DEU DIES D?INFART – 1

Proemi

«Vaig veure el final de totes les coses, Home del Llamp. Vaig
arribar a les entranyes de l’infern, i vaig veure el final. Es pot
tornar d’un viatge així, però per més que continuïs vivint,
sempre hi haurà una part de tu que estarà morta.»
Paul Auster
[La nit de l’oracle, 2003]

Dimarts
19 de juliol al vespre baixava per l’escala de l’edifici on visc —avui
en fa exactament tres-cents noranta-set mesos— carregat com un ruc, amb
els braços ben oberts i els palmells just pel damunt del pla horitzontal
superior del cap, sostenint un lligall de fustes i cartrons de dos
metres de llarg per un d’ample i un pam de gruix. Així havia de fer els
noranta-un graons de marbre, els més de setze metres de desnivell
vertical que separen el replà de casa del carrer i suportant, a més a
més dels meus noranta-cinc quilograms, aquella feixuga càrrega.

D’ençà
la trencadura del taló del peu dret se m’esfumà, per l’impacte,
l’articulació entre el calcani i l’astràgal: el mínim canvi de pla, ni
que sigui per una pedreta de la mida d’una llentia, em fa perillar
l’equilibri i em produeix —a causa del fregadís d’ossos degut a
l’artrosi— un mal superior a l’habitual. Traginant aquell embalum em
veia com un saltamartí: d’un esglaó al següent oscil·lava entre la paret
i la barana, talment com si temptegés de caure’m per l’ull de l’escala.

Al
juny passat havia fet en un matí catorze viatges similars —no us detallo
quant de temps em costà de recuperar-me—, però el dimarts de què us
parlo aquell descens únic em costà qui sap lo. Un cop a baix, gairebé a
les fosques perquè a les vuit tanquen el portal centenari de fusta
massissa, se m’apareix de sobte d’entre la tenebra la portera dient no
sé què, i aprofito per a descansar mentre l’escolto menys que més. M’hi
acomiado però a ella no se li acut ni sostenir-me la portella per a que
pugui traure el lligall al carrer, els dimarts toca recollida municipal
en aquesta part de Gràcia.

Altre
cop dins l’entrada només el pensament de l’ascensió fins a casa gairebé
em fa desdir d’iniciar-la. Faig el cor fort i amunt i crits, passo els
replans de l’entresòl, del principal i del primer: a mig fer el segon
m’haig d’aturar, de sobte em manca oxigen, com si no respirés prou, i no
és el cas! Una suor freda m’amara de sobte i em dic: quina xafogor,
vinga Enric, ja et manca poc, a casa descansaràs… Aquell mig replà
mancat del segon i els altres vint graons fins al tercer em són una
tortura, no tinc esma ni de traure’m la clau de la butxaca, i m’haig de
recolzar al muntant de la porta uns instants.

Tot i
obrint la porta del pis m’adono d’un pes gran al pit, com si algú
m’aixafés l’estèrnum amb força usant tots dos punys alhora, l’un al
costat de l’altre. És un dolor suportable però opressiu: no entenc què
em passa, respiro bé i m’ofego, suo a raig i em gelo, penso clar i em
marxa el cap… A tentines arribo a la cambra i m’ajec damunt el llit; mig
minut després, alarmat, m’alço de nou, el cap, ajagut, se me’n va més
de pressa. Amb passes vacil·lants vaig al lavabo, obro l’aixeta, l’aigua
freda damunt el pols de cada canell no em refà pas.

continuar llegint

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *