A tall d'invocació

L’esperit –i la militància– de lector del memorialisme em fa llegir Pinyols d’aubercoc (2008) d’Emili Manzano. Es tracta d’un del llibres que em costa de llegir i, a la fi, abandone sense acabar-lo. En un diari, en unes memòries, en una crònica és estranyíssim que deserte, però ho he fet.
   No aconseguesc traure clar les raons de la deserció: n’hi ha una, però, ben potent: la deriva dialectal. És curiós el tema, de vegades, fa nosa i, de vegades,  per molts dialectalisme que hi haja el text es llig amb tota la suavitat del món. En aquest cas, trobe que entrebanca la lectura.  
    Per un altre costat, si l’element memoralístic dóna pas a un conjunt d’estampes càndides, d’una bellesa virginal, com de decorat naïf no m’interessa. Tot passatge de la infantesa que reté la memòria el tendim a idealitzar i a convertir en una mena de talismà biogràfic. Però això als altres potser no els diu res. (n’hi ha més)  

Qualsevol fet s’ha de saber contar –ço és sovint traduir– o bé prescindir-ne. Llibres sobre la infantesa, o que recullen el sabor d’aquells anys, n’hi ha molts, però són pocs el que passen la prova i reïxen, literaràriament. La competència és molt forta. El camp evocatiu de la infantesa és un territori delicat. I ple de mines: pornografia sentimental, gratuïtat estètica, ancècdotes intranscendents, desfilades simples d’egolatria …
   En la mateixa col·lecció de l’editorial l’Avenç, on hi ha aquest llibre de Manzano, tenim Una educació francesa de Joan-Daniel Bezsonoff.  És un llibre ben diferent que he comentat en aquest bloc. Després vingué País de butxaca, un altra exemplar interessant, també comentada ací.
   No demanen el mateix a tots els llibres, però crec que a qualsevol relat autobiogràfic li exigim que ens mostra algunes de les claus de l’individu que l’escriu. L’únic escriptura que resisteix la primera prova –siga del gènere que siga– és la que es regeix per la pròpia necessitat interior i, poc o molt, la il·lumina.
  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!