Espanya 20 – Catalunya 3
o qui dia passa, any empeny
Si la suma dels catalans sotmesos a la monarquia del Borbó espanyol (els habitants del País Valencià, els de les Illes Balears i Pitiuses i els del Principat de Catalunya) amb als bascs peninsulars fa que, en realitat, la població estrictament espanyola –i que em perdonin els gallecs– quedi, si fa no fa, en uns vint-i-dos milions d’habitants.
Si la suma de les aportacions que fem bascs i catalans a Espanya ens és desfavorable en uns vint mil milions d’euros/any (xifra arrodonida i molt a la baixa respecte de la que, fets bé els comptes, en podria resultar).
Doncs amb una mica d’aritmètica a mi em surt que més de quatre milions d’espanyols cobren –dels nostres suors i sense haver de treballar– un sou mensual superior al que reben moltes vídues catalanes, i més quan a Espanya el cost de la vida és inferior al nostre. Parlant clar i català: un 20 per cent de la població espanyola viu a costa nostra.
[Afegint-hi tots els sous i momes que paguem als espanyols per d’altres conceptes no inclosos més amunt, el percentatge es disparara a alçades que no puc pas comptar.]
Ni el més ben pensat de nosaltres pot imaginar-se que aquesta ingent quantitat de paparres que de fa segles ens xucla la sang, voluntàriament i de cop i volta, ens amolli i decideixin d’anar a xumar a una altra banda o de trobar un modus vivendi que no ens parasiti.
Amb aquest escenari i pendents de resolució enguany les [falses] promeses i els [traïts] pactes –coneixeu algun espanyol que mai n’hagi acomplert un de pacte?– del Govern espanyol amb el Govern tripartit principatí, més la molt propera convocatòria electoral a Euskal Herria, és evident que els de Madrid havien de fer net i escampar una mica el paisatge.
Atès que els bascs són difícils d’encalçar i demogràficament presenten l’avantatge –vist des de la capital del regne– que són poquets (anant malament, amb quatre tancs ja farien peça), els canons de l’Espartero, com sempre, han apuntat de nou cap a Catalunya (Principat). El desenllaç ja el sabem, telefonada al Pasquis de part del Monty: "oye tu, a ver si me distraes al personal una buena temporada, sácales aquello del 3 por siento" –resposta de Maragall:– "se van a cabrear y me pueden joder" –i finalment replica el Montilla:– "sí, pero mientras se cabrean y prueban de echarte, ya llegamos a las vacaciones y de ahí a año nuevo cuatro dias, oye, o sea que tu al loro, 3 por siento ya".
Continuem perdent el temps i fent comèdia amb el 3 per cent o agafem el bou per les banyes i tanquem caixa?
Enric Borràs
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Al pas que anem, amb la ‘valentia’ dels polítics que tenim i la vena als ulls que porten molts conciutadans, el que haurem de fer és tancar la barraca.
Euric
que aquest Morfilla dels collons porta el joc, i el Gallina només hi pinta per a fotre d’esterrossaire. m’agrada com ho dius de clar. ço que sóc incapaç de fer. barroc de mena, què hi fotrem.
Cuixplec