A tall d'invocació

Vicenç Navarro escriu un esplèndid article sobre el dret a decidir i la posició de les esquerres a Catalunya, a Público. És una rèplica a un text de Javier Cercas publicat el mes de setembre. No compartesc l’opinió de Navarro sobre la novel·la que va fer famós a l’escriptor d’origen extremeny, Soldados de Salamina, però la resta em sembla impecable. El pitjor de tot és que no sé com algú d’esquerres pot defensar els arguments que Cercas fa servir a “Democràcia y derecho a decidir”, El País (13-IX-2013). O encara més: com algú demòcrata pot fer els judicis que fa ell contra el dret a decidir. Sembla el món al revés. Això del dret a decidir –diu Cercas– és un maquiavelisme dels convergents, gent malvada. Déu meu! per algú que viu a Catalunya amb esperit obert, em costa tan d’entendre! Arribem un punt en què les paraules quin valor tenen? “democràcia”, per exemple; “totalitarisme”. Per a Cercas, Catalunya viu un “totalitarisme”. Crec que en la nostra societat, en aquest moment, hi ha en joc moltes coses però sobretot, una mena d’intoxicació ideològico i mediàtica difícil de superar. I ara també ha contaminat escriptors de l’altura de qui parlem. (n’hi ha més)    
    
  http://blogs.publico.es/vicenc-navarro/2013/11/05/derecho-a-decidir-es-de-izquierdas-respuesta-a-javier-cercas/

 El nacionalisme espanyol imposa la seua nació a tots, però es defineix com a no nacionalista.  I, en canvi, anomena nacionalistes –ara també “totalitaris” i “antidemocràtic”– a qui no se senten nacionalistes espanyols. Es fan amos absoluts de la nació i de les paraules. Esdevenen jutges suprems: “Tots som germans però uns som més germans que altres” –que deia George Orwell.   
   Quina mena d’ofuscació vivim? La constitució ha esdevingut una cosa estranya: un dogma, un objecte de culte. Un bisbe també deia que era immoral criticar la constitució. Però què és això?