EL LLAMP

«El
TGV per Barcelona», dibuix
del meu fill Jordi
publicat
a la Directa
del 27 de juny d’enguany

Tenim
encara més de 39 hores

Començo a escriure aquest apunt quasi a les tres de la matinada de
diumenge i quan el pengi al bloc seran poc més de dos quarts de quatre i això que, entre una cosa i l’altra, deixar-lo una estona i després revisar-lo hauré trigat més de sis quarts en enllestir-lo.
Coses dels polítics: saben que mentre parlem del canvi horari
i del suposat estalvi energètic, temps que guanyen ells i que
ens fan perdre del que realment ens interessa; amb tot, una hora més
que tenim per a escampar la convocatòria de la concentració
de demà dilluns a les set de la tarda a la Plaça de
Sant Jaume de Barcelona.

En
menys de vint-i-quatre hores hi ha hagut més de cinc-centes
visites a aquest bloc d’El Llamp, penso que això és
degut al fet que la gent cercava una referència, una cara,
algú que ?trencant
l’anonimat? certifiqués
que la manifestació de demà va de veres i no és
un invent sorgit de la capsa dels trons d’un servei de
contrainformació estatal o del maquiavèl·lic
pensament del responsable d’agitació i propaganda d’un partit
polític.

Fins
que no vaig trobar qui ?amb
nom i cognom? em pogués
confirmar d’on sorgia la iniciativa del que feia hores circulava per
la xarxa i els telèfons mòbils, no vaig voler-m’hi
afegir a la crida, i això fou a la matinada d’ahir, quan
responsables del Consell
Nacional Català sí que em van reconèixer
la seua intervenció.

Vull
dir que en un començ em semblava que la convocatòria
«espontània»
de demà era promoguda per usuaris anònims farts del mal
tracte de la Renfe i Adif, de
gent emprenyada amb tota la raó per la creixent
desatenció dels organismes estatals pel que fa a la normal
circulació del principal transport públic ?el
ferrocarril? en la
conurbació més important del Regne d’Espanya; cal
recordar aquí, per si hi ha encara dubtes a l’hora de repartir
responsabilitats, que la Generalitat no deixa de ser un engranatge de
la maquinària de l’estat, més clar: la Generalitat és
estat, i en conseqüència el president de la Generalitat
és la màxima representació de l’estat a
Catalunya.

Però
el palès malestar que és, a cada dia que passa, més
estès entre la ciutadania, ha depassat el possible origen i
objectiu de la concentració de demà, que va força
més enllà de ser sols una protesta pels esvorancs i els
retards presumiblement causats per les obres de la línia
d’alta velocitat espanyola. La incompetència de què fan
ostentació els polítics que es diuen catalans ha
sollevat àmplies capes de població que fins no fa gaire
s’acontentaven en «passar»
de les eleccions i simplement s’abstenien de participar-hi.

A
més a més del sector citat, hi ha a l’antípoda
d’aquest el conjunt dels qui, militants de partit o no, són
compromesos en l’acció política pel millorament i el
progrés de la nostra societat. És en aquest altre
sector que també ha crescut, i molt, el descontentament per la
pèssima resposta que donen als greus problemes que patim per
part de les persones a les quals han fet confiança, és
a dir els electes.

La
suma en la protesta dels dos grups mencionats pot donar resultats
inesperats, imprevistos, malgrat que alguns s’espavilen
i s’apunten al que calgui i d’altres, que semblaria n’haurien de
ser els caps de brot de la iniciativa contestatària s’escuden
en l’estudi, la reflexió i la reunió. És el cas
de la Plataforma pel Dret de Decidir, que han anunciat [vegeu el comunicat annex, davall a ‘Arxius‘] que s’ho
pensaran això de protestar, però per «més
endavant»; quina
casualitat que ho hagin dit just després que s’escampés
la crida de demà… Enfront de l’actitud de veure-les venir
?o, el que fóra
pitjor, de posar fre a allò que no es controla?
n’hi ha que ho han vist clar, i s’han afegit a la manifestació
amb una altra reivindicació
prou justificada que vol evitar el gran desastre,
l’enorme forat negre que es podria produir si no aturem el desori.

La
manifestació (o concentració) de demà és
per dir ben alt i ben fort que n’estem farts de la incompetència
de tots els polítics actuals. Uns hi posaran més
l’accent en una reivindicació, d’altres en una denúncia,
els de més enllà en el robatori fiscal, etc., però
al fons de tot plegat hi ha un lloc comú: la necessitat que
els catalans, si volem persistir com a poble, com a societat avançada
i de progrés, en fi, com a nació, ens dotem dels
mecanismes precisos que facin possible la nostra existència.

És
per aquest motiu que demà cal que anem a la Plaça de
Sant Jaume amb la bandera estelada, la bandera que representa l’anhel
d’independència, de voler ser els amos del nostre destí,
i sostraure’l, definitivament, de les mans incompetents ?siguin
foranes o siguin nostrades?
en què ara es troba.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!