en trenta anys ha baixat de flor de
terra, o sia de pous artesians, a seixanta metres de profunditat,
tocant-se ja en tal horitzó el sòl impermeable de les
argiles. Arribat a aquest punt em crec obligat a aclarir, per tal
d’evitar confusionismes, que ningú no entengui les meves
paraules com de suport a un projecte més o menys conegut i
artificiosament conflictiu, d’unes mastodòntiques obres
d’infraestructura que al dir dels més interessats, és
la solució dels problemes de l’aigua de Barcelona i el seu
interland industrial; parlo exclusivament de la recerca
científica i tecnològica i no pas de projectes d’obres,
ja que aquest i aquestes, precisen d’uns molt més extensos
estudis, econòmics, polítics, militars, socials,
comarcals, morals, etc., atès que no sols afecten uns i altres
grups de pressió, sinó que afecten la totalitat del
país, inclosa la seva defensa en cas de guerra o invasió;
per tant són d’estudi i legislació com a mínim
parlamentària i, paral·lelament dels professionals de
l’estratègia militar.

Seguint el fil de la
qüestió, hem dit que els catalans haurem de frenar
l’evolució del nostre país per manca d’aigua, però
és que ja hi ha indústries que han iniciat la seva
emigració industrial fora de Barcelona. Existeixen avui
polígons industrials del nostre interland que veuen
frenada la seva expansió, davant la impossibilitat d’augmentar
a escala geomètrica —no
oblidem que el procés d’augment de consum és geomètric—
les disponibilitats d’aigua.

Per tot l’exposat
comprendreu que és impossible enumerar al detall tot el que
enclou la recerca quant a l’aigua; a títol, doncs, sols
enunciatiu, que no pas limitador, en citaré uns quants: per
exemple, el de l’aprofitament i control pluviomètric; el
reciclatge de l’aigua; la conservació del territori quant a
conductor i contenidor de l’aigua; la regularització dels
cursos superficials; la vigilància de la degradació; el
decantament, filtració, depuració de cabals provinents
d’usos industrials i urbans; la investigació
geològica-hidrològica amb la confecció total i
acurada del mapa hidrològic degudament comprovat i contrastat,
per mitjà de sondeigs geofísics i mecànics que
permetin situar al llarg i l’ample del nostre país no sols el
coneixement de l’existència de cabals subterranis, sinó
també de zones de recàrrega artificial i embassament de
mantells captius; la pròpia creació artificial de tals
mantells i embassaments aplicant els drenatges naturals i forçats;
la condensació de la humitat nocturna; la dessalinització
de l’aigua del mar; la incidència dels embassaments en la
provocació de terratrèmols i corriments geològics;
la conveniència de frens, dics i retencions d’escalonament
calculat en els cursos d’aigua vers la mar a fi d’ajudar a una major
percolació subterrània i per tant a l’enriquiment de
les deus i mantells aqüífers del nostre subsòl i a
l’ensems com a defensa a l’erosió dels mantells i terres de
cultiu.

Són tots
treballs de recerca científica i tecnològica que s’han
de portar a terme si volem reeixir en el nostre futur en tant que
poble. Aquí sí que no hi val res ésser ric o
pobre, burgès o proletari, capitalista o treballador,
industrial o agricultor, de dreta o d’esquerra, botifler o patriota.
Quan les nostres possibilitats de progressió geomètrica
de consum d’aigua quedin frenades, quedarà també
frenada la vida a Catalunya.

L’aigua és un
tresor nacional de propietat de tothom; qui la malmet o la degrada,
comet un crim contra la pàtria; en aquest aspecte ja no parlo
de distribució de riquesa, de socialització o cosa per
l’estil, sinó de pura i simplement de nacionalització
de l’aigua en qualsevol dels seus estats, situacions, orígens,
etc.

Queda molt i molt per
dir del que la recerca científica i tecnològica ha de
fer «per Catalunya» en relació a l’aigua, el temps
no ens ho permet. Em sentiré satisfet si n’he pogut donar una
petita idea que permeti tenir consciència de la necessitat
d’aprofundir més i més en la temàtica.

Als homes de la recerca
científica i tecnològica els queda la tasca d’obrir
horitzons d’esperança «per Catalunya».

Bé, continuem (i
perdoneu si us resulto carregós, si us sembla ho deixem). Què
fem?

A cada nova
problemàtica analitzada, anem pujant més i més
en l’escala d’importància o incidència que té el
que anem analitzant; si l’agricultura és important, com crec
que haureu entès, més ho és l’aigua, però
encara més ho és, em sembla a mi, la tercera i última
problemàtica que anem a desgranar i que com ja ha estat
anunciada al començament, no és altra que la de les
fonts d’energia a Catalunya.

El president Carter
dels Estats Units ja insinuà, en la seva campanya electoral,
que la inflació que agarrota avui l’economia de tots els
països del món no es podria frenar mentre no es limités
el preu de l’energia Que aquest és un assumpte tan brut i no
pas perquè l’energia la produeixin productes bruts, sinó
perquè en la provocació dels estralls que al món
comporta l’encariment de l’energia, actuen agermanats. Jo diria més,
totalment siamesos per igual, el capital salvatge de les
multinacionals capitalistes i els governs dels països que es
diuen pàtries del proletariat; els primers, els capitalistes,
perquè el que no són pessetes són punyetes i
volen més guanyar avui el que puguin que demà no saben
si podran; i els segons, tant amants ells del proletariat mundial,
perquè d’aquesta manera provoquen misèria, crisi
econòmica, malestar social i polític, amb les
conseqüents aguditzacions de les problemàtiques
reivindicatives obreres les quals, amb altres intervencions
indirectes, degudament conjuntades, maniobrades i manipulades,
comportin violències, repressions, contra-violències i
contra-repressions a fi que degenerin en situacions de veritables
frustracions, desesperacions de classe, amb les quals engruixir les
files de les militàncies actives en pro de la revolució
violenta. A cada dictadura es multiplica la militància als
partits de més extrema esquerra, com es pot comprovar a tots
els països del món a la fi de cada dictadura d’extrema
dreta, precisament per l’encadenament de coincidències i
d’interessos d’uns i d’altres.

És avui ja una
de les especulacions més generalitzades en els cercles
econòmico-científics al servei de capitalistes i
marxistes, la que a les petites nacionalitats i als pobles de mitjana
industrialització els serà cada vegada més
difícil el sostreure’s de la dependència dels grans
estats, d’un o altre signe, davant de la impossibilitat d’atendre les
nombroses despeses que la investigació comporta. Aparentment
des de certa perspectiva, això és cert, però
crec, i ho crec fermament, perquè crec en la Democràcia
i en la Llibertat dels pobles, que si un país petit —com
he dit al començament en relació al potencial de
creativitat i d’èxits que el nostre poble té—
tot ell s’integra a la tasca de la recerca, amb consciencia de país,
habilitat, enginy, sentit d’administració simplificat i
comunitari, coordinada acció social, ganes de treballar i,
sobretot, un molt sever control de l’especulació privada, pot
molt bé reeixir aquest petit país davant dels colossos
estats. I amb més èxits, avenços, serveis a la
Humanitat, a la riquesa general del país, etc., que no pas
aquells colossos que tot ho han de tenir reglamentat i comprat amb
diners cantants i sonants, incloent-hi la subjugada iniciativa
individual que es veu impotent per desenrotllar-se entre tanta
burocràcia i tecnocràcia i, si no, feu comparació
i comprovació dels pressupostos teòricament destinats a
la recerca al nostre país i desgraneu-ne els resultats
obtinguts en relació als diners esmerçats en la
burocràcia que l’acompanya i el sosteniment d’organismes i
institucions que a l’ombra de la recerca viuen.

Jaume
Ramonet Miret

*
Capítol de
l’opuscle La recerca científica i tecnològica en el
futur de Catalunya (pàgs. 17 a 21. Edició de
l’autor, Barcelona, 1977, 32 pàgines) que és la
transcripció de la Conferència del mateix títol
del cicle «Els dilluns a l’Esquerra», pronunciada per en
Jaume Ramonet el dia 21 de gener de 1977 a la seu d’ERC a Barcelona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!