A tall d'invocació

He anat a veure la versió cinematogràfica de Tòquio Blues, la novel·la d’Haruki Murakami. El títol original, en japonès, és un homenatge a la cançó dels Beatles Norwegian Wood. La novel·la –amb més de 8 milions d’exemplars venuts al Japó i traduïda a 33 idiomes– és un dels majors èxits recents de la literatura nipona.  L’obra és la crònica de la relació entre Toru Watanabe, un jove universitari, amb la núvia del seu millor amic, que es va suïcidar un any abans, Naoko. Aquest personatge és interpretat per Rinko Kikuchi, la protagonista de Mapa dels sons de Tòkio d’Isabel Coixet
      Al director, el  franco-vietnamita Tran Anh Hung, li costà prou que Murakami acceptàs la seua petició de passar la novel·la al cinema, perquè en nombroses ocasions s’havia negat. Tran Anh –recordeu?–, va obtenir un gran èxit amb la pel·lícula L’olor de la papaia verda (1993).  (n’hi ha més)

Sembla que el projecte de portar per primera vegada al cinema va nàixer quan el director va llegir l’obra a París i va decidir filmar la pel·lícula a Tòquio, amb actors japonesos. L’obra de Murakami té els millors al·licients orientals: profunditat i alhora delicadesa, elements que al costat de l’humor i l’elegància fan que transpire poesia. Una poesia gens pastosa, amb una melòdia eloqüent que sembla que naix i s’expressa a rajaploma.  
    L’únic component de la novel·la que potser no es deixa veure massa en la versió del vietnamita és l’humor, que com un testimoni constant es fa present fins i tot en les situacions més dures de l’obra. Al seu favor, la pel·li mostra uns paisatges meravellosos: verds d’ensomni, camps nevats que semblen quadres clàssics, composicions sensuals, com ara vesprades de pluja d’una potència extraordinària. El sabor que deixa el film és un poc amarg, però és que el transfons de l’obra és aqueix: un punt de truculència pareix assetjar la realització amorosa. Però la novel·la és també una desfilada de sensualitat i d’innocència, de candor i de divertimento. No tot aflora en la superfície, bella i delicada, de l’obra del vietnamita, però el resultat s’ho val.   

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!