L'ameba digital

Aquesta setmana, a la Directa, publiquem l’entrevista que vaig fer a l’agost amb en Mustafà Barghouti, representant d’un moviment polític palestí diferent al que representen Hamàs o al-Fatah. Es tracta d’una opció laica i d’esquerres que no és pas majoritària entre la societat palestina ?on encara pesa molt la tradició? però que té propostes interessants per al futur del conflicte. De pas, la publico aquí també, al bloc, per qui la vulgui llegir. Ara, maleïdes les coïncidències… avui m’he comprat el primer número del nou diari Público i he vist que també publicaven una entrevista amb en Barghouti… Cal dir que totes dues entrevistes són complementàries: la del Público fa referència als fets més recents i la de la Directa, com que es va fer per al documental de Palestina que estem preparant, és més d’anàlisi del conflicte que no de rabiosa actualitat. D’una altra banda, de moment el Público m’ha decebut: obre amb un reportatge d’investigació sobre ETA que no m’ha fet fred ni calor i té massa el to d’un gratuït amb titulars graciosos i cridaners. Ja ho veurem, és qüestió de veure com evoluciona però per ser pagat i ideat des d’aquí, és tot escrit des del punt de vista de Madrid… Bé, tot seguit us copio l’entrevista, però també us la podeu descarregar en Pdf tal com s’ha publicat a la Directa.

"Quan guanyem la nostra llibertat, aconseguirem la llibertat per a nosaltres i per als israelians"

Mustafà Barghouti, ex-ministre del govern d’unitat nacional palestí, és el representant d’una tercera opció política laica, d’esquerres i diferent de les de Hamàs i al-Fatah. És partidari de la resistència no violenta dels palestins a l’ocupació israeliana i reclama el suport internacional per arribar a una solució viable. Tot i la difícil situació actual, Barghouti es mostra segur que el poble palestí aconseguirà viure amb llibertat i justícia, ja sigui amb un estat propi o en un sol estat amb israelians i palestins.

Què ha dut a l’actual situació de divisió a Palestina entre Hamàs i Fatah?

La raó principal és que la comunitat internacional no va acceptar el govern d’unitat nacional palestí i el va aïllar. Hamàs havia guanyat les eleccions, no n’hi ha cap dubte, però per evitar l’aïllament internacional els altres partits vam convèncer Hamàs de fer un govern d’unitat nacional en què ells tenien menys de la meitat del govern i els altres hi érem sobre representats. Vàrem aconseguir un molt bon govern d’unitat que representava el 96% de l’electorat. Però els israelians no el van acceptar, van imposar un embargament i van blocar els diners dels nostres impostos, prop de 850 milions de dòlars que eren un 67% dels ingressos de l’Autoritat Nacional Palestina. A més ens van aïllar amb punts de control militars (check points) i van aconseguir que la comunitat internacional els seguissin. Primer van ser els EUA, però Europa va seguir la mateixa política, i també molts altres països, incloent-hi països àrabs, van seguir les pressions nord-americanes. Finalment, només Noruega i Qatar van reconèixer públicament el govern d’unitat nacional palestí. La resta del món ens va aïllar.

[…continua]
Però no és només per la pressió internacional que es va ensorrar el govern d’unitat nacional palestí?
No, l’altra raó és que, dins d’al-Fatah i de Hamàs, hi ha grups extremistes que no volien un govern d’unitat nacional. I també hi havia grups i partits minoritaris que, contínuament, intentaven boicotejar el govern. Així doncs, va ser una combinació entre l’actuació d’Israel i els EUA, seguida per la comunitat internacional, i la dels grups extremistes dins de Hamàs i al-Fatah, el que van fer que l’acord i el govern d’unitat fallessin. Ara és molt difícil tornar al govern d’unitat nacional.

Quin paper ha jugat Israel en la divisió interna dels palestins?
Israel promou la divisió interna perquè ens debilita i la finalitat última dels israelians és la de debilitar totes les faccions palestines: Hamàs, al-Fatah i nosaltres. Fent això sabotegen la possibilitat que els pressionem per negociar el final d’aquesta situació. A més, a, a ulls de tothom, converteixen els palestins en els responsables de la continuïtat de la crisi. Tot plegat és una passa més de la política israeliana, que es basa en tres punts: deshumanitzar els palestins, deslegitimar-nos i mostrar Israel com la víctima d’aquest conflicte.

En què esteu disposats a cedir per tal d’arribar a la pau?
Nosaltres ja hem fet totes les concessions possibles. La solució dels dos estats, seguint les fronteres del 1967, és la concessió més gran i vol dir que acceptem un estat amb la meitat del territori que se’ns havia assignat. Vam fer aquesta concessió perquè se’ns va prometre la pau a canvi, però no ha servit de res. Els acords d’Oslo van ser un gran error dels palestins perquè van deixar per més endavant els problemes principals del conflicte: la definició de les fronteres, el retorn dels refugiats, el futur dels assentaments? però, a més, la comunitat internacional exigeix als palestins que els complim mentre Israel no ho fa.

Així doncs, penseu que els acords d’Oslo no van servir per a res?
Oslo va ser una trampa que va servir per donar a Israel catorze anys per continuar construint assentaments, annexionant-se terres i imposant una política de fets consumats. Ara, com que aquest joc ja no serveix, volen imposar un nou acord aprofitant-se de la debilitat de l’Autoritat Nacional Palestina. Però no funcionarà perquè ara som en un punt de no retorn. Si ells eliminen la viabilitat de l’opció de dos estats, haurem d’optar per la d’un sol estat, amb el dret del retorn dels refugiats i els mateixos drets per a tots els ciutadans. Per a mi, totes dues opcions són igualment vàlides.

Com creu que evolucionarà el conflicte a partir d’ara?
Ara els israelians intenten consolidar l’Autoritat Nacional Palestina com un agent de seguretat més per garantir l’ocupació. Volen consolidar la divisió interna i fer creure que el problema principal és entre els palestins mateixos i no amb ells, que són les forces ocupants. Per això penso que el futur depèn de diverses qüestions. Com a palestins hem d’organitzar una estratègia de resistència no violenta i aconseguir el suport de la solidaritat internacional. El suport exterior hauria d’anar encaminat cap a campanyes de boicot a Israel i els seus productes, però sobretot en contra de la importació de béns militars israelians que encara fan molts països europeus. Alhora, hem de sostenir i consolidar la unitat palestina amb la base de la democràcia i, finalment, ajudar a la població perquè sobrevisqui les difícils condicions en què ens trobem. Així, fins i tot encara que els israelians imposin la seva voluntat a l’Autoritat Nacional Palestina, la lluita palestina per la llibertat, la supervivència, la igualtat i la dignitat continuarà fins que no visquem amb justícia.

Tot i la situació actual doncs, encareu el futur amb optimisme?
Jo sóc completament optimista. Els ocupants israelians són els qui haurien de ser pessimistes perquè estic segur que, al final, guanyarem. I també hi guanyaran els israelians, perquè amb la victòria assolirem la nostra llibertat i independència i això serà bo per nosaltres i per a ells. La majoria dels morts d’aquest conflicte són palestins, però també s’hi maten israelians i, en la meva opinió, tots han mort només per protegir els interessos dels qui governen Israel. Quan guanyem la nostra llibertat, aconseguirem la llibertat per a nosaltres i per als israelians perquè quan una persona n’oprimeix una altra, aquesta tampoc no és lliure.

Entre Hamàs i al-Fatah
Mustafà Barghouti va ser candidat a les eleccions presidencials palestines del 2005 al capdavant de la Iniciativa Nacional Palestina, un conglomerat laic de col·lectius i intel·lectuals d’esquerres que tenia el suport del Front Popular d’Alliberament de Palestina i pretenia trencar el bipartidisme entre al-Fatah i Hamàs. La Iniciativa va quedar en segon lloc, a força distància de l’actual president Mahmoud Abbas, però tot i això va assolir un 20% dels vots, un resultat força més bo del que esperaven molts analistes. Arran de les últimes eleccions legislatives del 2006, que van donar la majoria del Parlament a Hamàs, Barghouti va entrar a formar part del govern d’unitat nacional i hi va fer de portaveu i de ministre d’Informació i Comunicacions. Actualment, després de la dissolució del govern d’unitat, és diputat de la cambra legislativa de l’Autoritat Nacional Palestina. Metge de professió, es va formar a Jerusalem, on va néixer el 1954, i a l’antiga Unió Soviètica. També va ser un dels fundadors de la ONG Palestinian Medical Relief Society, que encara presideix i que es dedica a donar ajuda mèdica a la població de Gaza i Cisjordània.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!