A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Malignitat d’església
El dissabte passat, això és ahir, vaig anar a una boda al Castell de Guadalest. El poble feia goig! Vaig aprofitar l’efemèride per passejar per la plaça i pel racó, dues balconades espectaculars… les muntanyes verdes, l’aigua del pantà (com es veu en la foto) era un mirall de la serra d’enfront, la de Xortà, els carrers estaven nets, els guiris eren prou silenciosos… Només vaig estar una estoneta en la cerimònia religiosa. El nou rector de la parròquia és un jove mexicà amb l’accent de Cantinflas. Com que l’església és una multinacional no té problemes a l’hora de traslladar treballadors d’un continent a un altre. En el sermó paraules pastoses, adjectius jorinflats i tot en un escenografia pomposa i buida. L’església, a despit dels canvis socials i de mentalitats, té el monopoli de les cerimònies socials, com ara els soterraments i les bodes, i això els assegura una capacitat d’influència social important.
Un dels temes de conversa entre els convidats era que el rector, en la darrera homilia del diumenge, va dir que s’havia de votar al PP. Si guanyara el PSOE…, va callar acompanyant el silenci amb un gest de tallar el coll. El fet sembla increïble i té un gust antic, de pel·lícula ja vista als anys trenta, si més no. (n’hi ha més)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Enric, tens tota la raó. Em sap greu dir-ho però amb l’Església passa com amb la dreta: costa de trobar-hi algú que se salve de la crema. L’Església -la d’abans i la d’ara- tendeix a alienar-se indefectiblement i incondicional amb el poder, que sol estar de banda dels conservadors. I, manta vegades, ho fa sense "remilgos". Les comptades excepcions quasi caben en els dits d’una mà. La gent de Saó: exemplars, sempre a contra corrent. Els meus pares, a València, van descobrir la Nova Cançó, el teatre, Arthur Miller, etc. gràcies a un rector voluntariós que maldava per ensenyar-los quatre lletres en una parròquia situada en un barri als afores de la ciutat, entre caminals i canyissars infectes. El rector, com no podia ser d’una altra manera, va acabar excomunicat, es va quedar sense parròquia. Però va aconseguir conscienciar políticament i democràticament els meus pares i altres feligresos esgarriats. De vegades pense que gran part del que sóc ara com ara li ho dec a aquell rector. Poser una part substancial del que m’han ensenyat els meus pares és el ressò d’aquell rector de barri que va ser expulsat arbitràriament per ser massa fidel a la doctrina de Jesús.
I, a més a més, són insaciables. Fixa’t sinó com critiquen la poregosa llei de la memòria històrica però munten una exaltació impúdica dels seus "martirs". Conserven privilegis inaudits a nivell de pastís en l’educació, de recaptació d’impostos amb l’ajut de l’estat, incrementats si fa falta amb els diners dels que "no volem contruir-hi", s’adjudiquen l’exclusiva de la moralitat, inclús de la "natural"…, fan progroms contra els qui volen… i damunt es presenten persegutits, com en els millors temps de l’imperi romà.
En aço, també, estem sent massa "políticament correctes", ens cal una revifalla d’aquell anticlericalisme tan valencià. Em sembla que ens ho agrairien fins i tot els creients que volen compaginar cristianisme i alliberament.
Els mecanismes de supervivència de l’Església has estat provats durant 2000 anys i serà molt difícil que facen un error, encara que un dia o altre la seua intolerància els portarà a la desaparició.
De menut sempre em preguntava perquè tots els rectors parlaven en el mateix to de veu, on ho havien aprés? Era com si tots foren del mateix poble i tingueren el mateix accent… amb aquell to monòton i sense vida.
Jo ja farà 25 anys que només entre en una església catòlica quan és necessari per raons familiars i així i tot ho evite al màxim.
Mentre no molesten hi ha que ignorar-los però cada vegada que veig al portaveu de la Conferència Episcopal espanyola m’entren ganes de militar en alguna associació d’ateus.