VOTEM PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

Ens
hem de comptar

Tot
lo dia que hi dono voltes a la proposta que ens féu
ahir en Marc Belzunces. Idea que serà positiva si
la posem en pràctica.

Ara bé, sempre hi haurà
connacionals que ho veuran d’una altra manera. Faré per
explicar-me. Es
tractaria de fer un vot nul que servís alhora, a més a
més de mostrar el rebuig a l’estatutet que ens cau al damunt,
per a fer un recompte de vots favorables a la Independència
de Catalunya
, i tot plegat fer-ho aprofitant la consulta a la
ciutadania sobre l’estatut de la vergonya, dita «referéndum»
pels espanyols i altres contaminats de franquisme i que, al meu
entendre i d’acord amb la nostra tradició i amb el diccionari,
n’hauríem de dir plebiscit. Sembla que el dit
plebiscit, si res no es torça, serà convocat en vistes
al setembre d’enguany.

La
primera discrepància que he observat entre els qui som
contraris a l’estatutet, no sols en converses amb coneguts, sinó
per la lectura dels blocs, és que n’hi ha que propugnen el no,
d’altres l’abstenció, uns tercers el vot en blanc i,
finalment, els partidaris del vot nul –i encara entre aquests,
diferents versions de text i de forma d’exercir-lo–; sense anar més
lluny, fa pocs dies i des d’aquest mateix bloc vaig demanar el no.

En
atenció a l’objectiu, ja anunciat, que el nostre vot sigui
útil a la nació, caldria veure quina de les quatre
opcions (no, abstenció, blanc, nul) és la més
adient:

a)
No. És el vot del rebuig directe, dels emprenyats, dels
fastiguejats de la politiqueta dels partits «parlamentaris»,
dels farts de tanta pedagogia inútil: dos anys de suposats
desacords per acabar «aprovant» un text inversemblant que
a l’endemà (del 30 de setembre) ja hi havia qui el volia
«esmenar» (llegeixi’s: rebaixar, empetitir, retallar).
Aquest vot pot coincidir, és prematur assegurar-ho a nou mesos
vista, amb el del Partit Popular (que ja els hi va bé el que hi ha
actualment, opció en la qual coincidirien altres que no voten al PP) i
amb el d’Esquerra Republicana de
Catalunya –especialment en aquest darrer si avui a la nit Maragall
anuncia que fot fora del Govern principatí als «republicans»–.
La coincidència de tres orígens radicalment distints de
«vot no» pot aigualir els objectius dels uns i dels
altres.

b)
Abstenció. És el «no vot» dels
llibertaris, també dels qui «passen» de tot, i
també el vot d’alguns malcontents que igualment podrien votar
no. La dificultat de compatibilitzar aquest «no vot» rau
en el fet que hi ha d’amplis sectors socials que, per raons diverses
i contradictòries, s’abstenen sistemàticament. Ens
trobem amb una dificultat semblant a la que es presenta en a) amb el
vot no: qui se’n beneficiarà, és a dir, qui s’anotarà
l’abstenció al seu marcador?

c)
Blanc. És el vot dels qui, disciplinats i creguts
demòcrates, es veuen en la necessitat de mostrar la llur
disconformitat per la manera com s’ha actuat, o com s’ha redactat, o
fins i tot perquè no es pensen tenir prou elements de judici
per prendre una altra opció o que es creuen no aptes per a
emetre-la (cas dels qui, considerant-se estrangers, ens diuen amb el
vot en blanc que l’assumpte en qüestió és cosa a
decidir pels autòctons). És un vot normalment escàs
i que, si s’acordés de practicar-lo els independentistes,
seria molt difícil de «cobrar-lo», encara que es
faria notar, sobretot en relació als resultats d’anteriors
consultes electorals.

d)
Nul. A primer cop d’ull és el vot del sapastre,
d’aquell qui guixa o signa la papereta (sense relació amb el
que hi hagi imprès) perquè es pensa, per exemple, que
així la valida «més»; són els «vots»
menys freqüents, molt pocs, però sempre n’hi ha. Aquest
vot té, ben pensat, indubtables avantatges per sobre de les
altres opcions, sobretot si el podem «comptar», que és
l’objectiu de la proposta que analitzo.

«Si
el podem comptar» és, al meu entendre, el condicionant
que determinarà la meva decisió sobre el vot nul de
«qualitat». I com el podem comptar? Ara mateix ignoro si
és possible, em sembla que sí (però caldrà
assegurar-se’n: encara tenim temps), de constituir una Agrupació
(d’electors) pel (recompte del) Vot per la Independència
[AVI]. Si l’AVI es pot constituir a totes les demarcacions
electorals, podríem tenir-hi interventors a totes les meses, i
així ens asseguraríem el recompte fiable del vot nul de
«qualitat».

El
mateix fet de «presentar» a totes les demarcacions la
nostra proposta ens permetria de gaudir d’espais de propaganda
electoral als mitjans de titularitat pública, encara que fos a
deshora i durant menys temps que les opcions partidàries.

També
ens permetria de poder usar de totes les adreces del cens electoral,
i així fer arribar la nostra opció a tots els possibles
votants. Això implica, ja ho he comentat de matinada al bloc
d’on ha sorgit la proposta, que hauríem –30.000 euros seria una
quantitat suficient– d’imprimir prou butlletes o paperetes amb el
text precís, text que caldria decidir en el sentit que fos el
més amplament acceptat i el menys procliu a la confusió,
en el ben entès que hi han de figurar, clarament expressats,
els conceptes ‘Independència‘ i ‘
Catalunya‘. Dos conceptes que
per ells sols –no ho oblidéssim pas!–provoquen soroll de
sabres…

Estic
disposat a invertir el temps, l’esforç, els mitjans i els
coneixements que calgui si un nombre suficient de patriotes volem
endegar aquesta iniciativa popular.

Afegeix un comentari

Respon a Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *