De manars i garrotades

Hui en dia eixa por s’ha convertit en una arma potent però difusa, sense corporeïtat definida. Hi ha, és cert, la figura anònima del policia, convertit en una mena de robot uniformat, sense cara ni ulls als quals mirar fixament i interrogar-los, però és evident que la violència, la violència a la qual es té hui por, no té eixa representació.
Per la majoria de nosaltres la por té el seu origen en cares i llocs desconeguts, en reunions privades on a les persones que hi són no se les pot mirar a la cara, fixar la mirada als seus ulls i tractar de fitar en ells la raó del seu poder, del perquè del seu poder -inconcret i concret alhora- i quasi innombrable.
I això és terrible. Ho és perquè hom pot lluitar contra una persona, si voleu -fins i tot- odiar una persona que siga la concreció del mal què em fa por, d’un mal identificable què puc tractar de combatre, d’un mal què, com diu Raimon

“Tots els que han sofert
el pes de la immensa bota
i l’afilada espasa,
saben el que és la por,…”

Però on és ara qui calça la immensa bota?, qui duu l’afilada espasa?
Tothom és conscient que derrotar físicament, al camp de batalla, al cos a cos, als qui porten ara les botes i l’esmolada espasa no ens farà derrotar l’enemic. L’enemic tindrà sempre al seu abast milers de cossos -que no de persones- disposades a dur eixes botes i eixa espasa mentre ells hi són tranquil·lament asseguts als seus despatxos, davant -probablement- d’un teclat d’ordinador, ordenant el món, el nostre món que és ara seu, el món què -subtilment, silenciosament- ens han furtat.

Qui tindrà l’arma necessària per derrotar-los? Qui ens dirà on, definitivament, són? Qui serà capaç de posar-li’ls cara i ulls als quals mirar amb la nostra mirada irada o poregosa? Quines armes caldrà utilitzar per derrotar-los? Qui serà capaç de donar-li corporeïtat a la raó de la nostra por difusa?
Té raó, tenia raó el mestre: el nostre pitjor enemic són les pors, les petites pors quotidianes que ens tenen lligats. La por a perdre l’esquifit treball que ara ens ofereixen, la por a perdre eixe mínim de supervivència per baix del qual ens trobem desemparats, la por a perdre un sostre sota el qual aixoplugar-nos, fins i tot la por a la companya o company que comencem a veure com el competidor en la lluita pel dia a dia quan deuríem contemplar-lo com el suport necessari per fer-nos forts entre totes les que estem al mateix bàndol.

És cert que molta gent li ha perdut la por als símbols del poder institucional, la por als uniformes, a l’individu amb la cara tapada per un casc impersonal, però les altres pors, les què de veres ens impedeixen unir-nos a la companya, al company, a bastir xarxes de resistència i solidaritat, que tan eficaces varen ser en temps no massa passats, en temps que hui se’ns apareixen com heroics, hi són presents de forma difusa però potents.

Quan trobarem la forma de perdre la por a eixes pors? Com trobarem la forma de fer-ho?
Com va dir el mestre, la por ha estat, des de sempre, la forma més eficaç de mantindre al poble, a la gent, sotmesa.
Però la por es pot vèncer, ho va ser en el passat recent -històricament parlant- i ho serà ara també. Tan sols cal que es perga la por més malaltissa i danyosa, la por a la companya, la por al company. El dia què totes nosaltres sigam conscients de nou de la força de la solidaritat, de la força del poble unit contra la por, eixe dia cap enemic serà prou fort per aconseguir la victòria sobre nosaltres. Segurament caldran sacrificis, cap victòria d’aquest tipus -mirem la història- ha estat fàcil ni incruenta, però pot arribar; va arribar llavors i arribarà ara també.

Arraconem les petites desconfiances, les petites pors i lluitem per la victòria contra l’enemic sense cara ni ulls mostrant la nostra cara i els nostres ulls orgullosament.

Potser és ja l’hora de l’amor contra la por.

Com diu el vell himne “el gènere humà és la internacional”.