A tall d'invocació

Vàrem arribar a Tarragona al migdia de dissabte. Feia frescor, però és que havia canviat el temps: a Alacant encara en feia més, amb l’Aitana nevada. Vàrem deixar les maletes a l’hotel i després a còrrer… ciutat amunt i avall. L’antiga Tarraco ens va semblar una ciutat viva, càlida, agradable…Des del final de la Rambla Nova, el Balcó del Mediterrani era la pantalla d’una pel·lícula deliciosa: una mar revoltada que s’agitava incansablement.
  Posar els peus en una ciutat nova, recòrrers avingudes, carrers… és un exercici plaent.  El tast de coses noves estimula la curiositat. Les novetats d’una ciutat comprén olors, de vegades, colors, formes arquitectòniques, monuments… També veus, mots, accents… En definitiva una experiència que satisfà encara que també és plena de reptes i té perills (o més perills que els habituals). (n’hi ha més)

El sopar dels premis va resultar entretingut: tot ell conduït per una companyia d’actors que anaven donant pas als veredictes, llegien fragments d’obres i, en definitiva, varen transformar el sopar en un espectacle. Hi vaig seure amb Olga Xirinacs, una escriptora simpàtica, ocurrent, afable i amb Ramon Marrugat, conversador sagaç. Era la taula Rovira i Virgili, perquè cada taula tenia el nom d’un escriptor de les terres tarragonines: Puig i Ferreter, Domènec Guansé, Gabriel Ferrater… Em vaig endur la Mussa de Tarragona com qui s’endú un tresor a casa. Espere que m’inspire talment ho va fer als autors esmentats: Rovira i Virgili, Puig i Ferreter, Domènec Guansé…  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!