A tall d'invocació

Anna Casassas, filla d’Enric Casassas, químic i poeta, i germana d’un altre Enric Casassas, poeta, acaba de traduir al català Apunts inútils de Virgilio Giotti. He de confessar que la meua biblioteca és plena de volums entranyables escrits en altres llengües que ella ha donat vida en català. Aquest n’és un més. I dels memorables.

Segons sembla, mentre es documentava per fer l’exposició sobre Claudio Magris, va saber de l’existència del poeta triestí Vigilio Giotti i en va llegir Apuntti inutili.  Es tracta d’un petit diari que Giotti va escriure atuït —segons escriu—pel dolor d’haver perdut dos fills al front de Rússia durant la Segona Guerra Mundial. I aquest petit volum, amb anotacions fonamentalment dels anys 1946-47, ha estat publicat per l’editorial “Cal·lígraf”, el 2014.

La pèrdua brutal que va sofrir Giotti el va empènyer a fer unes anotacions que, segons ell mateix diu, “m’haurien d’ajudar a continuar vivint”. I afegeix: “m’haurien d’oferir el consol d’una conversa amb mi mateix sobre temes que no poden ser matèria de conversa amb els altres”. El dolor i la pena no són elements que un puga anar comentant dia sí i dia també. La profunditat del turment, però, a través de la seua escriptura no ens arriba de manera asfixiant. El poeta no s’hi recrea en l’estat de malestar, com feien els autors romàntics i pseudoromàntics que gaudien d’estar tristos. Giotti tampoc no en fa, del victimisme, una salmòdia esteticista.

 Virgilio Giotti

Apunts inútils és un text breu, el·líptic, intens, sense crits ni alçaprems dramàtics, que transmet un dolor que s’empassa sense cap mena de masoquisme, ni morbositat. El fet que un pare haja perdut dos dels seus fills en la guerra a Rússia i que no tinga la certesa de la seua mort, fa sentir un grau elevat de basarda i d’ atordiment. El relat de Giotti commou. I també ens omple d’una energia potentíssima, perquè amb aquesta realitat devastadora, el poeta ens fa descobrir els aspectes més sagrats de la vida: la delicadesa amb què parla d’un pardal que s’ha trobat al carrer i que porta a casa, la conversa amb una xiqueta, amb un amic, la contemplació de la lluna i tantes i tantes coses. El llibre és testimoni fidel d’una mena de despullament vital que celebra el més elemental de viure.

Hi ha una bona literatura del dolor; podríem fer-ne una llista llarguíssima, però n’esmentaré sols dos títols:  C.S. Lewis, Una pena observada, que Richard Attenborugh va portar al cinema amb el títol de Terra de penumbras, (protagonitzada per Anthony Hopkins i Debra Winger). I un altre llibre: William Styron, La foscor visible,  un text sobre la seua depressió d’una duresa inevitable —en alguns moments un degoteig d’horror. En la literatura catalana, Puig i Ferreter, a Diari d’un escriptor. Ressonàncies, fa també algunes observacions molt oportunes sobre el sofriment —sobre el seu sentit i aprofitament.

 Anna Casassas (diari Ara)

Apunts inútils està precedit d’un pròleg d’Anna de Simone i d’un postfaci de Claudio Magris. El fet de ser de Trieste, no és anecdòtic, perquè a més, Giotti escrivia la seua poesia en friülès, tot i que segons subratlla Magris, “no té res a veure amb el color vernacle i folklòric dels lligams edípics amb el món petit i un cercle limitat i per tant amb el seu llenguatge pintoresc”. I rebla el clau: “poesia que transcendeix aquesta dimensió i la universalitza en un llenguatge líric que és dialecte igual com era dialecte jònic el llenguatge de Safo”.

Per acabar, una observació que Giotti fa en el seu colpidor llibre: la queixa de com l’escriptura sempre distorsiona la realitat: “el dietarista s’afanya a transformar la seva vida en bocins d’escriptura, i perd la vida” i afig: “Quantes llàgrimes tardanes han vessat els literats per aquesta desgràcia!”.  Potser era inevitable aquesta sensació de trair la realitat a través de les paraules, de l’escriptura. Si els fets són d’una envergadura esbalaïdora, els mots estan condemnats a ser-ne un duplicat desfigurador.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!