A tall d'invocació

 L’any 2007, a les pàgines de la revista L’Avenç, Jordi Puntí va publicar capítols de records de la infantesa. Talment havien fet Emili Manzano, durant el 2006, i Jean-Daniel Bezsonoff, durant el 2008 i que, després, foren compilats en llibres. Els textos de Jordi Puntí, el més jove de tots,  s’endinsen en la memòria dels anys setanta i vuitanta. En algun moment, sembla parlar d’una etapa preconeguda directament: els primers anys seixanta. Als quaranta anys, no sé si un és massa jove encara per a iniciar un procés autobiogràfic. Tot i que, com diu l’autor, “qualsevol existència únicament pren sentit quan mires enrere i proves d’entendre-la en conjunt. Quan la transformes en un relat”. Un necessita, però, deixar que el passat deixe solatge. I això és qüestió de temps: en plena joventut un mira cap avant, després, un comença a recordar moltes coses del passat. 
         En tot cas, alguns capítols d’Els castellans són vigorosos. El llibre té, a més, un eix transversal que el dota d’unitat. I alguns pessics de filosofia sobre la qual s’insisteix. (n’hi ha més)       

 “La infantesa és una ficció”, reitera l’autor. Doncs, molt bé. Una ficció els records de la qual s’articulen a través de l’oposició entre catalans i els emigrants que formaven el barri de can Garcia, altrament dit “Vietnam”. Algunes escenes escolars,  peripècies en cinemes de barri, episodis de jocs infantils en descampats suburbials… formen la major part del relat autobiogràfic –o quasi millor, memorialístic– de Puntí. El Manlleu que evoca l’autor té un sabor proletari: una olor a escales brutes, a suor d’aixelles, a pells de pipes, unes imatges (en blanc i negre) de carrers sense asfaltar i d’edificis precaris a l’estil del realisme socialista.  
   Estranya molt –moltíssim– en un escriptor no trobar en un llibre d’aquesta mena cap capítol relacionant amb el descobriment de la literatura: primeres lectures, emissaris i ajudants que vetllaren el món d’autors, primeres passes en l’escriptura… És insòlit, en l’obra memorialística d’un escriptor, no trobar cap al·lusió ni tan sols als llibres que el captivaren de xiquet o d’adolescent. En algun moment, segur que serà un relat substancial de l’autobiografia de Puntí. 
    Potser per això, el llibre de l’autor, tot i la seua agilitat, humor i destressa narrativa que es llig amb molta fruïció, sembla un text incomplet. Incomplet com autobiografia. Però en tot cas, és ben lluny de la xerrameca gratuïta i de les debilitats de molts relats d’infantesa que cauen, sovint, en una embafosa deriva sentimental.            

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!