A tall d'invocació

L’estudi més complet sobre els moriscos de les comarques del sud valencià és, sens  dubte, La senda de l’èxode. Els moriscos de la Marina Alta i la seua empremta després de 1609. El va publicar la MacMa (Mancomunitat Cultural de la Marina Alta) el 2009, tot just coincidint amb els quatre-cents anys de l’expulsió dels moriscos. I els seus autors són Antoni Mas, Josep Mas i Jaume Noguera.
    El llibre, escrit amb una prosa afable i allunyada del fred academicisme, ens presenta de forma didàctica la pervivència mudèjar després de la conquesta. Els moments de tensió i els intents d’assimilació per part dels cristians. Després s’hi repassa el ban d’expulsió i les peripècies que seguiren: l’embarcament de la majoria i la rebel·lió d’aquells que es negaren a fer-ho. (n’hi ha més)   

---

Més avant, analitza els detalls de la revolta morisca i l’expulsió dels derrotats. Tot això amb dades, especificament, de la comarca.
   Els punts més interessants tenen a veure amb els morisquets, els xiquets que es varen quedar ací; la major part com a criats, al servei d’amos o com esclaus. I conten algunes històries amb dades sobre avatars personals (matrimoni, llinatges, pobles…) que fan molt tangible aquell moment històric. 
   La senda de l’èxode és un llibre escrit amb passió i amb rigor; i des d’on es desprén una compassió per un col·lectiu menyspreat que va sofrir no sols l’expulsió, sinó de vegades el robatori, l’extorsió i fins i tot l’anihilació al mig de la mar.  
    Tres idees:
a) A les darreres dècades del segle XVI i principis del XVII: “Les peculiaritats dels moriscs respecte de la població de cristians vells s’havien aigualit de forma ostensible tant en la manera de vestir com en l’ús d’un mateix idioma, ja que sembla confirmat que aquells fora del seu àmbit privat empraven habitualment el valencià”.

b)  En la rebel·lió dels morisc per a no embarcar-se, els insurrectes, a les muntanyes de Laguar, “proclamaren rei un morisc dit Mellini que era natural de la Vall de Guadalest, d’uns cinquanta anys, moliner de professió, però que passava tres mesos a l’any esquilant ovelles”.

c) Hi ha alguns cognoms típicament moriscs que no ofereixen cap dubte: “Baidal, Faraig, Reduan, Talantado, Soch” tot i que els cristians nous adoptaven també els cognoms dels seus amos, com ara Ivars, Gavilà, Volta, Pascual, Donat, Bolufer, etc.