A tall d'invocació

     Tres dies de ben segur que no han donat per a parlar de Vianant (RAFA GOMAR. El Cep i la Nansa Edicions). (Altrament, s’ha de dir, tu sí li has dedicat algunes ratlles en altres ocasions.) Vianant és un llibre certament singular, distint a allò que basteixen figures com ara els esmentats Sòria, Alonso i Puig. Vianant és un dietari narratiu; no podia ser d’una altra manera; Gomar és per-sobre-de-tot un relator. Inclou, clar està, reflexions -el moll de l’os dels Puig, Alonso i Sòria; potser el moll de l’os de tot dietari en ús-, passades, això sí, pel garbell -i la lent- de la [cosmo]narració gomariana. Ací rau, al meu parer, la peculiaritat del volum publicat per El Cep i la Nansa. On, però, la condemna a l’omís? Algú podria (podries) respondre? Jo, per la meua banda, no puc sinó deixar la meua invitació a la lectura. Aquesta: 

     Un-dos-tres-quatre. Un-dos-tres-quatre. Rafa Gomar estira les cames després de set hores i mitja de dictadura d’ordinador. I si mentre camina es grata la barba amb una mà i l’altra la reserva per a jugar amb la xavalla que guarda a la butxaca de l’anorac, és perquè, com diu, es troba «absort i a gust entre aquest vincle secret que [l’]uneix al món a través de la mirada». Un-dos-tres-quatre, un- dos-tres-quatre; compàs d’una melodia cinètica que Rafa, acollonat pels triglicèrids, està disposat a encarnar: abans estirar les cames que no estirar la pota. Un-dos-tres-quatre, un-dos-tres-quatre. Els ulls llisquen entre les antenes de televisió i es gronxen per les grues, adés es disfressaven amb la roba estesa dels terrats i queien per les xemeneies; ui, mira! Si és el xicot de la motxilla, nu, assegut al mateix lloc de sempre, damunt dels taulells rojos, descansant l’esquena sobre la paret del buit de l’ascensor… Un-dos-tres-quatre, un-dos-tres-quatre: «Quan sabrem desxifrar els missatges cor a cor sense una sola mirada?». Des de la seua torre de guaita (ull a l’aguait), des de la seua cel·la (ullprés), el nostre escriptor fa ràpel per les parets ocres de les fronteres, passa a frec pel cos d’una dona o juga amb el xiquets al pati d’una escola. Cada jorn —ho confessa— necessita fisioteràpia per a recuperar-se. Talment els grans atletes, així com altres personatges sense aurèola de llorer. Oftalmogimnàstica.
     Hi viu, el vianant, del repussall, del sobrer, de les deixalles de la ciutat. Arreplega, tria, interpreta. Un-dos-tres-quatre. Un-dos-tres-quatre. El vidanant segueix les instruccions d’un savi entrenador argentí. I retalla un fragment de la vida i li posa un marc. En condicions normals no mira, només percep. Però tantost hi ha un marc al voltant del seu camp visual, la seua relació amb el camp canvia. El que s’hi troba dins d’aquest marc és immediatament fascinador, exigeix ser escrutat. Un-dos-tres-quatre, un-dos-tres-quatre. Els braços agafen embranzida, els ulls donen camallades, la respiració és mesurada. Del quadre resulta un esclat que esbatana una finestra molt més àmplia, com una visió dinàmica que transcendeix el camp abastat per l’òptica. Passeja, fita, escull, recull, sublima els signes que l’atzar li depara. Viu a les golfes de la casa on malda per ordir una ficció, una mena de patchwork simbòlic que represente la vida.