De manars i garrotades

Ahir, com estava “manat”, vaig anar a la darrera manifestació -per ara- que a València es feia contra tot el què ja sabem que cal manifestar-se.
Com sol passar en les convocades, majoritàriament, pels sindicats més coneguts va ser una manifestació trista, desangelada, sense cap entusiasme, sense crits ni eslògans; ritual.
Ja sé que la convocava la Cimera Social del PV, una concessió feta per tots els “altres” de la susdita Cimera per no trencar la baralla i no en diré més al respecte perquè del que volia parlar era d’una altra qüestió.
En començar la manifestació un amable militant d’un dels sindicats convocants ens va oferir a mi i a les persones amb les quals estava, banderes del seu sindicat i xiulets. Heus ací el tema, els xiulets.
Fa ja massa temps que en les manifestacions dels sindicats més coneguts són presència habitual els xiulets, uns xiulets que impedeixen, com a mínim, la conversa entre les persones al voltant dels xiuladors. Però és que hi ha més, molt més.
Què es vol expressar amb la xiuladissa?, quins arguments, eslògans, principis, protestes es manifesten xiulant?
Vaig tindre la temptació, per un segon, de demanar-li totes eixes coses al esforçat militant què, seguint les instruccions del seu sindicat, ens oferia les banderes i els xiulets; vaig deixar-ho córrer immediatament. Estava segur que, a part de l’expressió d’incomprensió sobre què li estava preguntant, de què li parlava, no anava a aconseguir res més.
Podria haver-li preguntat on estava un paper, almenys un paper, on estigueren els arguments de la seua organització per convocar la manifestació, les propostes per fer-ne front a tota l’ofensiva de la dreta, els seus SÍ i els seus NO…
Sí, ja sé que hi havia un manifest de la Cimera Social què, consensuat amb un cert esforç, es va repartir i llegir en finalitzar l’acte, però el seu sindicat, en concret, què volia dir, quines eren les raons per les quals en concret convocava a part dels quatre tòpics inevitables, on estaven les seues propostes?: en el xiulet pel que es veu. On estiga una bona xiuladissa que es lleven les raons.
Es podrien repartir -no sé- papers amb eslògans que cridar per encoratjar i animar la gent, que donaren un cert ambient de reivindicació, de unió de la gent cridant junta els SÍ i els NO que la situació demana.
Un no sap si és que amb la xiuladissa el que es vol és evitar tindre que dir coses, ni tan sols pensar-les. Darrere dels xiulets, hi ha alguna cosa a dir?. Potser el que es vol, exclusivament, és ocultar la buidor argumental.
Els xiulets els veig -no sé- en un partit de futbol, en una festa al ritme de la música…però en una manifestació de sindicats i organitzacions socials properes, què volen dir?. Al meu parer no volen dir res i això em preocupa.
En la manifestació d’ahir a València -per cert menys nombrosa del que caldria segons els objectius reclamats i comparada amb altres convocatòries més unitàries- llevat d’un petit grup dels autoanomenats comunistes amb, això sí, una gran pancarta, què en acabar l’acte el finalitzà separat del gruix (?) de la manifestació amb el cant de ‘La Internacional’ i què havia llençat alguns crits i consignes durant la manifestació, la resta va ser fredor, ritualitat.
Quan me’n vaig tornar a casa ho vaig fer amb una sensació què -perillosament- note repetidament els darrers temps en acabar la participació en actes semblants: un cert fàstic, una sensació d’inutilitat i decepció, un dir-me “no torne a una altra”. No ho faré i ho sé. Hi aniré totes les vegades que calga, però ho faré sense convicció, sense haver tret res de profit, sense sentir que l’acte ha estat un avanç. Cal dir que no sempre passa així -afortunadament- car els darrers temps de les moltes que s’han fet hi ha hagut de les què ha pagat la pena,però sempre, sistemàticament, han estat les organitzades fora de l'”establishment” sindical, encara que es sumara de grat o per força.
La gent tenim ganes de lluita -les que en tenim, que cada cop som més- però actes com el d’ahir no co?laboren a augmentar-la.
Si us plau, NO MÉS XIULETS. La sensació de no poder escoltar-me ni a mi mateix em recorda al que passa en una discoteca…però sense ballar.