EL LLAMP
al servei de la nació catalana
HOLA, ESPANYA!
«Una
mena de sedant»
Portem
una temporada de l’esclat d’una nova moda revisionista: la
justificació —via
«pobrissó és malalt»— d’allò
injustificable. Em vull referir al fet inversemblant d’intentar
rentar la cara, tot «oblidant» brillants i fervoroses
trajectòries d’espanyolisme militant, a destacats botiflers
que han ocupat llocs clau en la politiqueta «catalana» i
en l’autèntica, la política espanyola.
Els
per ara —no trigarà gaire a aparèixer nous «protas»
d’aquest serial clínic— dos casos més paradigmàtics
d’aquesta estratègia de la desmemòria, del fals i
interessat «tô er mundo ê güeno y tôos
semos catalinos», tenen nom i cognom: Jordi Solé
Tura i Pasqual Maragall. Sobre el panegíric del primer espasa
redactor de la prostitució espanyola ja
en vaig parlar, avui li toca al Pasquis.
El recent guardó
obtingut per Maragall de «català de l’any»,
promogut pel mateix diari i per la TVE3 que ens volen infectar
d’espanyolisme, també serveix a la
moda justificadora. He volgut il·lustrar aquest
apunt amb la coberta del llibre Hola, Espanya! (Eduard Company
i Josep Maria Pascual, El Llamp, Barcelona, 1993) perquè els
autors demostren, amb l’acurat estudi del discurs de Maragall, la
tesi que existeix un nacionalisme espanyol a Catalunya impulsat per
catalans.
Obro el llibre per una
pàgina qualsevulla (la 64). El 1990 Maragall també
sostenia —igual que al
2008— la seua devoció
pel nacionalisme europeu: «Diguem que és una mena de
complement de l’europeisme, que és un altre ”isme”. Una mena
de supranacionalisme que jo crec que tempera una mica el
nacionalisme. Una mena de sedant. És una mica fort, si vol,
perquè es pot agafar en negatiu. Però, en fi, és
una mena de dosi de sentit comú distribuïda a tothom. És
també un nacionalisme en el sentit genèric de sentiment
de pertinença. Som 600 milions». Aquest europeisme que
és «una mena de sedant» del nacionalisme (català)
és la reformulació de l’antiga «idea» de
Maragall que Catalunya no vol la independència atesa la seua
vocació «europeista»; per a què la
independència d’Espanya si a Europa hi hem de ser com a part
d’Espanya? La referència expressa al «Som 6 milions»
de Pujol la millora Maragall amb el «Som 600 milions».
Enuncio els títols
dels cinc capítols del dit llibre —que
se subtitula «Guia per a desemmascarar el nacionalisme espanyol
de Pasqual Maragall»—
perquè vegeu de què plora la criatura: 1. El camuflatge
del barcelonisme, 2. El camuflatge de la vertebració de
l’estat, 3. El camuflatge del catalanisme, 4. El camuflatge de la
nova Espanya, i 5. El camuflatge del futur. Per a que us quedi clar,
d’una vegada per totes, de quin peu calcen Maragall i els seus
avaladors i us tragueu del damunt la publicitat enganyosa amb què
ens bombardegen els il·lusionistes de l’Espanya socialista, us
copio el darrers paràgraf del cinquè capítol
d’Hola, Espanya! (pàg.
123):
El pronòstic que
Catalunya es despertarà una vegada i una altra demanant més
intersubmissió no tindria sentit si no fos amb la finalitat
que algú estigués disposat a assumir el paper d’amo, al
qual Catalunya demanaria submissió. Aquesta funció,
estimat lector, l’ha d’assumir Espanya:
«Mai, arreu del
món, seran tan presents Barcelona i Catalunya, la nostra
llengua, cultura i tecnologia com en els anys vinents. I mai haurem
trobat, a Espanya, un ambient tan favorable, tan predisposat a
treballar amb nosaltres, a entusiasmar-se amb nosaltres. (…)
Barcelona fa avui, amb confiança i amb esperança, una
oferta solidària a tot Espanya, a tot Catalunya. Una oferta
basada en la confiança que serà ben rebuda i en
l’esperança que tenim projectes de futur comuns [Pasqual
Maragall, Per Barcelona, 1987].»
Aquesta ha estat la
«favorable» Espanya somniada per Pasqual Maragall fins fa
pocs mesos, quan els seus «amics» socialistes el van
destituir de president de la Generalitat de Dalt i, perquè
semblés que no era un càstig, filtraren a la premsa que
el pobre Maragall patia d’una malaltia mental. Amb tot, despertat de
l’amical malson, el Pasquis insisteix a persistir en voler-nos fer
més espanyols encara, ni que sigui amb el sedatiu europeisme
que ha reviscolat de la seua pretesa malalta memòria.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La coincidència de la des memòria de Jordi Solé Tura, Pasqual Maragall i Adolfo Suàrez com part dels artíficiers de la transició espanyola i considerat com a traïdors per seus respectius nacionals en el seu dia.