EL LLAMP

Cartell
convocant a la manifestació per
la vaga de fam de dues
lluitadores

Precedent
ignorat dels CSPC

Avui
fa trenta anys que Socors
Català, l’organització de solidaritat
amb els patriotes catalans, convocà a una manifestació
per demanar la llibertat de dues militants del PCE(i) que feia
quaranta-quatre dies eren en vaga de fam. Aquest aniversari m’ha dut
a recordar que Socors Català, fundat el juliol del 1977, fou
un precedent no partidista del que dos anys més tard serien
els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC).

Arran
de l’acció mai no reivindicada que comportà la mort de
l’industrial barceloní Bultó, foren detinguts quatre
patriotes catalans —anys
a venir se’n detindrien més acusats del mateix fet, sempre
vinculant-los a l’Epoca—.
Les mostres d’ajut a aquells
detinguts i a les seves famílies, en els entorns on eren més
coneguts, ens portà a uns joves a crear la segona organització
de solidaritat amb els patriotes catalans d’ençà que a
les primeries del segle XX es fundà La
Reixa.

Socors
Català, que així anomenàrem la nova organització
per contraposar-lo a «Socorro Rojo», naixia per vocació
solidària amb els catalans perseguits en la lluita per
l’alliberament de Catalunya, amb independència de la seua
ideologia o de la forma de lluita practicada. Des del primer moment
plantejàrem la solidaritat com a eina activa de combat, essent
la propaganda contra la repressió i contra l’opressió
un dels objectius; així des del primer moment editàrem
el butlletí que duia el mateix nom que l’organització,
i el 1978 vam publicar un calendari amb pintures i poesies de
coneguts artistes catalans per a recollir fons amb què
subvenir els necessaris ajuts. També teníem un local
llogat per a les nostres reunions i activitats.

Atès
que érem un reduït grup de joves, però actius a
les associacions de veïns i alguns militants en partits
polítics, procuràvem sempre ésser a primera
línia en la justa reclamació que esdevindria eslògan
fins a l’actualitat: «Llibertat Patriotes Catalans». Érem
a tots els actes possibles i, fins i tot, participàrem en
l’organització de la Primera Conferència
Independentista. Allà presentàrem una Ponència
on exigíem la dimissió de Martín Villa, qui tres
dies després de promulgada la Llei
d’Amnistia (el 15 d’octubre del 1977) retiraria
l’amnistia dels quatre patriotes catalans detinguts pel Cas Bultó,
i manifestàvem alhora la voluntat de donar suport a tots els
patriotes que lluitaven amb les armes a la mà; aquesta nostra
declaració creà greus controvèrsies dins
l’independentisme que durarien molt de temps.

Les
policies polítiques espanyola i francesa ens seguien de prop i
es feien càbales sobre quin partit era al nostre origen;
naturalment no ho pogueren saber mai, perquè no n’hi havia
cap. Podeu veure’n una mostra —com la nota de la Brigada Regional
de Información de la Jefatura Superior de Policia de Barcelona
arran de l’aparició del primer Butlletí de Socors
Català— adjunta davall a «arxius:». També
us hi poso adjunts del logotip de l’organització i de la
portada del butlletí núm. 3 (octubre del 1977).

Un
dia caldrà escriure la història de Socors Català,
del que més o menys se sap i del que, per raons òbvies,
mai no s’ha dit i que, per seguretat, ignoraven la majoria dels
mateixos membres de l’organització. Cal assenyalar que a més
a més del grup permanent hi havia grups més amplis de
simpatitzants que hi col·laboraven, era gent de diversa
procedència com el malaguanyat Martí
Marcó Bardella; i, fins i tot, un infiltrat
filo nazi vinculat a Cedade…
que ens arribà avalat per un conegut partit independentista
(d’esquerres!) d’aleshores. Del que no hi ha dubte, i és per
això que n’he fet aquest apunt, és que Socors Català
creà una escola de solidaritat activa que ens ha arribat fins
avui, encara que no ningú se’n vulgui recordar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!