EL LLAMP
al servei de la nació catalana
BALL DE CANDIDATURES A ERC
Pinten
bastos
Dimarts
passat al vespre el president Heribert Barrera em comentava, en
conversa telefònica, que cada candidatura presentada a la
renovació dels càrrecs de president i secretari general
d’ERC ha de menester 507 signatures i que això era un greu
obstacle que sols superaria amb facilitat la candidatura de
Puigcercós.
Posats
a fer números, cinc candidatures per 507 signatures en fan un
total de 2.535, una quarta part exacta de la militància d’ERC.
Si suposem que totes les candidatures assoleixen les signatures
suficients i que totes es presenten a la votació —la qual
cosa no veig gens clara— el resultat seria una probable victòria
pírrica de Puigcercós, que renovaria com a secretari
general amb només el 30 per cent (o menys) de vots favorables.
No
trobo precedents, ni a fora ni a dins d’ERC, d’una situació
semblant en què es pugui dirigir un partit amb sols el 30 per
cent d’adeptes. Aquest supòsit posa en entredit no ja la
renovació d’ERC, sinó l’operativitat de la «nova»
direcció i el seu objectiu declarat de presentar candidatura a
la Presidència de la Generalitat. Aquest escenari és
evident que no és desitjable per ningú, i encara menys
per qui en principi en sortís més ben situat, perquè
els «perdedors» naturalment no haurien d’afrontar cap
compromís. Aleshores, com es pot evitar d’arribar al
previsible, per ara, cul de sac?
Només
se m’acut una variable «correctora»: que alguna, o
algunes, de les cinc candidatures anunciades i amb independència
del fet que hagin assolit el nombre de signatures suficients per a
presentar-se, «decideixin» confluir en una de sola.
Històricament parlant ja s’ha donat aquest cas en anteriors
eleccions a secretari general d’ERC. Ara mateix em ve a la memòria
quan fou escollit Hortalà (1987); en el darrer instant previ a
la votació de les tres candidatures presentades, una resultà
que era d’un «tapat» que anuncià la seua retirada
«pel bé d’ERC» i demanà el vot dels seus
partidaris per a Hortalà.
Aquell
fet pot reeditar-se una altra vegada? Penso que sí. Quan en
Joan Carretero presentà l’alternativa renovadora del
Reagrupament, l’endemà mateix aparegué Uriel Bertran
amb «la seua» Esquerra Independentista, quina casualitat.
Amb tot podria ser que la immediatesa de la presentació d’EI
fos causada per la necessitat de no perdre pistonada davant de Rcat,
però jo, fins aquell moment, tenia a Bertran per home de
Puigcercós. Ben mirat també podria ser que, si a
l’origen EI era una candidatura «tapada», sobre la marxa
hagués canviat l’objectiu; una mostra en seria el sobtat
interès del Carod, promotor d’una altra candidatura, d’avalar
l’entrada «a temps» dins d’ERC d’Hèctor López
Bofill, confés partidari d’EI.
També
hi ha una sisena candidatura no constituïda per ara com a tal,
que propugna que no es faci el congrés de juny i la dimissió
de tota l’executiva actual. Es tracta del «Col·lectiu 1
d’abril» que ha fet fins ara tres «crides» i avui
mateix com a amfitrió «convoca
a les candidatures renovadores d’Uriel Bertran, Joan Carretero i el
sector del Carod-Rovira a una reunió … el proper dissabte dia 12
d’abril al matí». En fi, els components d’aquest
col·lectiu són gent de la vella guàrdia de
Carod; si més no ho han estat fins no pas gaire, com ho havia
estat Huguet qui finalment s’ha passat a Puigcercós. De tota
manera em sembla molt simptomàtica la consideració, per
part del «Col·lectiu 1 d’abril», de la candidatura
del sector Carod com a «renovadora».
En
Carretero, i amb ell tots els quins —militants o no d’ERC— li hem
mostrat al seu moment el nostre suport adherint-nos al Reagrupament,
ho té molt difícil. Caldrà preveure totes les
jugades possibles en aquest ball de candidatures, i en aquest context
caldrà avaluar la possibilitat d’arribar a enteses amb
d’altres candidatures o, en el seu defecte, amb part o membres
destacats d’aquestes. Catalunya necessita —com l’aigua que ens
manca— el triomf d’en Joan Carretero en la propera contesa del
juny; cal posar tota la llenya al foc si volem fer «foc nou»
i positiu per al país en aquests temps d’horabaixa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Enric: Em sebla molt acurada la teva anilisi de la situació. Nomès crec necessari un parell de comentaris.
Jo soc sotasignant de les crides del Col·lectiu 1 d’abril i no m’he considerat mai de la “vella guardia” d’en Carod. Això ho podras comprovar si fas un cop d’ull al meu bloc. No obstant, tot sembla indicar, i el teus aomentaris això m’ho confirmen, que sembla existir una maniobra per arraconar a un sector molt important del partit, i això em força a inclinar-me en una determinada direcció, ni que sigui per defecte.
No entenc d’alta politica ni de maquinacions per assolir el poder. El meu terreny es la Secció Local. I des d’aquesta perspectiva el que mes por em fa es que tot aquest procès acabi en una nova fractura. Encara recordo el mal que ens va fer la segregació que va propiciar el PI.
Digue’m somniatruites, però crec que encara podem redreçar el procés per tal d’aconseguir tenir una direcció de consens que estigui al servei del partit i no a l’inreves.
Salut.
Segons els estatuts necessiten majoria absoluta de votants. Les votacions de President i de Secretari General no son en llista única sinó separades.
Que es consoliden les tendències líders i idearis. Encara queda temps per fer aliances i retirrar
candidats.
No tinguem por a perdre. Volem democràcia. Allò que en aquest congrés no s’arregli s’haurà de canviar en un altre.
Jo personalment he vist bé que en carod es retirés i veig en CARRETERO president el lideratge de dret i honorable, i no cremat